Arxiu del mes: juny 2013

El tempus fugit mola molt

diumenge, 30/06/2013

El problema de tot plegat no és fer-te gran sinó la perspectiva que prens amb els anys sobre el pas del temps. Durant l’adolescència i la joventut primerenca tot és en certa manera recent, no hi ha un passat conscient que s’estiri més enllà de quinze anys enrere, i fins i tot en aquests dies on vivim cada dècada com si fos un segle, no és espai temporal suficient com per sentir cert vertigen davant l’abisme que separa el present del passat.

Però arriba un moment on no te’n adones i comences a mirar pel retrovisor sense poder palpar imatges pretèrites que es van desdibuixant en el teu imaginari. Hi ha un sequi de records que han quedat aparcats a un segon terme pels que realment són més recents, i sobretot, perquè la memòria comença a fer un exercici sàviament selectiu.

És llavors, quan encara no has patit cap símptoma de decadència física, que comences a gaudir d’una vellesa relativa, d’un sentiment ínfim d’experiència vital que et fa sentir bé. I és que sempre he pensat que l’envelliment, si s’aconsegueix conduir pels paràmetres correctes, és una de les experiències més belles que tenim guardades durant aquest pas transitori en aquest món. M’agrada fer-me gran.

PD: De totes maneres, haig de reconèixer que em fa fotre molt quan alumne de secundària em va preguntar a mode de relíquia arqueològica si havia vist jugar en Guardiola.

Una carta amb set anys de retard

dimarts , 25/06/2013

Fa un parell de dies em va arribar una carta de l’EOI dient que podia anar a recollir el títol de 5é que havia demanat el juliol del 2006. No t’indignis, t’equivocaries. És digne d’elogi que després de set anys em segueixin donant la opció d’anar a recollir el títol, dit d’una altra manera, hi ha algú que s’ha preocupat de veure quin pringat va aprovar fa gairebé una dècada. Perquè diguin després que no estem a un país constant i eficient a l’hora de resoldre els problemes.

La qüestió és que la carta m’ha fet plantejar què ha passat amb set anys. Doncs mireu, feia un any que havia mort Joan Pau II, jo encara no sortia amb la meva dona, i per tant, no estava casat ni tenia dos fills, no havia tingut cap malaltia important, tenia amics vius que ja no hi són, Frank Rijjkaard entrenava el Barça, Ronaldinho n’era l’estrella en decadència,  Pasqual Maragall era el President de la Generalitat, estàvem a la meitat de la primera legislatura de Zapatero, es parlava molt poc de crisis i molt d’un Estatut que es retallaria poc després i sobretot, el dia en qüestió que vaig fer la sol·licitud, l’Arsenal inaugurava el Emirates Stadium.

En fi, sort que no necessitava el títol per poder païr tot el que ha vingut després perquè ja seria enterrat. De totes maneres, gràcies els de l’EOI per la constancia. Sou uns referents.

L’hemisferi més cabró del meu cervell

divendres, 21/06/2013

Cadascú de nosaltres tenim un rebost a la nostra ànima que guardem per nosaltres i és on sol haver-hi en silenci aquest hemisferi més cabró del nostre cervell. Es on hi reposa la vida de mafiós a Chicago, la de monarca sifilític, la del Joker veient com Batman agonitza a una claveguera de Gotham, la de cantant de rock aixecant al puny a un concert multitudinari, la de Peter Pan donant voltes a un vaixell pirata, la d’Al Capone on fem d’Al Pacino, la del cap els lladres que tanquen Ali Babá a la cova acompanyat de Freddy Mercury, la de davanter centre marcant el Bernàbeu i fent un gest despectiu a la llotja, la d’intel.lectual seduïnt noies jovenetes, la de polític subornant periodistes, i així podríem seguir amb un seguit d’actituds on el 90% destaquen per la seva amoralitat. Per això em pregunto, per què tenim allà aquests desitjos amagats i no els traiem? Doncs segurament perquè el plaer d’experiències extremes sempre sol seduir però de moment, preferim buscar la felicitat per un altra costat. Us deixo que haig de cavar un forat a un descampat que tinc dos cadàver al cotxe d’ahir a la nit i comencen a fer mal olor. Res greu, petites discrepàncies laborals.

La interpel.lació de Joan Pau II

dijous, 20/06/2013

Llegint una biografia de Joan Pau II m’he trobat amb una interpel·lació directa que m’ha deixat intranquil “El cristianisme no és només una religió de coneixement i contemplació, és també i sobretot, una religió d’acció.”

Davant d’aquesta afirmació categòrica d’un Papa que va tenir una vida dedicada fonamentalment a l’acció, he començat a cavil·lar si a vegades no donem masses voltes a l’interrogant de Déu per treure’ns de sobre el nostre compromís envers els altres. Dit d’una altra manera, estem tancats a la nostra habitació resolen les nostres lluites i així ens estalviem a anar a visitar el germà desvalgut. Creiem que és imprescindible arribar a un coneixement pur per poder passar a la caritat, i de pas, estem tranquils mentre anem predicant des d’un púlpit urbà sobre les obres que fan els membres de l’Església, ignorant que n’hi ha que estem a dins i que si no ens posem les piles, un dia estarem fora sense saber-ho.

En fi, només dir que aquesta idea d’acció amb la que Joan Pau II m’ha posat entre l’espasa i la paret, hi entenc una fe més visceral amb Déu a l’hora de mirar cap al cel, i una actitud més ferma amb les injustícies a l’hora de posar els peus a terra. Ja veig que hauré de tornar a llegar la vida de Sant Francesc d’Assís. Sempre acabem allà mateix.

Sobre Felipe González i Miquel Roca

divendres, 14/06/2013

L’anàlisis de la situació actual a 8TV de Felipe González i Miquel Roca ha dut a la palestra un grapat de comentaris nostàlgics sobre els anys 80. Seria d’ignorant no reconèixer la talla política i intel.lectual d’aquests dos personatges, però també seria ingenu caure en la seva deificació com a conseqüència de la frustració que patim avui en dia amb les institucions

Ho dic perquè vaig notar dues tipologies de reaccions amb les paraules dels  polítics, primer els que van viure la seva juventut durant l’època de la transició i hi van dipositar les seves energies i esperances. Aquest grup que idealitza aquells anys d’il.liusions que contraposen amb l’escepticisme actual, agafen la paraula de Roca i González com si fos paraula de Déu. Ells també van cometre errors, alguns dels quals van servir com a bases pels abusos que es cometen avui en dia a nivell jurídic o territorial, per posar dos exemples.

D’altra banda hi havia les reaccions dels joves, dels que han de fer crèixer il.lusions en un temps de queixes i desànims. Aquests, els fills de la crisis, escoltaven els dos polítics amb la imparcialitat pròpia del que no ha posat les emocions en uns devenirs històrics. I si, Felipe i Roca són dos personatges únics, però no s’hi val opinar de segons quins temes quan ells eren els primers al seu moment, de fer el que convenia per no esvalotar massa el galliner.

Que es posin ells les tirites

dijous, 13/06/2013

Tot costa molt i quan dic tot vull dir tot. Com a causa d’aquestes complicacions no cal ser tràgics ni caure en un escepticisme que porti a l’hedonisme com a modus vivendi diari, però tampoc s’ha de caure  en l’ingenuïtat de pensar que els problemes no requereixen d’un esforç per ser superats.

Dic això perquè em resulta realment sorprenent la obsessió d’alguns pares de construïr al voltant dels seus fills un món sense contradiccions ni angoixes, una realitat on els entrebancs són meres experiències ficcionals que pateixen els altres. Es moren els altres i més si són vells, a mi no em passarà mai. I els hi solucionen tot sota el presupòsit de la infància feliç, de la necessitat que no coneixin l’atribulament perquè ja el patiran prou durant l’edat adulta.

Quin és el problema? Doncs que si de petits els hi netejem el camí de pedres, quan han de tirar endavant sols el mastegot és descomunal, i llavors la culpa de les pròpies faltes sempre sol venir de fora perquè fins ara mai m’havien dit que feia res malament, o pitjor encara, la incapacitat de tirar endavant amb la vida porta a la frustració i la desesperació.

Així doncs, eduquem-los buscant el millor benestar per ells, però davant els cops que siguin ells els que es posen les tirites, no passa res, tot el que pica cura.

El conill de les vuit del matí

dimecres, 12/06/2013

Cada matí tinc la sort de ser espectador privilegiat d’aquells petits instants de comunió amb la naturalesa. Cap a les vuit tocades, quan em dirigeixo a casa els meus pares agafo un carreró residencial que travessa un bosc i on no hi passa pràcticament ningú, de fet a vegades penso que sóc l’única persona que hi passa durant el dia.

Debut aquesta pau bucòlica els animals de la zona viuen totalment aliens als possibles perills que porta moure’s per una carretera poc transitada. És per això que cada matí em puc trobar fàcilment garses, tudons, puputs, mallarengues, pardals i orenetes, que aixequen al vol al veure’m arribar amb el meu cotxe d’alta gamma.

De totes maneres, l’atracció real que tenim els tres ocupants del cotxe és veure si el nostre amic, el conill, ens vindrà a dir bon dia. Sempre sol estar al marge i ens mira de reüll espantat. Aquest matí ha gosat travessar just quan enfilàvem la pendent amb el cotxe. No l’hem matat perquè els frens del cotxe es troben amb un estat òptim i perquè els meus fills, m’haguessin acusat d’assassí i el trauma hagués estat difícil de suportar.

L’home més lleig del món

dimecres, 5/06/2013

Al meu poble hi viu un senyor molt lleig. La Maite diu que és lleig però hi ha persones pitjors. No hi estic d’acord. És l’homé més lleig que he vist mai. Camina encorbat i balanceja els braços portant les mans a l’altura dels genolls. Aquesta postura austrolopitecuniana no és definitòria de la seva lletjor facial però si que l’accentua i ens serveix per contextualitzar millor l’especímen, que per cert, es passa els caps de setmana rentant compulsivament el seu Mercedes.

Tots els seus trets facials pengen com pelleringues de pell morta. Les galtes li cauen, els llavis li cauen, les ulleres li cauen, les arrugues del front li cauen, la barba li cau… L’única part que és manté dreta és el nas, que mostra amb orgulls els seus orificis peluts que es veuen com la continuació d’un bigoti mancat d’homogeneïtat.

Sol caminar les tardes d’estiu pel veïnat amb els braços a l’esquena i amb cara de pomes magres. De tant en tant es para a parlar amb algun veí (mai amb mi, li tinc por), i molt de tan en tan, passeja amb la seva dona, una senyora rossa que els anys setanta deuria ser una d’aquelles jovenetes avesades a l’amor lliure i que es va emportar la pitjor part de la orgia.

Quan ho he explicat a algun conegut l’existència de l’home lleig al meu poble, em comença amb el discurs de la perillositat d’objectivitzar quelcom subjectiu, i fins avui no hi estava d’acord. Pensava que la valoració d’aquest home com a molt i molt lleig era una tesis objectiva sobre l’estètica facial, però hi hagut un fet que m’ha fet trontollar la meva teoria: per primer cop l’he vist riure. La seva lletjor terrorífica m’ha semblat humorística i per primera vegada, m’ha commogut. Avui em semblava lleig però ja no tant.

Tamariu, avec ma solitude

dilluns, 3/06/2013

Sempre he pensat que podem dividir les persones entre les que detesten estar soles i aquelles que busquen sovint la soledat. Generalitzo, i tota generalització, inclòs aquesta, és errònia, però ja ens serveix per anar on vull.

Jo em sento afillat al segon grup. No tinc fòbia a la companyia perquè si no aniria arreglat, però si que busco espais per estar amb mi mateix, sobretot perquè d’aquesta manera em sento més en forma a l’hora d’estar amb els altres.

No sé quin gen compartim els que ens sentim bé enyorant quelcom que no sabem què és, però ens sembla quelcom indispensable quan passegem una nit d’estiu a prop del mar.

És per això que una de les nits que tinc més a la memòria fou fa dos anys a Tamariu. La família estava al Cap Roig cantant allò de me gustan las mujeres, me gusta el vino, i aprofitant les tres hores que tenia per davant, vaig anar a Tamariu a sopar a sobre una roca i a passejar per la platja. Podia acariciar aquella niñez que sigue jugando a tu playa mentre les onades em repicaven als peus. Respirava, respirava i respirava. Fou el dia que el je ne suis jamais seule avec ma solitude em va embolcallar amb un brisa salabrosa de felicitat. Aquest estiu repetirem.