I per què escric?

Sovint em pregunto el perquè de la necessitat d’escriure i no trobo la resposta. Em treu temps, m’aïlla de l’entorn, m’angoixa quan no tinc res a dir, em maltracto per veure’m incapaç d’escriure amb decència, em comparo amb els escriptors reals i em desespero, em comparo amb els escriptors potencials i em torno superb, m’enfilo a mons irreals que em desconnecten de la realitat, m’obsessiono, m’enfado, em treu hores de son, em rellegeixo i em semblo ridícul, i sobretot, analitzant-lo des d’un punt de vista pragmàtic, no guanyo ni un duro. Mirant-ho fredament, no em dóna res positiu a banda d’estalviar-me alguna visita trimestral al psicòleg, explicant-li les meves conclusions desenfrenades sobre la importància de la Venus de Willendorf per la creació dels sostenidors, però no puc deixar-ho perquè l’endemà, després d’haver estat escrivint durant una estona, estic més cansat però em trobo molt millor i llavors, tot el meu món real funciona amb més lleugeresa i eficàcia. Aquest deu ser el secret, escriure aparentment no em dóna res però m’ajuda a ser més feliç a mi i de retruc, a fer feliç el meu entorn.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús