Sóc atractiu i en pateixo. Ajuda’m.

Ser atractiu és un problema. Segurament deuràs pensar que sóc un egocèntric i un superb. Res més lluny de la crua realitat. Ja m’agradaria ser lleig i que la barba no em dónes aquest toc d’intel.lectual nascut fora d’hora, ja m’agradaria que les ulleres em provoquessin la dispersió ocular de Sartre, ja m’agradaria que la meva pell llatina no provoqués l’excitació de les nòrdiques. Què et penses? Que no m’agradaria tenir l’esguard inquisitiu d’Ozil? Ho anhelo i en pateixo.

És realment angoixant deambular pel carrer de la meva difunta ciutat i apreciar com el públic femení xiuxiueja sobre la sensualitat implícita de l’estrip dels meus texans, del meu caminar despreocupat, dels meus cabells dèbilment caiguts. He acabat per estar tancat a casa i llegir poesia de Quevedo a veure si quan m’aixeco del sofà tinc un toc de coixesa indissimulable, tot i que sóc conscient que en el meu cas, el defecte hi amagaria una ferida de guerra que encara agreujaria el drama.

Davant d’aquesta problemàtica que he tractat amb psicòlegs, psiquiatres, veterinaris, i una dona octogenària que va tenir un affaire amb Alfredo Landa, he decidit ser valent i intentar fer vida normal sense obsessionar-me per l’evidència de sentir-me constantment observat. Sóc atractiu. No puc lluitar contra la veritat, tant sols acceptar-la i fer un pas endavant per no tirar la meva vida a la merda. Ajuda’m si us plau.

PD: Poso la foto d’en Clooney perquè usar la meva empitjoraria la situació.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús