Que es posin ells les tirites

Tot costa molt i quan dic tot vull dir tot. Com a causa d’aquestes complicacions no cal ser tràgics ni caure en un escepticisme que porti a l’hedonisme com a modus vivendi diari, però tampoc s’ha de caure  en l’ingenuïtat de pensar que els problemes no requereixen d’un esforç per ser superats.

Dic això perquè em resulta realment sorprenent la obsessió d’alguns pares de construïr al voltant dels seus fills un món sense contradiccions ni angoixes, una realitat on els entrebancs són meres experiències ficcionals que pateixen els altres. Es moren els altres i més si són vells, a mi no em passarà mai. I els hi solucionen tot sota el presupòsit de la infància feliç, de la necessitat que no coneixin l’atribulament perquè ja el patiran prou durant l’edat adulta.

Quin és el problema? Doncs que si de petits els hi netejem el camí de pedres, quan han de tirar endavant sols el mastegot és descomunal, i llavors la culpa de les pròpies faltes sempre sol venir de fora perquè fins ara mai m’havien dit que feia res malament, o pitjor encara, la incapacitat de tirar endavant amb la vida porta a la frustració i la desesperació.

Així doncs, eduquem-los buscant el millor benestar per ells, però davant els cops que siguin ells els que es posen les tirites, no passa res, tot el que pica cura.

2 comentaris

  • Edu Marzá

    13/06/2013 19:22

    Totalment d’acord. Ara, tampoc podem caure en l’error de pensar que ells ja s’ho faran. L’acompanyament és vital. Algú els ha d’explicar com es treuen les pedres del camí, o com se salten quan són molt grans. I aquesta missió correspon a parrs i edicadors. Potser aquí està la dificultat de saber educar…

  • fbayer

    30/06/2013 18:31

    La solució és que tinguin bon preceptors, com per exemple tu. Totalment d’acord amb el que has dit!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús