Arxiu del mes: febrer 2014

Parlar d’avortament i pensar amb vots

dijous, 13/02/2014

L’esquerra és especialista en fer de les seves reivindicacions un exemple de clam social. Ells són els que decideixen si hi havia una demanda de la societat sobre un tema o no, i a partir d’aquí van tirant milles amb la superioritat moral com a bandera. De totes maneres, els hi haig de donar la raó que no hi havia cap demanda majoritària dins la societat espanyola que exigís una reforma sobre la llei de l’avortament,  i que per tant, el Gallardón està tirant endavant una llei amb fins electoralistes, sobretot tenint en compte les retallades fetes amb tema de dependències, i que mostren el tint hipòcrita amb el que està repintada aquesta revisió de la llei de l’avortament.  Fins aquí d’acord, però la pregunta seria, i quan Zapatero va ampliar la llei, hi havia una demanada social sobre el tema? Hi havia un huracà de veus al carrer demanant un canvi? La resposta, a pesar de com puguin ara manipular el passat, és un no rotund. El govern socialista va modificar la llei per una necessitat de desmarcar-se de la manera de fer d’Aznar amb matèria social, més que res perquè per aquelles dates un tal Solbes seguia unes directrius semblants a les d’un tal Rato amb temes d’economia. Va ser un atac de pedra progressista que necessitava mostrar que la tenia més grossa que els altres. Per això, quan sento els socialistes mitinejant sobre la demanda social penso, si us plau, vosaltres vau fer exactament el mateix, o pitjor encara, ho vau fer perquè no teniu nassos d’aplicar allò d’obrer i socialista, i vau decidir anar per la vessant més fàcil i popular.  Així de senzill. A partir d’aquí toca pensar que el dia que es debati sobre l’avortament sense mirar l’electorat i intentant discernir la veritat, potser parlarem amb serenor d’un dels temes més greus sobre el que pot legislar un estat.

Depressió dominical

diumenge, 9/02/2014

Una grip d’aquelles que truquen a la porta la setmana menys indicada, m’ha portat a reviure un d’aquells diumenges a la tarda on l’apatia embolcalla tot el meu ser. Desallotjada la casa per evitar contagis inevitables, m’he quedat sol amb la final de Copa del Rei, un parell d’articles per llegir, i unes no ganes de fer qualsevol cosa que suposi activitat. Aquesta espècie de depressió temporal, ajudada pel fet que la febre torna a fer acte de presència a mesura que la foscúria és hegemònica, em brinda una nostàlgia difícil d’extirpar i en la que em sento molt a gust. Melangia pel que no ha passat, pel que no era tant fantàstic però amb el temps hem anat idealitzant, un enyor agradable que em manté al llit amb el rostre desencaixat i l’ànima feliç. Finalment, per aconseguir canalitzar aquestes sensacions, apunto al quadernet que em van regalar per reis, la idea d’un conte que ara mateix em sembla singular i demà al matí la veuré vulgar. Per tot això i més, crec convenient acabar l’article escoltant Esta boca es mía del Sabina i pensar que un dia fumaré tabac negre i escriuré poesia surrealista.

I per què escric?

dimarts , 4/02/2014

Sovint em pregunto el perquè de la necessitat d’escriure i no trobo la resposta. Em treu temps, m’aïlla de l’entorn, m’angoixa quan no tinc res a dir, em maltracto per veure’m incapaç d’escriure amb decència, em comparo amb els escriptors reals i em desespero, em comparo amb els escriptors potencials i em torno superb, m’enfilo a mons irreals que em desconnecten de la realitat, m’obsessiono, m’enfado, em treu hores de son, em rellegeixo i em semblo ridícul, i sobretot, analitzant-lo des d’un punt de vista pragmàtic, no guanyo ni un duro. Mirant-ho fredament, no em dóna res positiu a banda d’estalviar-me alguna visita trimestral al psicòleg, explicant-li les meves conclusions desenfrenades sobre la importància de la Venus de Willendorf per la creació dels sostenidors, però no puc deixar-ho perquè l’endemà, després d’haver estat escrivint durant una estona, estic més cansat però em trobo molt millor i llavors, tot el meu món real funciona amb més lleugeresa i eficàcia. Aquest deu ser el secret, escriure aparentment no em dóna res però m’ajuda a ser més feliç a mi i de retruc, a fer feliç el meu entorn.

American prick (41 shorts)

dilluns, 3/02/2014

Pàrquing del Corte Inglés. En Lluc i jo anem carregant el cotxe de l’enèsima compra compulsiva. Potser ens hem passat comprant dues dotzenes de iogurts de la Fageda? No Frank, no deixis entrar pensaments impurs a la teva ment. Has de controlar-te. No pot ser que et vinguin remordiments i encara no n’hagis menjat cap. A més, els fan nois amb discapacitat, o sigui, que tot arreglat. Seguim carregant el portamaletes. Quan aprendran a cagar el wàter? Ja arriben a ser cars els collons de bolquers. Et juro Lluc que quan tinguem dominat el tema, ens anirem a orinar a les portes de la fàbrica Dodot com a represàlia per haver-nos buidat les butxaques durant aquests anys. Una dona sent el comentari i em mira amb el rostre aïrat. Estàs malcriant el teu fill! Li dono els Donuts que he comprat. Apa bona dona, mengi una mica i així li passa la mala llet. El cotxe està ple a vessar quan el fil musical del Corte Inglés ens dóna un regal. American skin (41 shots). La cançó que Bruce Springsteen va escriure per denunciar la mort d’Amadou Diallo. Quatre policies li van disparar 41 trets perquè havia arrencat a córrer quan el van cridar. L’havien confós per un violador. Anava desarmat i els policies van ser exculpats per un tribunal. En Lluc em va fer notar que sonava la cançó.  Quan pensava que encara era massa petit per saber la història real d’aquells 41 shots, el fil musical es va tallar i va ressonar la veu d’una dona anunciant unes rebaixes trencadores amb shorts. No podíem desaprofitar la oportunitat. Ja no sona la cançó papa, em va dir en Lluc. No fill, ara anuncien shorts. Tornarà a sonar? No ho sé fill. La dona acaba d’anunciar shorts i torna la veu d’en Bruce cantant allò de 41 shots. Ja torna papa! En Lluc està content i jo confós. L’assassinat d’Amadou Diallo serveix per vendre shorts al Corte Inglés. I si, vaig pensar amb Els Pets i aquell “Sona la cançó que va ajudar a menjar-me el món, però ara es per vendre merda i quan la sento és només soroll”. Tampoc l’hi vaig explicar en Lluc, ja tindrà temps de saber que els reis són els pares, i que a vegades, hi ha persones que es pixen sense complexes sobre la teva història.