El tempus fugit mola molt

El problema de tot plegat no és fer-te gran sinó la perspectiva que prens amb els anys sobre el pas del temps. Durant l’adolescència i la joventut primerenca tot és en certa manera recent, no hi ha un passat conscient que s’estiri més enllà de quinze anys enrere, i fins i tot en aquests dies on vivim cada dècada com si fos un segle, no és espai temporal suficient com per sentir cert vertigen davant l’abisme que separa el present del passat.

Però arriba un moment on no te’n adones i comences a mirar pel retrovisor sense poder palpar imatges pretèrites que es van desdibuixant en el teu imaginari. Hi ha un sequi de records que han quedat aparcats a un segon terme pels que realment són més recents, i sobretot, perquè la memòria comença a fer un exercici sàviament selectiu.

És llavors, quan encara no has patit cap símptoma de decadència física, que comences a gaudir d’una vellesa relativa, d’un sentiment ínfim d’experiència vital que et fa sentir bé. I és que sempre he pensat que l’envelliment, si s’aconsegueix conduir pels paràmetres correctes, és una de les experiències més belles que tenim guardades durant aquest pas transitori en aquest món. M’agrada fer-me gran.

PD: De totes maneres, haig de reconèixer que em fa fotre molt quan alumne de secundària em va preguntar a mode de relíquia arqueològica si havia vist jugar en Guardiola.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús