La dona enamorada de les flors

Tinc una veïna malalta d’Alzheimer que pateix d’un grau avançat de sordesa i ceguera. Tu pots estar entrant al cotxe al garatge, que dóna gairebé paret per paret amb casa seva, i ni es gira. Li dius un bon dia audible i mira amb dificultat cap a la zona on et mous sense capacitat de distingir si s’ha imaginat la salutació, o si l’ombra desdibuixada que té davant seu és producte de la seva fantasia. Ella, la veïna de l’Alzheimer que camina arrossegant les espardenyes pel seu pati, et pregunta quan et veu si som els nous veïns (fa tres anys que estem a la casa) i s’ofereix per ajudar-nos en qualsevol cosa que necessitem.  No sabem res del seu passat i quan tenim una conversa banal sobre el temps, mai aprofita per fer-te servir de contenidor emocional. El que no sap, ni sabrà mai la meva veïna que té Alzheimer i que pateix d’un grau avançat de sordesa i de ceguera, és que quan veig que comença a regar les flors, me’n vagi a la finestra de la nostra habitació i la contemplo mentre acaricia les seves roses sense punxar-se, palpa els seus geranis amb tendresa, i en un moment determinat, pren una flor que no sé el seu nom, i se l’acompanya lentament fins el nas per recuperar aquella aroma que deuria tenir la joventut que creu haver oblidat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús