La bondat de les lluites que gairebé mai guanyem

Sovint, quan ens mirem de reüll al mirall de l’ànima, hi veiem un grapat de taques macilentes que ens agradaria foragitar però són el motor del nostre anhel de millora. Passa el temps, molts dels objectius personals esdevenen il.lusions, i els defectes, es van enquistant perquè tenim la sensació que no som capaços de polir-los. I aquí és on ens equivoquem, la simple lluita contra el nostre costat fosc ens enforteix a l’hora d’afrontar labors diàries que temps enrere ens semblaven quimeres.

Així doncs, no ens desesperem al veure com es perpetuen certs tics que voldríem eliminar i que quan surten, en silenci et retreus que siguis incapaç de controlar-te una vegada més, sinó que alegrem-nos que la lluita ens fa més forts per altres costats. No volem ser perfectes, sinó lluitar per pal·liar la nostre imperfecció, només des d’aquest paràmetre podem assolir els nostres petits grans reptes sense desanimar-nos per la lentitud del nostre quefer.

Ja sé què penseu. Noto els trenta anys. Deu ser això, perquè aquesta setmana no he llegit res de Jorge Bucay.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús