Arxiu del mes: setembre 2013

M’he quedat a gust… Però és que em fan ràbia!

dimecres, 25/09/2013

Els homes en general no m’agraden, però encara m’agraden menys fins al punt que arribo a detestar-los, quan em trobo el prototip de mascle intentant conquerir una femella amb l’exaltació de les seves glòries laborals. Aquests energúmens incapaços de parlar de la transcendència, solen fer gestos de patiment quan parlen de la duresa de gestionar grans quantitats de diners sense cremar-se les mans, perquè ja se sap, els que tracten en persones no pateixen l’estrès de moure tants per cents sabent que el futur està a les seves mans. D’altra banda, també cal remarcar que encara que sembli paradoxal, aquest mascle afamat per fotre un clau, o simplement, per seduir alguna analfabeta emocional de provenir trencat, es creix quan es troba éssers de la seva espècie. Llavors tots esbufeguen fent una oda a la necessitat d’anar esgotat per poder engrandir el compte corrent. Demagògia? Una mica, no ho nego. Generalitzo? Totalment. Però és important saber diferenciar l’home que veu la seva posició com una ocasió per servir els demés i actua com a tal, i el egòlatra, superb, que viu dels seus èxits laborals i amarga els demés perquè ell, quan surt de la feina té dos plans, abraçar el gat o anar amb la dona que es disfressa de gata.

De Lleó XIII a Francesc: Han estat mai de dretes?

diumenge, 22/09/2013

Entenc que a un país com Espanya, obsessionat a encasellar cada sector de la societat per ser fidel a les rèmores històriques que ens impedeixen a anar endavant, sorprengui que el Papa Francesc en un context on parlava de les conseqüències negatives de les actituds autoritàries, digui que ell mai s’ha considerat de dretes. Només faltaria. Podríem definir que el comportament propi de la persona de dretes es va pal•les en dues disciplines que tenen incidència directa en la política diària: l’economia i la societat. En primer lloc anem a l’economia, un Papa que parla del diner com la llavor on hi creix la corrupció de la persona, fa falta que digui que no és de dretes? Un Papa que fa pocs dies va col.locar un ram de flors a la tomba d’Arrupe mentre estava al costat dels refugiats, se’l pot considerar de dretes? És més, un Papa que té a les seves esquenes, el Centesimus annus de Joan Pau II, el Populorum progressio de Pau VI, el Pacem in Terris de Joan XXIII, o anant més lluny, el Rerum novarum de Lleó XIII, se’l pot considerar que vingui d’una tradició capitalista en matèria econòmica? Em sorprèn doncs, que si més no, en aquesta part de l’afirmació hi hagi hagut tants titulars als mitjans de comunicació de l’estat, suposo perquè no entenen que gràcies a Déu, una cosa és la Conferència Episcopal Espanyola i els seus portaveus de 13TV, i una altra molt diferent, l’Església universal que té el seu altaveu a Roma.

En segon lloc ens trobem en matèria social on essent reduccionistes, es considera de dretes el que no vol l’avortament, l’eutanàsia, el matrimoni homosexual etc… Anem per parts, redirigim el conceptes de ser d’esquerres en aquests temes, i no anem a parlar de l’avortament discutint si la nena d’onze anys que l’han violat ha de poder avortar perquè ens perdrem. Ser d’esquerres vol dir, pel que tinc entès, defensar la dignitat de la persona per sobre de qualsevol sistema extern a aquesta, sigui econòmic, polític, o social. Així doncs, tal com ens diu en González Faus a la seva brillant Crítica de la razón abortista, potser defensar el no nascut hauria de ser més propi de l’esquerra que no pas de la dreta, que sol buscar resultats sense tenir en compte que mou persones per aconseguir tals objectius. Ho dic perquè amb temes d’avortament o eutanàsia  potser és l’esquerra qui es vol passar de progre perquè fa temps que ha perdut, per falta de valentia, la batalla en matèria econòmica. I és que en definitiva, la grandesa de Francesc resideix en dir que no està d’acord amb el matrimoni homosexual però que ell no és ningú per jutjar els demés . Una actitud que haurien de tenir molts partits d’esquerres que es creuen en la veritat absoluta: alliberar-se de la pròpia veritat per abraçar l’altra que no pensa com ell. En fi, que el País s’excitava amb aquest titular del Papa i La Razón ho deuria amagar sota una portada on deuria parlar de la perversió dels independentistes catalans, però nosaltres si us plau tingue-m’ho clar. El Papa ha dit una evidència, que potser no s’havia explicitat abans, cert, però no deixa de ser una evidència que serveix perquè els cristians sapiguem quines cartes hem de jugar.

PD: Per cert, cita recent del Papa “Ayudar a los pobres para quedar bién es pecado grave”. Molt de dretes.

Perdre la blackberry a 100km/h (Segona part)

dimarts , 17/09/2013

Cinc cotxes. Els nervis em maten. Si algun d’aquests analfabets que condueixen sense mirar l’asfalt xafa la meva blackberry, voldrà dir que estaré uns dies sense whatsapp i per tant, em quedaré desconnectat de les converses amb els amics, que segurament, al veure que no els hi faig cas, m’expulsaran dels seus grups negant-me l’admissió durant deu anys. Aquest paisatge seria apocalíptic perquè recauria de la meva depressió i la meva dona, esgotada d’aguantar el meu festeig amb el vodka, em faria fora de casa negant-me com a pare lícit del meus fills. Tranquil, Frank, estigues seré. Aparco el cotxe a un lateral. Abandono la meva família per anar a buscar el mòbil. Se’m podia distingir fàcilment perquè portava pantalons vermells i corria amb menorquines, fent moviments desordenats perquè tal calçat no ajuda a reaccionar amb rapidesa davant un fet com aquest. Mentrestant seguien passant cotxes. Un em pita i em saluda efusivament. O em coneix i és un mal amic que no és para, o és un amargat que es felicita de les desgràcies alienes. Faig un sprint que ni Usain Bolt per prendre el mòbil. Ni una rascada. Miracle. En aquell moment penso amb la bomba que va foradar el 1939 el sostre de la Catedral de Girona durant el bombardeig nacional i no va esclatar. Si ho hagués fet, el temple s’hagués enderrocat. Un fet semblant al de la meva blackberry. Ara haig d’anar a per la bateria. Torno a travessar la carretera perquè s’acosta un cotxe esportiu amb dos nois que van molt ràpid perquè busquen el graduat de l’ESO i no el troben. Prenc la bateria i no em maten. Doble èxit. Torno al cotxe aixecant la blackberry com si fos un trofeu. Els nens es pensen que estic boig. La meva dona ho certifica. Dos minuts després, amb l’alegria de veure que s’encén sense problemes i ningú m’ha fet fora de cap grup, me la miro bé. Ho tinc decidit. Demà la tiro i em compro un Iphone.

Perdre la Blackberry a 100 km/h (Primera part)

diumenge, 15/09/2013

Algun indesitjable de cuyo nombre no quiero acordarme m’envia un whatsapp amb una broma esgotadora sobre la Botella i el seu nivell d’anglès, un whatsapp amb certa gràcia si entenem que el remitent tampoc seria Shakespeare. Haig d’assentar els nens al cotxe i no puc fer front a tot. Deixo al mòbil al sostre del cotxe. Ja me’n recordaré d’agafar-lo, lligar les criatures és un minut i tampoc sóc tant despistat. Les aposento i el gran amb traeix demanant que posi Bicicletes de Blaumut. Canvia l’odre de les prioritats, i un cop he tingut els nens a lloc, entro al cotxe i cap a casa. Deixem Sta.Coloma i prenem la carretera que porta a Vilobí, dues rotondes i a 100 km/h. Un cop presa la velocitat de creuer aprecio un sotrac desconegut i pel retrovisor, veig un objecte botant de forma desigual a la carretera mentre va perden trossos pel camí. La Maite es gira i em pregunta què ha passat. Sóc un home i els homes a Espanya han de parlar de cotxes amb suficiència. Devem haver trobat algun objecte de plàstic i al passar nosaltres, la mateixa inèrcia de la velocitat l’ha fet rebotar. M’agrado però em maten ràpid. No Frank, el sotrac venia del sostre no del terra. Miro a la meva esquerra. El mòbil no és carinyu perquè el tinc aquí. Resposta ràpida. Frank, aquest és el meu. Un renec. Dos renecs. Tres renecs. Ja no sóc jo. Sóc James Bond. Miro amb celeritat les dues direccions de la carretera i vaig un canvi de sentit per perdre tots els punts d’aquí al 2074, quan Soria també s’haurà independitzat d’Espanya. Si, era el mòbil. Quatre renecs. Cap retret del públic adult, cap plor del públic infantil. S’agraeix, un ja es sent prou desgraciat i ridícul amb les seves pròpies misèries. Veig perfectament el mòbil tirat al mig de la carretera i la bateria arraconada a un lateral per ser esmicolada per un cotxe. Passa un cotxe. Dos cotxes. Tres cotxes. Quatre cotxes. Et juro que si el salvo ho explico al blog.

El problema que té Espanya és que Catalunya no crida

dimarts , 10/09/2013

La gran victòria d’una amplíssima majoria dels que sortiran de nou el dia 11 de setembre al carrer és la serenor amb la que reclamaran la independència de Catalunya. I és que amb el temps, aquesta reivindicació nacional que solia anar lligada a una tensió desgradable del discurs, ha acabat prenent un to lineal, sobri, de no exaltar-se per la porqueria que saltarà dels mitjans de Madrid que enfocaran els quatre eixelebrats cremant banderes, fent cas omís que a totes les societats hi ha un tant per cent molt petit de feixistes que s’apunten a causes legítimes.

Per això, cada vegada que em plantejo el tema de la independència penso fermament que Espanya ho té malament si vol que el seu futur vagi lligat amb el de Catalunya, i dic que ho té cru perquè aquesta part de la població (hi ha un grup molt important que no vol la independència i s’ha de tenir en compte) parla del seu anhel nacional amb una pau que moltes vegades contrasta amb el discurs enervat de l’altra costat.

Així doncs, certament que amb un referèndum podria sortir la meitat de vots contraris a la independència, però el problema no està en aquests, sinó en els que estan a favor, vots serens que seguiran treballant amb fermesa sabent que el temps juga al seu terreny, i que a la llarga, la raó s’acaba imposant sense fer fresa.

Sempre m’ha agradat provocar llàstima

dijous, 5/09/2013

M’agrada anar pel carrer sol amb els dos nens i que em mirin amb cara de comprensió llastimosa just en aquell moment, que les criatures han decidit donar-te pel sac treien aquella vessant anàrquica que et semblava tant atractiva a la universitat, i que ara, et sembla un tic d’esquerres difícil de suportar. Ells van fent el seu xou particular que a vegades es resumeix en que tenen interesso diferents, i tu, com a bon pare, recte en intencions, lector de la biografia de Churchill, has de decidir tirar per un camí que no acontenta a caps dels dos. Es queixen i tu allà, isolat, sol, abandonat, fent de pare solter, abandonat pel públic femení, despertés l’empatia d’una gamma àmplia dels espectadors del xou, des de les iaies octogenàries fins a les jovenetes atractives. Et miren pensant que ets un noi molt modern i atractiu que es fa càrrec dels fills, i que la dona l’ha deixat tirat perquè segurament deu guanyar molts diners i té coses més importants a fer que està amb la seva família. I certament, encara que no sigui veritat tal suposició, en gaudeixo perquè sempre m’ha agradat quedar com el bo de la pel.lícula. No ho puc evitar, sóc fariseu, ho porto a l’adn.