Crònica de Munich (I) – El rot del BMW

Vam entrar a l’edifici de la BMW a Munich, i al veure l’exposició de cotxes em va embolcallar una superba sensació d’opulència. Fent el rostre impàvid del que està a un bri de guanyar una multimilionària partida de pòquer, anava provant els diferents automòbils amb un posat hegemònic difícil d’interpretar pels que m’acompanyaven. Em sentia poderós, capaç de canviar el devenir d’un poble des d’un cotxe blindat. Anava sortint i entrant dels diferents models tot esguardant el preu amb suficiència, no m’acabava de convèncer el fet de comprar un cotxe d’una marca que deixava els plebeus acostar-se a les seves entranyes. Necessita descansar. Vaig anar al bar i vaig pagar deu euros per un tallat que en costava dos. Li vaig dir a la cambrera, obesa d’ingerir amb excés frankfrut amb kartofell, que es podia quedar amb el canvi per comprar un detall pel seu xicot que segurament, deuria portar tot el dia carregant caixes a una fàbrica dels suburbis. Vaig asseure’m a una butaca i en aquell moment la seva fresa em va donar un sotrac inexplicable. Un home amb gavardina llarga, ulleres de sol, que estava acompanyat d’una rossa de revista, es va tirar un exabrupte, o millor hauria de dir un rot de nassos, i va silenciar per un moment tots els assistents. Ell, com si estigués acostumat a exercir aquestes pràctiques, va remugar la boca tot degustant el regust nostàlgic que li havia portat el rot en qüestió. M’el vaig quedar mirant. Seguia amb la gavardina, les ulleres de sol, i la rossa de la revista. Sense dir res, em vaig aixecar, vaig demanar el canvi de vuit euros a la cambrera, i amb aquests diners, vaig pagar un taxi clandestí que em va tornar a l’hotel.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús