Tamariu, avec ma solitude

Sempre he pensat que podem dividir les persones entre les que detesten estar soles i aquelles que busquen sovint la soledat. Generalitzo, i tota generalització, inclòs aquesta, és errònia, però ja ens serveix per anar on vull.

Jo em sento afillat al segon grup. No tinc fòbia a la companyia perquè si no aniria arreglat, però si que busco espais per estar amb mi mateix, sobretot perquè d’aquesta manera em sento més en forma a l’hora d’estar amb els altres.

No sé quin gen compartim els que ens sentim bé enyorant quelcom que no sabem què és, però ens sembla quelcom indispensable quan passegem una nit d’estiu a prop del mar.

És per això que una de les nits que tinc més a la memòria fou fa dos anys a Tamariu. La família estava al Cap Roig cantant allò de me gustan las mujeres, me gusta el vino, i aprofitant les tres hores que tenia per davant, vaig anar a Tamariu a sopar a sobre una roca i a passejar per la platja. Podia acariciar aquella niñez que sigue jugando a tu playa mentre les onades em repicaven als peus. Respirava, respirava i respirava. Fou el dia que el je ne suis jamais seule avec ma solitude em va embolcallar amb un brisa salabrosa de felicitat. Aquest estiu repetirem.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús