Arxiu del mes: maig 2013

Si no et controles et quedes a casa

dimecres, 29/05/2013

Tots hem patit aquella cremor desagradable a les entranyes fruït d’una situació tensa que ens demana a crits que desbarrem amb tot, que fotem un cop de puny a sobre la taula i fem sentir la força desbordada del nostre caràcter. Tots alguna vegada hem escollit el camí equivocat d’aixecar el to de veu i alguns, ens hem sentit alleugerits durant uns segons per anar encabint els remordiments d’haver perdut l’autocontrol.

I és ben cert que difícilment podem controlar la potència de la ira dins nostre, però no per ser un tòpic és menys verídic que el control de la reacció davant els propis sentiments és responsabilitat nostra: no podem posar brides als sentiments però si com reaccionem davant d’aquests. Per això és necessari que actuem sempre amb el convenciment dels actes i no anem navegant per la mar moguda del nostre sentir, perquè segurament caurem en l’error de fer-ho tot depenen de nosaltres i no de les necessitats reals dels altres.

Així doncs, ara alguns els hi serà fàcil entendre el meu quefer visceral amb els adolescents que diuen perdre els nervis quan juguen un partit de futbol. Quantes situacions tenses pot tenir un noi de catorze anys durant la setmana? Doncs segurament alguna picabaralla amb els pares i el partit de futbol del dissabte. És per això que penso que ser ferm amb segons quins comportaments violents en aquestes edats és fonamental.

Hem d’ajudar-los a educar l’autocontrol, que no siguin esclaus dels seus sentiments, i això passa per no deixar passar cap actitud fora de to amb l’excusa que no em podia aguantar, és que sóc així, és que quan surto al camp se’m para, és que no controlo el que dic, etc… Si no controles et quedes a casa tancat que els altres no en tenim la culpa. I ara t’ho dic bé perquè la vida ja se’n encarregarà de dir-t’ho d’una altra manera. Tolerancia zero amb sortides on la violència verbal sigui implícita.

L’Àngel de Harlem

dilluns, 27/05/2013

Gaudir d’una escena tant sols visionada des del llit d’un hospital, m’ha produït una de les satisfaccions més viscerals d’aquests últims mesos. Tenia temps, les cames no em funcionaven, els braços a penes, la boca menys, però el cap anava massa esverat. Per això vaig anar agafant una sèrie d’hàbits per no perdre l’activitat. Aprofitant la soledat matinal de les clíniques, em dutxava a primera hora amb penes i treballs, rebia la comunió a l’habitació, esmorzava, i a quarts de nou obria la finestra de bat a bat en ple mes de gener, causant la indignació del personal, i em posava a escriure amb un fil musical predeterminat. D’aquestes hores davant l’ordinador ha sortit, entre altres projectes que en silenci van acabant de prendre forma, aquest Àngel de Harlem que un any i mig després, un grapat d’alumnes fantàstics de 3r ESO representaran durant dos dies per alumnes, pares, i gent diversa.

Seran cinc representacions on ells, els actors, els vertaders genis de tot plegat, faran una exhibició de l’exercici gens senzill de desdoblament de personalitat. Els primers dies foren de dubtes, d’anar cercant el punt aquell on ja t’has fet teu el personatge, de trobar el gest correcte per amagar-te tu per dibuixar-lo a ell, de buscar el ritme suficient per aconseguir certa continuïtat rítmica que ens faci veure que anem endavant, de dubtar si el text era idoni: podria un adolescent fer creïble que plora la mort de la seva dona?

Han passat deu mesos i la visió gens objectiva que tinc al respecte em fa pensar que ho hem aconseguit, que hem fet una feina envejable passant bones estones, que hem rigut molt més que no pas ens hem empipat, i que ells, els actors, els grans còmplices de tot plegat, els que tinc ganes de veure feliços per la satisfacció de la feina ben feta, d’aquí uns anys, quan tingui un fill a 3r ESO que li pregunti que feia ell a la classe de mates de 3r li contesti: 3r ESO? No recordo res més que el vol nostàlgic de l’Àngel de Harlem.

Esteu convidats. Aula Magna de Bell-lloc del Pla. Divendres 31 de maig a les 20.30

Sobre les borratxeres a les rues

dijous, 23/05/2013

Durant dies s’ha parlat d’imatges improcedents d’alguns jugadors del Barça durant la celebració de la Lliga pels carrers de la ciutat. La reflexió és molt senzilla i esperem que en Toni Freixas l’entengui perquè després de pronunciar espasmàticament la paraula ètica, li va faltar temps per justificar una actitud que va quedar despullada per les càmeres de televisió. Perquè si Freixas, estem el segle XXI i tot es grava.

Ras i curt: si tu vas begut durant una rua, la celebració és de tu amb tu mateix, no de tu amb els teus seguidors. Per tant, el pecat que varen cometre alguns jugadors no fou el beure en si mateix, sinó mostrar una vegada més aquest egocentrisme de nens mimats que tant amaguem perquè les coses funcionen.

Per què surts el carrer? Perquè els jugadors que representen el Barça (no són el Barça) puguin celebrar conjuntament amb el públic un títol que “teòricament” és de tots i bla, bla, bla… Si tu com a jugador, et montes una festa de collons a dalt del bus, implícitament t’estàs reconeixent com un semidéu que es passeja per la ciutat perquè els altres puguin veure quant n’ets de collonut i divertit. I alguns jugadors van actuar d’aquesta forma, agradi o no a la directiva.

Dit això, esperem que l’any que ve, quan guanyem de nou algun títol important, els jugadors puguin tenir una cervesa a mà i festejar-ho amb normalitat. Ho dic perquè quan vaig sentir algú que defensava amagar la cervesa vaig pensar : estem parlant d’adults o d’adolescents?

Nora, el teu pare està molt bo.

dilluns, 20/05/2013

Sóc d’esquerres perquè de gran vull ser seductor. M’horroritza la imatge d’un liberal amb la panxa a mode d’ombra fàl·lica passejant-se pels passadissos d’una multinacional ensenyant a un mandatari la nova maquinària. No puc. Em veig arribant a casa tard mentre els fills esguarden la meva decadència física de reüll i la dona, exemple concloent de muller anul·lada, em riu les gràcies fent-me creure que sóc important.

El futur ha de ser un altre. Em sortiran canes si, però seran la part decorativa d’un cabell rasurat que acaricia unes ulleres de pasta i una barba de quatre dies. Tindré un físic decadent, però el dissimularé amb enciam per sopar i samarretes estretes amb missatges reivindicatius com “I hate Beckhams” o “You’ve got two options”, pantalons texans descolorits i unes albarques beixes comprades durant l’última escapada amb la família a Menorca. Evitaré parlar de la importància de tenir un bon teixit empresarial, i sovintejaré més temàtiques relacionades sobre música alternativa i cinema d’autor.

En fi, tinc clar que el futur està a les meves mans i que trio sobre com arribar als cinquanta, per això de moment, votaré els verds per veure si d’aquesta manera, aconsegueixo esser una copia perfecte del meu admirat George Clooney, i d’aquesta manera les amigues de la meva filla li puguin dir “Nora, el teu pare està molt bo”.

Es tiren un pet i parlen de Hitler. Calleu ja!

dimecres, 15/05/2013

Davant la necessitat d’alguns polítics espanyols d’anar dient que si Hitler cap aquí, que si Hitler cap allà, que si ens sentim com jueus al Tercer Reich, que si Mazismo, que si totalitarisme català, etc… M’agradaria fer una sèrie de consideracions breus.

Primer de tot, és curiós que la majoria dels que citen al nazisme per parlar de Catalunya venen de famílies que sort en van tenir d’aquest mateix règim per poder guanyar la guerra civil, i assentar les bases d’una dictadura que precisament no era catalana. Complexa d’Èdip.

En segon lloc i més seriosament, comparar Catalunya amb l’Alemanya nazi és fer un exercici de negacionisme molt greu, equiparable el que pot fer el govern turc amb el genocidi armeni. Així doncs, davant d’aquesta frivolització de la història per part d’analfabets amb micròfons de renta, hem de ser conscients que estan escampant porqueria cap aquelles persones que necessiten d’slogans per poder viure. Si parla un personatge públic, el que pensava un automàticament ho pensen un grapat.

En tercer lloc, si acceptem la impunitat davant aquesta tipologia de declaracions, llavors ja no cal que ens escandalitzem per res, ni per portades del Jueves ni qualsevol tipus de manifestació escatològica. Què hi ha més greu que negar sis milions de morts als camps de concentració? Si, ben vist, si un paio diu que Mas és Hitler i no passa res, és que ja estem agonitzant com a societat. Ens queden dos dies. Feu-me cas.

Intolerància al culte al cos

dimarts , 14/05/2013

Estem impregnats de l’apologia constant a la tolerància, a fer dia si dia també un esforç per acceptar el pròxim tal com és, amb les seves diferències i particularitats, a no tocar la seva intimitat sempre i quan ell no ens toqui la nostra. Però, realment som tolerants amb tot? Jo no. I dic que no perquè seria tolerant amb tot si no hi hagués fets objectius, i dónes com a vàlid l’aforisme falsari de manual: tot pren la seva mesura real en el prisma singular de cadascú. Un exemple? Doncs molt senzill: les persones que fan del seu cos un déu a qui lloar.

Segurament si entréssim a una discussió sobre la meva actitud verbalment bel·ligerant contra aquesta tipologia de personatges, em diràs que no fan cap mal a ningú, que si ells volen això els hem de deixar, etc… I en part tens raó, jo no sóc ningú per dir a una altra persona que no tracti el seu cos com un déu, però si que puc ser intolerant amb el comportament. Per què? Molt senzill. Deixant per entès la necessitat de cuidar-se, no accepto la obsessió per tenir un cos perfecte, més que res perquè aquesta actitud tant occidental només ens pot portar a un camí inexorable de decepcions i angoixes que no s’aprecia durant la joventut, però anirà sortint davant una vellesa que arriba al galop. No acceptar les limitacions del propi cos (no parlo de salut) és un signe clar d’immaduresa, i mostra que darrera aquest discurs de llibertat individual per fer el que un vulgui amb si mateix, no hi ha res més que un esclavatge a la opinió pública.

Per això, i ara trec la meva part més espartana, sóc dels que penso que cada persona que es fa una operació estètica innecessària (repeteixo, no estic parlant en cap moment de la salut) ajuda a rebaixar les perspectives de l’espècia, ja que posa al nivell al tamany del seu membre o dels seus pits, i no a les cotes més altes que hauríem d’intentar assolir. Per tant, en certa manera els actes dels altres m’afecten com a societat i puc mostrar-hi la meva intolerància visceral.

En fi, paro d’atabalar el personal amb bisturins estètics… com diu el mestre Sabina en un aforisme generalista “el problema que tenemos es que los gimnasios siguen llenos y las bibliotecas vacías”. Queda dit.

 

PD: Si Prosinecki es veía bé a si mateix no pateixis, tot es resumeix a un tema d’autoestima.

L’infausta comercialització de l’estelada

diumenge, 12/05/2013

Recordo amb certa picor les parades d’estampes, figures marianes, maquetes vaticanes, rosaris de coloraines, fotografies papals i demés, que esguarden els turistes a les portes de la plaça de Sant Pere. No sé si era el meu sentit de pertinença al Cristianisme o la meva aversió a la obligatorietat de sortir dels llocs amb un record, però aquesta cerimònia vulgar de compravenda religiosa em va molestar, segurament perquè entenia que algú intentava fer negoci gràcies a un dels pilars que conformaven la meva identitat personal.

No havia tornat a tenir aquest calfred fins el dia de Sant Jordi d’aquest any quan vaig creuar, camí de les Rambles, un grapat de botigues que venien diferents objectes inútils que tenien la particularitat de lluir l’estelada. Tot val per vendre i si hem de tocar les fonaments identitaris de les persones cap problema, ho vulgaritzem i endavant.

Ho explico perquè segurament en el cas del Vaticà ens trobaríem fàcilment detractors luterans que tindrien molta raó amb les seves observacions, però també és saludable que els mateixos que érem a la manifestació de l’11-S de cos present o d’esperit, comencem a despullar els fenicis que intenten fer negoci d’una causa justa com la nostra.