En defensa del professorat de l’escola diferenciada

Bell-llocEl tema és mol senzill. Si unes forces del Parlament decideixen retirar per majoria absoluta el concert a les escoles diferenciades, doncs entrarem al debat perquè ens semblarà que cometran un error, però al final, hi ha l’acceptació del que conviu amb les regles del joc democràtic. Tots hem pensat alguna vegada que els nostres parlamentaris aprovaven per majoria decisions que consideràvem imprecises, algunes de les quals van a la lletra petita dels programes electorals conscients que la població vota seguint grans plantejaments de país, però al final només et queda esperar un canvi de tornes que pugui beneficiar-te. Així funciona el joc. El problema arriba quan per aconseguir legitimar els teus plantejaments entres al terreny de la difamació d’un col·lectiu, o sigui, treus el debat dels aspectes positius o negatius de l’escola diferenciada i directament parles de “masclisme”, “xenofòbia”, “homofòbia”, “elitisme”, i “classisme”, dit d’una altra manera per trobar un paral·lelisme ràpid, no parles de la legitimitat de fer un referèndum a Catalunya sinó que directament titlles de  “nazis” a aquells que ho plantegen, conscients evidentment que la població viu de les etiquetes i al final acabarà trobant normal que empresonis els teus “nazis” i treguis subvenció pública als “masclistes” o els “xenòfobs.

Així doncs, a partir d’aquí, si ens volen treure el concert perquè hi ha una majoria parlamentària amb aquest plantejament, ho discutiré, em mouré, però acabaré acceptant esportivament, ara, si s’usa la vessant miserable de titllar-me a mi, als meus companys, a les meves famílies i als meus amics, de funcionar amb paràmetres d’odi a l’estranger, de maltractament a la dona, de segregar segons criteris intel·lectuals o econòmics, i de vexar algú per la seva orientació sexual, llavors si que ens trobaran dempeus perquè no toleraré que em posin les característiques pròpies d’un feixista. Per aquí no passo. Si volen practicar la política indigna entre ells i treure’s els ulls prostituint el llenguatge que ho facin, però que a nosaltres ens deixin en pau i que no ens donin lliçons de dignitat moral. Més que res perquè si ens podem idiotes amb treure la porqueria, no costarà gaire començar a parlar de Manolo Sacristán, el referent ideològic d’una part d’aquesta nova esquerra, que entre d’altres actituds dogmàtiques, va prohibir els anys 60 de manera explícita l’entrada de Gil de Biedma al Partit Comunista per la seva condició d’homosexual, i podríem seguir pels hereus de la Gauche divine que cansats de menjar croissants per esmorzar treuen la seva mala consciència social prenen mesures populistes per tal d’acontentar una part del seu electorat i donar continuïtat a un discurs empastat de superioritat moral. Queda dit, si la problemàtica és la legitimitat que la nostra opció educativa rebi fons públics, cap problema, hi entrarem molt a gust, ara, si la discussió es podreix amb adjectius que insulten els professionals que dia rere dia fem la nostra feina seguint el principi de respecte màxim a tothom com fan la majoria de mestres d’aquest país, llavors ens trobaran dempeus com ens van trobar aquells que ens digueren nazis per voler fer quelcom tant senzill com votar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús