L’home més lleig del món

Al meu poble hi viu un senyor molt lleig. La Maite diu que és lleig però hi ha persones pitjors. No hi estic d’acord. És l’homé més lleig que he vist mai. Camina encorbat i balanceja els braços portant les mans a l’altura dels genolls. Aquesta postura austrolopitecuniana no és definitòria de la seva lletjor facial però si que l’accentua i ens serveix per contextualitzar millor l’especímen, que per cert, es passa els caps de setmana rentant compulsivament el seu Mercedes.

Tots els seus trets facials pengen com pelleringues de pell morta. Les galtes li cauen, els llavis li cauen, les ulleres li cauen, les arrugues del front li cauen, la barba li cau… L’única part que és manté dreta és el nas, que mostra amb orgulls els seus orificis peluts que es veuen com la continuació d’un bigoti mancat d’homogeneïtat.

Sol caminar les tardes d’estiu pel veïnat amb els braços a l’esquena i amb cara de pomes magres. De tant en tant es para a parlar amb algun veí (mai amb mi, li tinc por), i molt de tan en tan, passeja amb la seva dona, una senyora rossa que els anys setanta deuria ser una d’aquelles jovenetes avesades a l’amor lliure i que es va emportar la pitjor part de la orgia.

Quan ho he explicat a algun conegut l’existència de l’home lleig al meu poble, em comença amb el discurs de la perillositat d’objectivitzar quelcom subjectiu, i fins avui no hi estava d’acord. Pensava que la valoració d’aquest home com a molt i molt lleig era una tesis objectiva sobre l’estètica facial, però hi hagut un fet que m’ha fet trontollar la meva teoria: per primer cop l’he vist riure. La seva lletjor terrorífica m’ha semblat humorística i per primera vegada, m’ha commogut. Avui em semblava lleig però ja no tant.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús