Intolerància al culte al cos

Estem impregnats de l’apologia constant a la tolerància, a fer dia si dia també un esforç per acceptar el pròxim tal com és, amb les seves diferències i particularitats, a no tocar la seva intimitat sempre i quan ell no ens toqui la nostra. Però, realment som tolerants amb tot? Jo no. I dic que no perquè seria tolerant amb tot si no hi hagués fets objectius, i dónes com a vàlid l’aforisme falsari de manual: tot pren la seva mesura real en el prisma singular de cadascú. Un exemple? Doncs molt senzill: les persones que fan del seu cos un déu a qui lloar.

Segurament si entréssim a una discussió sobre la meva actitud verbalment bel·ligerant contra aquesta tipologia de personatges, em diràs que no fan cap mal a ningú, que si ells volen això els hem de deixar, etc… I en part tens raó, jo no sóc ningú per dir a una altra persona que no tracti el seu cos com un déu, però si que puc ser intolerant amb el comportament. Per què? Molt senzill. Deixant per entès la necessitat de cuidar-se, no accepto la obsessió per tenir un cos perfecte, més que res perquè aquesta actitud tant occidental només ens pot portar a un camí inexorable de decepcions i angoixes que no s’aprecia durant la joventut, però anirà sortint davant una vellesa que arriba al galop. No acceptar les limitacions del propi cos (no parlo de salut) és un signe clar d’immaduresa, i mostra que darrera aquest discurs de llibertat individual per fer el que un vulgui amb si mateix, no hi ha res més que un esclavatge a la opinió pública.

Per això, i ara trec la meva part més espartana, sóc dels que penso que cada persona que es fa una operació estètica innecessària (repeteixo, no estic parlant en cap moment de la salut) ajuda a rebaixar les perspectives de l’espècia, ja que posa al nivell al tamany del seu membre o dels seus pits, i no a les cotes més altes que hauríem d’intentar assolir. Per tant, en certa manera els actes dels altres m’afecten com a societat i puc mostrar-hi la meva intolerància visceral.

En fi, paro d’atabalar el personal amb bisturins estètics… com diu el mestre Sabina en un aforisme generalista “el problema que tenemos es que los gimnasios siguen llenos y las bibliotecas vacías”. Queda dit.

 

PD: Si Prosinecki es veía bé a si mateix no pateixis, tot es resumeix a un tema d’autoestima.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús