Arxiu del mes: gener 2014

Hauries d’abraçar més l’osset de peluix

dimarts , 28/01/2014

Caminar per sobre els cadàvers del terrorisme d’ETA per tal de poder erigir-se com a protagonista, i sobretot, per intentar salvar una vida política finiquitada, ha estat l’enèssim exercici d’indecència de l’Alicia Sánchez-Camacho.  No té escapatòria. Ciutadans li està guanyant la partida amb la única arma de la oratòria i es troba tancada amb un carreró sense sortida. Ningú se la creu, ni els seus caps de Madrid quan demana una millora del finançament català, ni els d’aquí quan es compara amb les víctimes d’ETA. És més, els catalans, quan deixa anar aquests insults a la gent del seu propi partit que va morir per la llibertat d’expressió, la ignorem com si fos el bufó de la Cort que ha de fer riure els seus perquè fora els límits de palau, el futur el té negre com a causa de la seva exhibició pública d’incompetència.

És més estimada Alícia, a tu ja t’agradaria que hi hagués violència al carrer perquè podries instrumentalizar-lo pels teus fins polítics, però suposo que saps que menteixes. Ja sigui a la feina, a la família, o amb els amics, convivim i discutim de manera civilizada sobre la situació actual de Catalunya sense barallar-nos, és més, crec que el to de la conversa sol pujar més a l’hora de parlar del binomi Rosell – Laporta que no pas del referèndum. Si, és així, a la meva familia hi ha votants del PP, de Ciutadans, de CiU, PSC i d’ERC, i sincerament, mai he tingut la sensació que aquest fet ens divideixi com a tribu, a la feina tinc la sort de conviure amb votants del PP amb una talla moral que ja t’agradaria tenir, i d’altres militants de grups independentistes que són per mi un model com a persones. Tots parlem del tema, tots exposem mb la passió corresponen del que està tractant temes identitaris, però ningú s’insulta ni s’amenaça. I tu pots seguir anar donant voltes pel territori dient que et sents amenaçada i autoerigir-te com una màrtir de la causa unionista, però no t’equivoquis, només hi ha dos grups polítics amb les mans tacades de sang en aquest país, uns estan repartits per les pressons de tot Espanya, i els altres, fins no fa gaire, eren els pares del partit que tu defenses. Els demés deixe’ns amb pau perquè no hem fet res dolent, el que passa és que et fa mal que plorèssim el dia de l’atemptat de Miguel Àngel Blanco i volguem celebrar un referèndum. Massa complexitat. Ho entenc.

El millor és que pensem que som molt ben parits

dimecres, 22/01/2014

Al estudiar història sovint es pot caure en l’error de mirar el passat amb una lleugera superioritat moral, com si nosaltres fóssim els escollits per jutjar moralment els diferents períodes històrics perquè estem convençuts que per primera vegada, tenim un sistema polític que pretesament defensa les llibertats individuals, i fuig d’oligarquies tenyides amb llenguatge democràtic. Aquesta actitud de mestratge ètic amb el passat es fa palès quan un parla sobre les purgues totalitàries del segle XX i aprecia dins seu un sentiment de revolta contra els temps on la ideologia va esdevenir dogma, convençut que les democràcies occidentals són un teló d’acer vàlid per foragitar aquestes rèmores. A partir d’aquí no vull entrar a valorar la problemàtica del PSC com un fet únic, sinó com un exemple del que molts partits viuen en silenci, en els despatxos, en els reunions dels consells on es decreta una visió única dels fets ignorant que els votants acudeixen a aquests partits per elements genèrics comuns, però que són molt plurals amb els elements concrets. Aquesta situació d’homogeneïtat en problemes on la societat per naturalesa és heterogènia, perverteix el funcionament dels partits, que funcionen com petites dictadures legitimades democràticament pels vots del poble. I aquí parlaríem segurament de les llistes obertes com a via per assolir una democràcia el més neta possible, i seria aquí segurament, que actituds com les de CDC a l’hora de donar llibertat de vot als seus diputats amb temes com l’avortament, començarien a ser vistes com a lògiques i normals en un país on diem amb cinisme que tothom hi està representat. A fora el Parlament hi ha pluralitat, si en els partits no n’hi ha, estem vestint un món artificial per intentar governar el món real.

La dona enamorada de les flors

dijous, 9/01/2014

Tinc una veïna malalta d’Alzheimer que pateix d’un grau avançat de sordesa i ceguera. Tu pots estar entrant al cotxe al garatge, que dóna gairebé paret per paret amb casa seva, i ni es gira. Li dius un bon dia audible i mira amb dificultat cap a la zona on et mous sense capacitat de distingir si s’ha imaginat la salutació, o si l’ombra desdibuixada que té davant seu és producte de la seva fantasia. Ella, la veïna de l’Alzheimer que camina arrossegant les espardenyes pel seu pati, et pregunta quan et veu si som els nous veïns (fa tres anys que estem a la casa) i s’ofereix per ajudar-nos en qualsevol cosa que necessitem.  No sabem res del seu passat i quan tenim una conversa banal sobre el temps, mai aprofita per fer-te servir de contenidor emocional. El que no sap, ni sabrà mai la meva veïna que té Alzheimer i que pateix d’un grau avançat de sordesa i de ceguera, és que quan veig que comença a regar les flors, me’n vagi a la finestra de la nostra habitació i la contemplo mentre acaricia les seves roses sense punxar-se, palpa els seus geranis amb tendresa, i en un moment determinat, pren una flor que no sé el seu nom, i se l’acompanya lentament fins el nas per recuperar aquella aroma que deuria tenir la joventut que creu haver oblidat.

Quan en dèiem xampany i també èrem feliços

dimecres, 8/01/2014

La veritat sigui dita, el vaig pendre amb certa prudència perquè el record de Quan èrem feliços em demanava no ser traït per segones parts, és més, com aquelles dones que te’n allunyes acostant-hi, el tenia a la tauleta de nit al costat del Evangelii Gaudium del Papa Francesc, i me l’anava mirant de reüll com si no m’afectés la seva presència. El volia dominar jo, com quan et vas dient que avui no beuràs mentre omples el cul d’una cop tot afirmant que cada cosa en la seva justa mesura no pot fer mal. El final de la meva lluita s’explica breument: Quan en dèiem xampany m’ha durat una setmana perquè em vaig autoimposar degustar-lo com si estigués bevent per gust i no per necessitat, i  defugint de la comparació amb el Quan èrem feliços en tant que són llibres independents, haig de dir que m’ha deixat un deix nostàlgic singular del que sap que ha transitat per un exercici literari que excel.leix amb el seu equilibri de ritme argumental i elaboració formal de la narrativa.

Quan en dèiem xampany és molt planià a l’hora de triar els colors adients per fer brillar els sustantius, però no cau mai en la ornamentació que pateixen els artistes necessitats de mostrar el seu talent, i  d’aquesta manera,  en Rafel Nadal aconsegueix que una escriptura rica no sigui la cadena que esclavitza un ritme narratiu lleuger com les barques que es deixen portar pel vaivé de les onades mediterrànies. En aquest sentit és majestuós, i un dels punts àlgids de la novel.la on es fa pal.lés aquesta mesura de virtuisme és el capítol on descriu les olors dels diferents perfums de la Yvonne. El cito perquè de la mateixa manera que hi ha cançons que justifiquen discos, hi ha capítols que fan grans una novel.la.

D’altra banda, des d’una vessant argumental, l’exercici d’arqueòleg familiar el porta a mostrar-nos la història d’una generació que creix entre les dos guerres mundials, i que ens serveix per veure com les persones que no varen participar de forma activa en els conflictes, també van haver de pagar una factura pel simple fet d’estar a un lloc en un moment determinat. Dit d’una altra manera, perquè em sembla que és un dels punts més atractius del llibre, cap familiar va a lluitar al front i tant sols tenim noticies d’aquest a través dels amics del seu besavi, però les conseqüències de la guerra pels que no van al front no és la mort, sinó una mutilació personal que afecta al terreny familiar, laboral, i fins i tot, en els alguns casos pot ser moral.

En definitiva, que ja l’he guardat al costat del Quan èrem feliços amb un esguard d’agraïment, i és que per primera vegada, he begut una copa de xampany sense fer les mueques que fan que a casa meva, quan estem tots reunits, em comencin a fer bromes sobre la meva incapacitat de comportar-me com un home en els grans esdeveniments, i és que a mi, enlloc del xampany, m’agraden més els perfums de la Yvonne.