El problema que té Espanya és que Catalunya no crida

La gran victòria d’una amplíssima majoria dels que sortiran de nou el dia 11 de setembre al carrer és la serenor amb la que reclamaran la independència de Catalunya. I és que amb el temps, aquesta reivindicació nacional que solia anar lligada a una tensió desgradable del discurs, ha acabat prenent un to lineal, sobri, de no exaltar-se per la porqueria que saltarà dels mitjans de Madrid que enfocaran els quatre eixelebrats cremant banderes, fent cas omís que a totes les societats hi ha un tant per cent molt petit de feixistes que s’apunten a causes legítimes.

Per això, cada vegada que em plantejo el tema de la independència penso fermament que Espanya ho té malament si vol que el seu futur vagi lligat amb el de Catalunya, i dic que ho té cru perquè aquesta part de la població (hi ha un grup molt important que no vol la independència i s’ha de tenir en compte) parla del seu anhel nacional amb una pau que moltes vegades contrasta amb el discurs enervat de l’altra costat.

Així doncs, certament que amb un referèndum podria sortir la meitat de vots contraris a la independència, però el problema no està en aquests, sinó en els que estan a favor, vots serens que seguiran treballant amb fermesa sabent que el temps juga al seu terreny, i que a la llarga, la raó s’acaba imposant sense fer fresa.

2 comentaris

  • ian fletcher

    10/09/2013 1:11

    El seny tranquil vercera a tots els mal de caps histerics i brutals. Gracies Frank per aquest discurs balsamic i esperançador. Tant de bo tinguem una transició serena cap al nou estat català. Quan es posin gent cridanera devant el nostre objectiu, que sapiguem estar a l’altura de la nostre dignitat. No ens hem de rebaixar al llur nivell.

  • fbayer

    10/09/2013 6:15

    A tu per comentari Ian, crec que la clau de tot plegat està, com molt bé dius a “No ens hem de rebaixar a llur nivel”. Una abraçada.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús