Arxiu del mes: novembre 2017

No és això Santi, no és això.

dijous, 23/11/2017

Santi VilaTothom amb una mica de sensatesa comprèn que et fessis enrere el darrer moment, cadascú es sap les seves circumstàncies i no seré jo qui et criticaré quan has hagut de pagar una fiança per acomplir amb el compromís de tirar endavant amb el referèndum de l’1 d’octubre. Ho dic amb el cor a la mà, molts et varen destrossar perquè t’acusaren de fer com les rates del vaixell, però m’hagués agradat veure aquests botxins a la teva situació. Fins aquí res a dir i màxim respecte. A partir de llavors, Santi, t’has passat de frenada a nivell estètic i com a conseqüència t’ha acabat rebotant a la vessant ètica que feia que alguns et veiéssim com un capital polític important pel país.

Fer la ronda per les televisions dient que tu ja ho havies dit quan vas estar-hi fins el darrer moment, deixant-te caure com a possible candidat d’una tercera via aprofitant l’evident error tàctic de l’independentisme a partir de l’1 d’octubre, i sobretot, fent servir el lloable discurs de la fraternitat i l’entesa per aparèixer públicament amb Rajoy i donar-li la mà quan la teva gent està a la presó, estèticament és deplorable i èticament mostra un polític preocupat en arrimar-se allà on en pot treure benefici.  Una llàstima. Dit això, em sembla necessari trobar ponts d’entesa entre les dues parts del conflicte i l’independentisme ha de fer una crítica sense pal·liatius per haver intentar tirar endavant aquesta procés amb un 47% de l’electorat a favor (una iniciativa que tu vas defensar fins el darrer dia), ara, no t’oblidis Santi que aquell a qui tu vares donar la mà és el responsable màxim d’haver deixat podrir el problema des del primer dia quan ni tant sols era president del govern. El temps depurarà responsabilitats i mentre l’independentisme haurà de demanar perdó per no haver sabut llegir la realitat de la situació, tu vas donar la mà a aquells que no només no es disculparan per haver facilitat que això passés i així fotre mà allà on sempre volien entrar, sinó que estan orgullosos d’haver aixafat allò que ells mateixos han generat.

Res més, dir-te que és una pena veure’t així, ja que és imprescindible que es torni a construir ponts, però mentre hi hagin els teus companys presos podies haver tingut la noblesa de fer-ho com s’ha de fer, de portes en dintre, sabent que llavors si que ho feies per ajudar i no per sortir net d’aquesta història. Una decepció.