Sempre m’ha agradat provocar llàstima

M’agrada anar pel carrer sol amb els dos nens i que em mirin amb cara de comprensió llastimosa just en aquell moment, que les criatures han decidit donar-te pel sac treien aquella vessant anàrquica que et semblava tant atractiva a la universitat, i que ara, et sembla un tic d’esquerres difícil de suportar. Ells van fent el seu xou particular que a vegades es resumeix en que tenen interesso diferents, i tu, com a bon pare, recte en intencions, lector de la biografia de Churchill, has de decidir tirar per un camí que no acontenta a caps dels dos. Es queixen i tu allà, isolat, sol, abandonat, fent de pare solter, abandonat pel públic femení, despertés l’empatia d’una gamma àmplia dels espectadors del xou, des de les iaies octogenàries fins a les jovenetes atractives. Et miren pensant que ets un noi molt modern i atractiu que es fa càrrec dels fills, i que la dona l’ha deixat tirat perquè segurament deu guanyar molts diners i té coses més importants a fer que està amb la seva família. I certament, encara que no sigui veritat tal suposició, en gaudeixo perquè sempre m’ha agradat quedar com el bo de la pel.lícula. No ho puc evitar, sóc fariseu, ho porto a l’adn.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús