La imatge de la persona com a península

Llegint un petit assaig d’Amos Oz sobre el fanatisme amb el prisma posat a la situació entre jueus i palestins, m´he trobat amb una d’aquelles imatges que quan l’anava desgranant sabia que m’acompanyaria tota la vida. La persona és com una península, amb un lligam explícit a la seva gent, a la seva terra, però amb la mirada posada sempre a l’horitzó marítim. És la contradicció entre el que et lliga i l’anhel de deslligar-te, sabent que al cap de dos dies tornaries a buscar aquell fonament que resideix entre els teus.

Donant voltes aquesta aparent contradicció hi he trobat una complementarietat que no sé si sabré explicar. Sempre restem dependents a la nostra gent i a voltes podem veure aquesta dependència com una càrrega i d’altres com el millor que ens ha passat mai. Tenim una sensació lògica de vaivé perquè la vida no deixa de ser un cúmul de sensacions cícliques que no hem de donar-lis més importància. De totes maneres, el que ens ajuda de veritat augmentar els moments gustosos amb la nostra gent, és poder disposar de petits instants d’estricta soledat mirant l’horitzó marítim on hi resideixen aquells pensaments tant sols sabuts per nosaltres mateixos. I és que són aquells moments passats amb les nostres cabòries que ens donen una sensació de llunyania que fan que l’endemà, estiguem al màxim per gaudir dels lligams que vertaderament importen.

En fi, resulta curiós anar a buscar un llibre pel conflicte a Terra Santa i acabar-te trobant amb una meravellosa imatge que defineix amb excel·lència el que som. Molt gran.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús