Arxiu del mes: juliol 2013

Una generació afortunada

dimecres, 17/07/2013

Som un generació privilegiada perquè rarament es troba una fornada de joves capaços de trencar amb lligams podrits sense necessitat de viure un episodi violent que a la llarga, ha estat un trauma col.lectiu que ha servit per caure en la redundància cíclica de la història. Per això, amb tota la problemàtica concreta que pateix cadascú de nosaltres, ens hem d’obligar a ser els fonaments que sustentaran una nova exigència als estaments que avui estan en una crisis identitària generada per la corrupció en la que han caigut els seus membres.

Nosaltres no creiem en l’esperit messiànic de la transició, sabem que la democràcia com a tal no es salva de les mans negres i que tant sols des de l’exigència i la intol.lerància contra els aprofitats del sistema democràtic, podrem arribar a construïr una societat sana que no es passarà el dia queixant-se de les immoralitats del pròxim i d’aquesta manera, evitar analitzar les pròpies.

Per això hem de tenir esperança, creure en nosaltres, pensar que no som aquesta generació perduda que està pagant els plats trencats de les imprudències dels papàs, sinó que serem la generació que realment tirarà endavant un nou marc sense haver d’anar constantment a traumes del passat per prendre les nostres decisions. La situació és complicada, certament, però si ens la mirem amb esperança podem apreciar que som uns afortunats de poder fer foc nou sense haver d’agafar una arma.

Laporta i Rosell: dos estils de barroers

dilluns, 15/07/2013

A l’hora d’exercir un càrrec hi ha dues maneres de ser barroer, la primera seria la laportiana, dit d’aquell que porta a la palestra tot els tics del mascle alpha i que d’entrada, produeix al rebuig lògic dels que enlloc d’analitzar la gestió real del mandatari es queden amb els seus gestos de sultà amb sobrepès. Aquest personatge, amb el temps, serà més recordat pels seus actes nefastos que no pas per èxits objectius que són fàcilment defensables per la seva gent.

D’altra banda ens trobem la segona classe de barroer, el que podem conèixer com a rosellià, dit d’aquell que intenta mantenir unes formes falses de cara el públic que tant sols són comparables amb el valor caduc de la seva paraula. Aquest segon mandatari té excitat una part de la platea perquè amaga les seves misèries darrera un posat mesurat, de no haver trencat mai cap plat, i és aquesta cara de nen bo que tapa la seva obsessió d’acabar amb l’herència del seu predecessor, d’obrir ferides després d’heretar el millor club del món, de fer tornar vandàlics a l’Estadi un cop haver promès que no s’havia vist amb ells, d’haver posat Airways a la camiseta fent-se valer de la lletra petita, de sortir avui a 8TV fent veure que en Guardiola se li ha parat el cap, i de pronunciar impulsivament ètica, ètica, ètica, ètica, perquè encara no sap quin és el significat de moral. Només faltaria que avui, aquest segon estil de mandatari sortís a criticar Guardiola després que aquest mateix, es quedés sol fa dues temporades davant la pressió que es rebia de Madrid. Ja seria per donar el Premi Internacional de Catalunya en Toni Freixa.

En definitiva, ni un ni l’altra m’agraden, però el primer, amb el seu ego inflat, amb la seva falta de mesura, amb la capacitat d’avergonyir el culer amb un populisme barat, va guanyar tres copes d’Europa (perdona Sandro, la de Londres et va venir donada) després d’heretar el pitjor Barça dels últims trenta anys, i el segon, amb el seu verb mesurat, el seu posat de Missa de diumenge, ha tingut la primera temporada amb vint anys que cap secció ha guanyat la Copa d’Europa. Ho dic perquè posat a tenir un amoral, mirem que guanyi títols i sobretot, que no intenti dissimular qui és realment.

El meu veí s’assembla molt a l’Elton John

dijous, 11/07/2013

Tinc un veí que és una còpia perfecta de l’Elton John, i quan dic que és una còpia no vull dir que s’hi assembli o que vagi perseguint en Simba amb un piano carregat a l’esquena. És clavat.  Sovint, quan m’enganxa despistat, giro el cap bruscament pensant que tinc en Rocket man al costat de casa. És llavors quan agafo l’ordinador i poso Your song a un volum audible per la dona que crida GAES a les nits de lluna plena, és més, si veig que l’Elton no em fa cas, començo a cantar la cançó amb la veu d’un castrati per cridar l’atenció.

El propòsit de tot plegat és molt clar. Estic esperant que ell se’n adoni del joc de complicitats que estic vestint i em digui “T’agrada l’Elton John?” i jo diré “Les més conegudes”, llavors, després d’un silenci incòmode de quatre segons faré el gest estranyat i preguntaré amb un to de falsa sorpresa “Ostres, no t’han dit que t’assembles molt a l’Elton John?”, i esperant que la resposta sigui afirmativa, em començaré a fer amic seu perquè un dia tingui la suficient confiança per tirar-m’hi una foto, que penjaré a facebook amb el següent comentari “Mireu qui m’he trobat passejant per les afores de Londres”. Just en aquest moment tothom farà molts comentaris, compartiran la foto, tindré més amics al facebook i començaré a deixar els antidepressius.

La imatge de la persona com a península

diumenge, 7/07/2013

Llegint un petit assaig d’Amos Oz sobre el fanatisme amb el prisma posat a la situació entre jueus i palestins, m´he trobat amb una d’aquelles imatges que quan l’anava desgranant sabia que m’acompanyaria tota la vida. La persona és com una península, amb un lligam explícit a la seva gent, a la seva terra, però amb la mirada posada sempre a l’horitzó marítim. És la contradicció entre el que et lliga i l’anhel de deslligar-te, sabent que al cap de dos dies tornaries a buscar aquell fonament que resideix entre els teus.

Donant voltes aquesta aparent contradicció hi he trobat una complementarietat que no sé si sabré explicar. Sempre restem dependents a la nostra gent i a voltes podem veure aquesta dependència com una càrrega i d’altres com el millor que ens ha passat mai. Tenim una sensació lògica de vaivé perquè la vida no deixa de ser un cúmul de sensacions cícliques que no hem de donar-lis més importància. De totes maneres, el que ens ajuda de veritat augmentar els moments gustosos amb la nostra gent, és poder disposar de petits instants d’estricta soledat mirant l’horitzó marítim on hi resideixen aquells pensaments tant sols sabuts per nosaltres mateixos. I és que són aquells moments passats amb les nostres cabòries que ens donen una sensació de llunyania que fan que l’endemà, estiguem al màxim per gaudir dels lligams que vertaderament importen.

En fi, resulta curiós anar a buscar un llibre pel conflicte a Terra Santa i acabar-te trobant amb una meravellosa imatge que defineix amb excel·lència el que som. Molt gran.