Arxiu del mes: octubre 2016

La melangia agradable de Semàfor en blau

dimecres, 26/10/2016

GSComençar un disc amb la guitarra stoniana d’Avions de paper i acabar-lo amb un Bon dia, dia! que remet sense complexes al Serrat dels setanta,  és una mostra de la singularitat d’aquest primer treball d’en Gerard Sabaté on fuig de la imatge tòpica del cantautor maleït que fa de la derrota una estètica gastada per seduir el respectable.  Així doncs, Semàfor en blau acaba essent una proposta optimista, on la melangia i la tristesa hi són però tenen un component agradable com passa a Ciutats adormides, la que és segurament la cançó més rodona de tot el disc, i on el gust de viure acaba essent una obligació a pesar de la volubilitat dels estats d’ànims, i és que com veiem a Plou, a vegades s’ha d’aprofitar els moments de soledat per veure qui som, ja que com es canta al final de la cançó: “Hi ha coses que no goso dir-me quan fa tant de sol”.

En definitiva, un dels mèrits literaris del disc és la capacitat d’agafar les imatges clàssiques relacionades amb estats d’ànims decaiguts i portar-los al terreny de l’optimisme vital amb unes melodies agradables creades per aquell que fa una declaració d’intencions quan fa moure els malucs del públic amb Mil i una vegades, una cançó amb vocació de single que necessita una sola audició per ser cantada de memòria al final de cadascun dels concerts que té per davant. Digue-m’ho ben fort els que ens agrada conviure amb els nostres silencis: en la melangia també hi ha benestar i alegria, i si no, escolteu Semàfor en blau i ho entendreu.