Arxiu de la categoria ‘Educació’

Xavier Domènech, t’explico perquè treballo a Bell-lloc.

dilluns, 11/07/2016

Fotos antigues del Bell-lloc que el centre ens ha cedit amb motiu del 50è aniversari.Les obsessions són legítimes perquè ens brinden una falsa seguretat psicològica amb el nostre dia a dia, que no ens fa ser més feliços però sí que ens ajuda a viure millor. Així doncs, si com a mi em passa, m’agrada que els llibres amb la coberta blanca siguin els que ocupen el moble blanc de la sala d’estar, doncs segurament m’ho pots respectar perquè a tu no t’afecta i a mi em dóna un cert plaer estètic veure una homogeneïtzació cromàtica a sobre la televisió. De totes maneres l’alarma saltaria quan aquesta paranoia afectés la vida dels altres, i a sobre, em negués a revisar els orígens psicosomàtics d’aquestes tendències destructives amb l’entorn.

A partir d’aquí, ara que han passat dies dels resultats esperpèntics del 26J on queda palesa la España de charanga y pandereta de què parlava Machado, em vénen ganes d’analitzar amb calma el discurs triomfant de Xavier Domènech després d’haver guanyat les eleccions, concretament el moment que parla dels coles de l’Opus. Analitzem. Guanyes a Catalunya unes eleccions generals per segona vegada en sis mesos amb una proposta de canvi, una victòria sumada al desastre del teu partit a la resta d’Espanya fent que reforci el teu lideratge, i el primer que se t’acut és parlar de les escoles de l’Opus? No ho sé, és com si al moment que naixia el meu primer fill hagués començat a cridar al quiròfan de la clínica que a la sala d’estar de casa volia llibres amb coberta blanca perquè lliguessin amb els colors del moble. La diferència és que la meva obsessió me la guardo per a mi, i la teva m’afecta a mi perquè jo treballo a Bell-lloc i si volguessis conèixer l’escola entendries perquè fa onze anys que hi sóc i no tinc cap mena d’intenció de marxar-ne. Així doncs, com que sé que no vindràs perquè prefereixes veure la teva realitat monolítica, t’explico els motius de per què hi treballo sabent que et parlo de Bell-lloc perquè és el que conec, ja que jo no faré com tu i generalitzaré per evitar caure en l’amalgama incòmode dels grisos.

Bell-lloc com totes les institucions té els seus aspectes a millorar, però cap d’aquests va relacionat a l’hora d’educar els alumnes a saber gestionar la seva llibertat. Mira, ras i curt, no ho deus saber però la meva escola no és elitista, hi estudia tothom qui vol estudiar-hi, a la meva escola hi ha pràctica religiosa però és voluntària, o sigui, no trobaràs cap alumne que l’obliguin a res, és més, si trobes un alumne que li hagin fet un comentari al respecte, m’ho dius que aniré a dir-ho a qui ho haig de dir;  a la meva escola es donen ajudes a les famílies que passen per problemes però el professorat no en té ni idea de quines ajudes es donen ni a qui es donen; a la meva escola un alumne se l’intenta fer créixer perquè prengui les seves pròpies decisions, i quan dic les seves vull dir les seves, ni les dels pares, ni les dels professors, ni les dels partits polítics obsessionats en dirigir les nostres vides; a la meva escola els professors tenen una llibertat absoluta de pensament i actuació política que ja voldrien tenir moltes facultats de lletres d’on sortiu vosaltres; a la meva escola hi ha un arrelament visceral amb el territori, ja sigui Girona o Catalunya, perquè entenem que només podrem arribar a certs paradigmes universalistes que defenseu vosaltres si tenim clar els elements identitaris més propers; i a la meva escola no hi ha cap d’aquests discursos nauseabunds on es relaciona la dona amb la fregall i l’home amb el bar dels diumenges a la tarda. Mira Xavier, si alguns d’aquests aspectes no funcionessin t’asseguro que demà mateix deixaria Bell-lloc i en trauria els fills, perquè al cap i a la fi, a mi m’interessa un centre educatiu que els hi ensenyi  a ser lliures i a prendre les seves pròpies decisions, perquè amb això estarem d’acord, que les mates es poden donar millor o pitjor però per si mateixes no et faran més o menys feliç.

En fi, perdona per la contundència perquè amb molts aspectes estem molt més a prop del que et pots imaginar ara mateix, però és una llàstima que l’esquerra d’aquest país seguiu amb un discurs troglodita on teniu dogmes més inamovibles que la Immaculada Concepció. El dia que us feu grans i tingueu ganes de fer propostes series, truqueu-me que us votaré.  Ah, per cert, no sóc de l’Opus Dei ni un catòlic de sagristia, encara que si ho fos tampoc passaria res, però sé que funcioneu bastant amb l’etiquetatge, doncs mira, ja us trec el gust. Com que no em coneixes pensaràs que és el típic escrit corporativista. També t’equivocaràs. El dia que vulguis estàs invitat a visitar-nos, t’ho prometo que et sorprendràs. Una abraçada.

Que es posin ells les tirites

dijous, 13/06/2013

Tot costa molt i quan dic tot vull dir tot. Com a causa d’aquestes complicacions no cal ser tràgics ni caure en un escepticisme que porti a l’hedonisme com a modus vivendi diari, però tampoc s’ha de caure  en l’ingenuïtat de pensar que els problemes no requereixen d’un esforç per ser superats.

Dic això perquè em resulta realment sorprenent la obsessió d’alguns pares de construïr al voltant dels seus fills un món sense contradiccions ni angoixes, una realitat on els entrebancs són meres experiències ficcionals que pateixen els altres. Es moren els altres i més si són vells, a mi no em passarà mai. I els hi solucionen tot sota el presupòsit de la infància feliç, de la necessitat que no coneixin l’atribulament perquè ja el patiran prou durant l’edat adulta.

Quin és el problema? Doncs que si de petits els hi netejem el camí de pedres, quan han de tirar endavant sols el mastegot és descomunal, i llavors la culpa de les pròpies faltes sempre sol venir de fora perquè fins ara mai m’havien dit que feia res malament, o pitjor encara, la incapacitat de tirar endavant amb la vida porta a la frustració i la desesperació.

Així doncs, eduquem-los buscant el millor benestar per ells, però davant els cops que siguin ells els que es posen les tirites, no passa res, tot el que pica cura.

Si no et controles et quedes a casa

dimecres, 29/05/2013

Tots hem patit aquella cremor desagradable a les entranyes fruït d’una situació tensa que ens demana a crits que desbarrem amb tot, que fotem un cop de puny a sobre la taula i fem sentir la força desbordada del nostre caràcter. Tots alguna vegada hem escollit el camí equivocat d’aixecar el to de veu i alguns, ens hem sentit alleugerits durant uns segons per anar encabint els remordiments d’haver perdut l’autocontrol.

I és ben cert que difícilment podem controlar la potència de la ira dins nostre, però no per ser un tòpic és menys verídic que el control de la reacció davant els propis sentiments és responsabilitat nostra: no podem posar brides als sentiments però si com reaccionem davant d’aquests. Per això és necessari que actuem sempre amb el convenciment dels actes i no anem navegant per la mar moguda del nostre sentir, perquè segurament caurem en l’error de fer-ho tot depenen de nosaltres i no de les necessitats reals dels altres.

Així doncs, ara alguns els hi serà fàcil entendre el meu quefer visceral amb els adolescents que diuen perdre els nervis quan juguen un partit de futbol. Quantes situacions tenses pot tenir un noi de catorze anys durant la setmana? Doncs segurament alguna picabaralla amb els pares i el partit de futbol del dissabte. És per això que penso que ser ferm amb segons quins comportaments violents en aquestes edats és fonamental.

Hem d’ajudar-los a educar l’autocontrol, que no siguin esclaus dels seus sentiments, i això passa per no deixar passar cap actitud fora de to amb l’excusa que no em podia aguantar, és que sóc així, és que quan surto al camp se’m para, és que no controlo el que dic, etc… Si no controles et quedes a casa tancat que els altres no en tenim la culpa. I ara t’ho dic bé perquè la vida ja se’n encarregarà de dir-t’ho d’una altra manera. Tolerancia zero amb sortides on la violència verbal sigui implícita.

Entra i llegeix aquest poema. No és cap virus.

dimarts , 16/04/2013

Durant dues classes els alumnes de 2n ESO C han fet un poema conjunt que ha partit de metàfores que ells mateixos han pensat durant cinc minuts. El resultat final de combinar-les entre elles és aquest poema brillant sobre la mort que molts dels que s’anomenen poetes voldrien tenir a la seva antologia. Genial!

Drets d’autors: alumnes de 2n ESO C – Promoció 1999

EL PRINCIPIO DEL FIN

Ese tren oscuro sin paradas,

Esa sombra que acecha

Esa venganza que siempre espera,

Ese salto al pozo de la nada

Ese llanto a las puertas de la eternidad,

Ese precipicio en un sendero sin retorno

Ese rasgo de luz en el vacío,

Ese destierro perpetuo de la vida

Ese reencuentro con el olvido,

Ese adiós frente un laberinto sin salida

Ese ayer por última vez,

Esa caja sin llave cantando volver

Ese juego sucio donde siempre hay,

un mismo ganador y un necio perdedor.

Dediqueu més temps als fills

dimecres, 10/04/2013

Dedicar temps als fills és la condició innegociable per poder aspirar a les nostres fites educatives. De totes maneres, seria ingenu no veure que el món laboral, a pesar de l’excitació col.lectiva que tenim tots quan fem servir la paraula conciliació, exigeix robar hores al projecte familiar en nom d’un èxit que molta gent anhela però no sabem ben bé on s’acaba de trobar.

Així doncs ens trobem amb dos models de pares, els que en el seu camp laboral no tenen més remei que dedicar hores a la feina per poder tirar endavant la família, pateixen la situació i intenten compensar-ho de la millor manera possible dedicant menys temps del que voldrien als fills però buscant la màxima qualitat possible d’aquestes estones, i d’altra banda, els que ja els hi està bé sortir a les tantes de la oficina, els que posen la feina com excusa per no atendre als de casa.

Sobre el paper els dos estan les mateixes hores amb els seus però els efectes són diferents perquè els fills saben llegir molt bé la declaració d’intencions que hi ha darrera segons quines absències. El primer trobarà a faltar el pare o la mare que dedica més hores a la feina, però serà conscient de la necessitat de tirar endavant econòmicament la família i seguirà veient la figura paterna / materna com un subjecte amb autoritat perquè es sentirà estimat, valorat, ja que la figura més absent quan és present, intenta donar el millor de si mateix per intentar compensar l’evident desigualtat. D’altra banda, el segon, a la llarga, acabarà veient el pare o la mare en qüestió com un jutge arbitrari que només obre la boca per demanar que cadascú compleixi amb les seves obligacions, i ja se sap, que a la llarga, tothom prefereix un pare amb més abraçades i menys judicatura. Com acabarà tot plegat? Doncs senzill, la distància entre fill i pare/mare un dia serà insalvable. Seran perfectes desconeguts sota el mateix sostres.

En definitiva, la conciliació ha de ser la via per la qual hem de lluitar, però fins que no es tingui, donem als fills el que es mereixen sense posar la feina com excusa. Si no, no pateixis, seràs un d’aquells que quan el nen té tretze anys aniràs dient que no saps que coi la passa, jo que li he donat tot, no entenc perquè em fa aquestes coses. I la pregunta a fer-nos llavors serà: Tot? Què és tot?

Paternitat, escola de vulnerabilitat

divendres, 5/04/2013

La paternitat és una via directe cap al coneixement de la pròpia vulnerabilitat. Sense cap mena de transició passes d’un sentiment estúpid d’autosuficiència juvenil, a veure com el teu benestar emocional depèn en gran mesura del destí d’uns nens petits. I només és gràcies aquest pas cap a la consciència de la pròpia feblesa que trobem realment la vertadera fortalesa que ens ajudarà a la llarga, a arribar aquella saviesa que Sant Agustí situava a la vora la cinquantena (tenint en compte l’equivalència dels seus cinquanta a l’època actual).

Per això tinc la creença ferma que la paternitat és una via (com moltes altres) cap a la millora personal, perquè amb l’empirisme de la pròpia vulnerabilitat serem capaços d’entendre no només la importància de la nostra tribu sinó de tots aquells que estan al extraradi i que són perfectes actors secundaris del nostre guió vital.

I és cert que els fills et canvien la vida. Te la giren en aspectes organitzatius que són els visibles i que perquè no dir-ho, són els que et porten sense treva per l’autopista de la demacració física i mental, però fonamentalment et remouen per dins, et transporten a una primavera espiritual fonamentada amb un millor coneixement de la naturalesa de la persona i per tant, et col.loquen de nou amb el punt de mira ben situat.

Així doncs, els fills són una benedicció, no només per l’infinit valor que ja tenen per si mateixos, sinó també perquè de retruc t’ajuden a acostar-te a ser la persona que a vegades havies pensat que volies ser.

Sexe a la biblioteca

dijous, 28/03/2013

Un moment que no puc més. Deixo la bossa dels llibres a terra, confio els nens a la responsabilitat d’un saludat, i entro al lavabo de la biblioteca Ernest Lluc per viure un d’aquells moments tant masculins de quedar descansat amb pocs segons. Acabo, em rento les mans (des d’aquí dic que hi ha molts homes ben vestits que no se les renten i després donen la mà a qualsevol desconegut), i mentre m’ajudo amb els texans per tenir un assecat més ràpid i de qualitat, veig aquella màquina de xiclets tant especial. Me la remiro. Una màquina de condons a una biblioteca pública? Ostres, si que estem apurats, no? No ho sé, m’imagino un home a un racó de la mateixa llegint un assaig sobre les democràcies populars de l’Europa de l’Est com mira amb un somriure infantil a mode de Mr.Bean, a una dona que imita la Meg Ryan mirant la porta d’una novel.la de Jane Austen. Entenc que no es puguin aguantar, el context és d’una sensualitat desbordant. Necessitem estar preparats per si l’instint se’ns desperta en els llocs més inhòspits.

Per un moment m’imagino l’home de l’assaig de les democràcies populars dient-li a la dona de Jane Austen que si té un euro, que no li arriba per anar a comprar el condó als lavabos de la biblioteca. Entenc que per nosaltres l’escena pot resultar estranya, és normal, nosaltres no som els bibliotecaris, ells veuen aquests quadres cada dia, fins i tot a vegades n’han de deixar en préstec. Diuen que és un no parar. Els lectors de Kafka van amb les de Simone de Beauvoir, els de Marsé amb les d’Almudena Grandes, i els de Cernuda amb els de Lorca. Es veu que està molt marcat, que si per exemple, tu estàs amb Nietzche no pots anar amb una que llegeixi Lucía Etxeberria, poden pensar que t’aprofites d’ella. És molt curiós i perquè no dir-ho, útil, perquè ensenyar a llegir és una cosa, però sobretot, s’ha d’ensenyar a la gent que a la biblioteca si vols també hi pots anar a follar. Està molt bé, educació sexual.

Educar la frustració

dimecres, 27/02/2013

En una societat on la balança entre cor i cap; el primer guanya el segon per aclamació popular, l’educació es converteix en un terreny minat quan en nom de les bones intencions carreguem les maletes dels nostres fills de pedres feixugues. Així doncs, fàcilment veus pares que es responsabilitzen directament dels fracassos de la seva mainada i els hi treuen les castanyes del foc per evitar que aquests, indefensos si no tenen la Play a davant i el Whatsapp obert, tardin dos dies a aixecar-se tot acceptant la seva responsabilitat en els fets. Quin és el problema que genera aquest modus operandi? Doncs que amaguem als nostres fills l’experiència de la frustració i construïm personalitats dèbils que no saben encarar la contradicció que porta prendre tot compromís vital, ja sigui laboral, familiar, social o religiós. No es tracta de buscar el patiment del fracàs, sinó de no evitar-lo quan arribi, sabent que tu com a pare ets el primer a sofrir quan veus un dels teus frustrat per un fiasco.

Per tant, és urgent prendre de nou una cultura de la frustració, recordar el tòpic que les victòries sempre van precedides de derrotes, que l’èxit públic de futbolistes, músics, científics, etc… amaga moltes hores de labor silenciosa on es trobaven amb la impotència de no poder atènyer  immediatament els objectius que més tard han assolit. A la vida hi tenim de tot, dies lluminosos i d’altres grisos, gestes que explicarem als néts i fracassos que amagarem de nosaltres mateixos, i és d’una ceguera preocupant fer créixer els nostres fills com si això fos Alicia al país de les meravelles inexistents.

 I és que la discussió entre els dos punts de vista s’acaba quan el pare proteccionista diu “Ja tindrà temps de patir, deixa’l que gaudeixi”. Amb la segona part hi estic totalment d’acord, però deixa’l patir una mica perquè si no el dia que no hi siguis, serà un analfabet de les emocions incapaç de gestionar una simple contradicció; i després si que podrem començar a parlar d’una generació perduda.