Hauries d’abraçar més l’osset de peluix

Caminar per sobre els cadàvers del terrorisme d’ETA per tal de poder erigir-se com a protagonista, i sobretot, per intentar salvar una vida política finiquitada, ha estat l’enèssim exercici d’indecència de l’Alicia Sánchez-Camacho.  No té escapatòria. Ciutadans li està guanyant la partida amb la única arma de la oratòria i es troba tancada amb un carreró sense sortida. Ningú se la creu, ni els seus caps de Madrid quan demana una millora del finançament català, ni els d’aquí quan es compara amb les víctimes d’ETA. És més, els catalans, quan deixa anar aquests insults a la gent del seu propi partit que va morir per la llibertat d’expressió, la ignorem com si fos el bufó de la Cort que ha de fer riure els seus perquè fora els límits de palau, el futur el té negre com a causa de la seva exhibició pública d’incompetència.

És més estimada Alícia, a tu ja t’agradaria que hi hagués violència al carrer perquè podries instrumentalizar-lo pels teus fins polítics, però suposo que saps que menteixes. Ja sigui a la feina, a la família, o amb els amics, convivim i discutim de manera civilizada sobre la situació actual de Catalunya sense barallar-nos, és més, crec que el to de la conversa sol pujar més a l’hora de parlar del binomi Rosell – Laporta que no pas del referèndum. Si, és així, a la meva familia hi ha votants del PP, de Ciutadans, de CiU, PSC i d’ERC, i sincerament, mai he tingut la sensació que aquest fet ens divideixi com a tribu, a la feina tinc la sort de conviure amb votants del PP amb una talla moral que ja t’agradaria tenir, i d’altres militants de grups independentistes que són per mi un model com a persones. Tots parlem del tema, tots exposem mb la passió corresponen del que està tractant temes identitaris, però ningú s’insulta ni s’amenaça. I tu pots seguir anar donant voltes pel territori dient que et sents amenaçada i autoerigir-te com una màrtir de la causa unionista, però no t’equivoquis, només hi ha dos grups polítics amb les mans tacades de sang en aquest país, uns estan repartits per les pressons de tot Espanya, i els altres, fins no fa gaire, eren els pares del partit que tu defenses. Els demés deixe’ns amb pau perquè no hem fet res dolent, el que passa és que et fa mal que plorèssim el dia de l’atemptat de Miguel Àngel Blanco i volguem celebrar un referèndum. Massa complexitat. Ho entenc.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús