El paper de la paternitat en la crisis del Barça

Hem d’agrair els jugadors del Barça el seu esforç per fer-nos apreciar la victòria, un sentiment oblidat que ens havia dut falsament a creure que l’èxit és gratuït i es va repetint rutinàriament sense deixar marge pel fracàs. De totes maneres, si volem ser seriosos com en Zubi a l’hora de fitxar un central, ens hem de preguntar les causes d’aquesta apatia que porta els jugadors a arrossegar-se pels camps on temps enrere, havia exhibit sense escrúpols una supremacia imperial. La resposta per mi és senzilla: un gruix de jugadors del primer equip han estat pares primerencs els darrers dos anys. Aquest fet objectivament positiu i lloable, porta en el nou pare una barreja de sensacions fins llavors desconegudes i que es resumeixen al dir que tot el que llavors era essencial passa a ser relativament secundari.

La centralitat de la teva vida, si ets una persona seriosa, la deixen d’ocupar elements que absolutitzaves i es redirigeix al teu fill, i és llavors quan l’ambició a altres terrenys es segueix tenint, però de manera diferent, o si més no, la vas reconstruint de mica en mica donant-li els retocs convenients per fer-ho compatible amb la nova vida. Molts d’aquests jugadors segurament fa uns mesos tenien el prestigi futbolístic com element vertebrador de la seva existència, i ara, afegit al fet alienable que ho han guanyat tot, se’ls hi ha sumat l’experiència de la paternitat que deu haver dut a molts d’ells a veure la seva feina com un modus de guanyar-se la vida, no com un mitja per arribar a ser  el número ú.

Aquest grupuscle de pares primerencs juntament amb la falta d’incorporacions, la promoció de joves que no tenen la força que tingueren Pedro i Busquets al seu dia, i a la presència d’elements com Dani Alves que cada cop que obra la boca sembla demanar a crits el traspàs immediat, fan que la plantilla del Barça hagi entrat a una situació de paràlisis que només pot solucionar un sotrac controlat.  Els jugadors també tenen dret a ser pares i necessiten, com tothom, temps per poder madurar una experiència com aquesta, és per això que mentre els compromesos fan el pas, el club ha de saber fer netejar dels pàries, incorporar gent amb fam i talent, i mantenir els pares indispensables perquè hi hagi certa continuïtat amb el model.

1 comentari

  • Toni Cassany

    12/03/2014 20:34

    Si el problema és aquest, si ser pare et porta a això, llavors el problema ve de més enrere. Aquí manca categoria professional, alçada humana. Tot plegat és molt humà, eh?, però nois, una mica de seriositat, no? A mi aquestes coses em distancien del fenomen. Hem gaudit molt amb aquests craks, però, si la teva observació és bona, com t’ho dius, que passin els següents, si us plau. Això no dóna més de si. Tanmateix avui guanyarem i ens en tornarem a sentir feliços.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús