Arxiu del mes: novembre 2013

Estem obligats a dir que no és el mateix

divendres, 22/11/2013

Parlar del franquisme és complicat fins i tot per aquells que no l’hem viscut, més que res perquè hem estat educats amb una barrejar de visions dispars de l’etapa dictatorial que venien de diferents àmbits: l’escola, la família, els mitjans, etc… Tothom parlava remarcant la seva visió singular del règim. Ara, nosaltres, com a primera generació nascuda i educada en la democràcia, i que per tant, veiem com a naturals certs valors que els nostres pares van haver de buscar per si mateixos, estem obligats a fer una lectura històrica del franquisme intentant l’impossible: defugir de visions partidistes.

I aquí és on entra la obligatorietat de dir que no és vàlida la visió de perdonar els implicats al règim dient que no hi havia cap altra manera d’ajudar el país, i deixant anar el cínic argument que en aquella Espanya si volies mostrar la teva potencialitat només era factible fer-ho a dins el sistema encara que no estiguessis d’acord amb alguns aspectes. I d’altra banda, també tenim la obligació de fer una lectura sincera de la repressió que es va patir a l’exili, perquè el fet de ser exiliat no et donava la legitimitat d’imposar certs sistemes totalitaris a dins un partit en nom d’una llibertat que tu mateix estaves violant. En definitiva, que no em crec ni en Samaranch ni la Passionaria.

I davant d’aquesta situació bipolar on uns i altres, en nom del bé comú, van legitimar governs totalitaris, és just recordar aquelles persones que defensaven les llibertats individuals des de posicions democràtiques i que van dedicar la seva joventut a combatre un règim sabent que amb els ulls tancats, hi haguessin pogut créixer de manera pròspera, o van refusar entrar a l’aparell de partits que imposaven persecucions internes propis dels que ocupaven el poder a Espanya. Nosaltres hem d’anar a buscar aquests perquè ens serveixen de base per regenerar els valors d’un país fastigosament condemnat a la dictatorial disciplina dels partits.


En Messi té un problema

dissabte, 2/11/2013

Que el Barça negui públicament el baix estat de forma de Messi és lloable i just, tenint en compte que ens trobem davant el millor jugador de la història de la entitat, i no se’l pot tractar com un d’aquells que acaben d’aterrar i no saben si estan al Calcio o a la Bundesliga. Ara, si a dintre el club no hi ha una reflexió del que està passant amb el jugador, llavors la justícia esdevé irresponsabilitat. En Messi porta partits, i ja ve de la temporada passada, deambulant pel camp com un nen mimat, actuant com si estigués enfadat amb el món en general i amb el futbol en particular. Si aquesta actitud ve per una problemàtica personal, llavors hem de tenir tota la paciència del món i donar-li el màxim suport perquè torni a trobar aquella guspira que el convertia en el millor, de totes maneres, si aquesta mandra, que es fa més palesa aquest any al costat de Neymar, ve perquè l’axioma repetit per tots de “En Messi no es cansa de guanyar” no té vigència, llavors és hora de donar-li un toc d’atenció des del club, perquè ja sabem quina són les conseqüències directes d’aquest aburgesament amb els propis triomfs.

En una família, quan un dels seus membres, per qualsevol motiu, es converteix en una càrrega pels demés, tots ens el posem a l’esquena i el portem fins on calgui, però en un club de futbol, quan un jugador pot esdevenir una càrrega per la seva falta d’actitud sobre el camp, sigui en Messi o l’Hleb, s’han de prendre decisions perquè no acabi podrint els demés. I ho dic defensant totalment el jugador, em sembla molt lògic que només li quedi la motivació de guanyar el Mundial que el convertirà en el millorde tots els temps, però si a nivell de club no té ganes de posar-hi el que fa falta, doncs a fer Caixa. I repeteixo, si aquests mesos de baixa forma venent donats per una situació personal que desconeixem, també exigiria que el club tingués la paciència que fes falta, perquè amb 26 anys, ja és el jugador que més triomfs ha donat el Barça, i si, en Guardiola era collonut, però amb el Messi d’aquells anys, tot era més fàcil.