Arxiu de la categoria ‘Futbol’

El meu president

dissabte, 18/07/2015

BartomeuHa guanyat. Clarament alguns el veiem com a última opció per la seva imputació, la seva ambivalència amb Qatar, el seu seguirem el projecte de Rosell però aprofito la carambola per fer-ho com jo vull, el seu m’enfado molt però si ataquen el club no faig res objectiu, la seva falta d’autocrítica amb l’error de la Masia, el suport de certs mitjans de comunicació pel que representa políticament, i sobretot, perquè ha tingut la llet que tot li ha sortit rodó amb la connexió de Messi després d’Anoeta, i ja se sap, una part del soci vota resultats esportius no decència professional. A més, tot s’ha de dir, alguns no ens quedem indiferents amb la seva figura, sinó que de forma visceral havíem començat la nostra campanya a petita escala perquè no fos reelegit president. Doncs ara ha guanyat i ens hem d’aguantar. No podem caure en l’error de seguir creant una espècie de grupuscle crític permanent contra ell, és més, a partir de demà ens n’hem d’oblidar de tot i donar-li un suport fidel, que consisteix en defensar la figura del president del Barça recordant-li les accions que no considerem correctes des de la lleialtat, no des de la crítica destructiva que hem tingut alguns aquests dies perquè la gent veies que plantejava realment aquesta junta. Així doncs, primer som del Barça, i pel bé del club, els que no creiem en Bartomeu com a president hem de callar i donar suport a l’entitat perquè les coses funcionin. Ho dic amb la boca petita però ho haig de dir, a partir d’avui en Bartomeu també és el meu president.

Esperem que ell no sigui el President

divendres, 17/07/2015

BartomeuLes tres darreres Champions  del Barça són guanyades amb Laporta, Rosell i Bartomeu a la llotja, un fet que significa que el Barça ha adquirit una dinàmica com a club a l’àmbit esportiu que va més enllà del canvi d’imatge a la presidència. Ara més que mai podem afirmar que les persones passen i el club queda, o dit d’una altra manera, els protagonistes varien i l`èxit ha esdevingut perenne. Així doncs, a diferència d’altres comtesses electorals, quin hauria de ser el criteri a l’hora d’anar a votar? Doncs segurament la decència professional, o sigui, la noblesa a l’hora de tractar els socis i aficionats, i de tots els candidats, el que va més coix en aquest àmbit és en Josep Maria Bartomeu. Ell, l’home mesurat, dialogant, tolerant, que ven la careta de nen que s’acaba d’assabentar que els reis són els pares, ha comés errors com tots els presidents, però ell, a diferència d’altres, ha pres l’actitud tant pròpia del nuñisme tardà de lligar els seus interessos personals als del Barça. Perquè al cap i a la fi el problema no és Qatar, ni la imputació del Cas Neymar, ni haver fet la pinça als Boixos perquè tornessin, ni haver jugat amb els números de l’era Laporta, res de tot això, el drama arriba quan el president en qüestió comença a parlar d’una campanya orquestrada contra el Barça que recau en la seva figura, o sigui, ell, màrtir absolut de les causes perdudes, es queda a mercè de l’enemic per poder defensar el bon nom i l’èxit de l’entitat. Aquí és on comença la desconfiança i on es té la sensació que el club està regentat per gent que no va de cares, i la veritat, podem guanyar o perdre, però no podem permetre que ens tractin com a idiotes.

Si ells es tapen la merda, per què no podem fer-ho nosaltres?

dimecres, 9/04/2014

El que ha acabat passant és fruït de la lògica que imposa la realitat. L’aficionat viu en un món on les seves esperances són la base sobre la qual es mesura les probabilitats d’èxit, i per tant, són expectatives subjectives i sobretot, modelables a mesura que van passant la temporada. Avui ens veiem fora i l’endemà dins, passem de l’eufòria a la desesperació amb poc temps, i per tant, l’anàlisi immediat sol ser defectuós si es mesura en el barem del que nosaltres esperàvem aconseguir perquè simplement ho sentíem.  Per això hem d’anar als fets objectius i aquests, més enllà del camp, ens porta al funcionament particular de la junta directiva, i ens serveix per veure que està passant el que ens podíem esperar.

Si senyor, tenim una junta directiva que va arribar amb l’obsessió de repetir la paraula “ètica” cada vegada que obrien la boca. Primer consell del meu pare, no te’n refiïs mai d’una persona que té la necessitat de demostrar públicament que el que està fent es mou sempre dins la legalitat. Resulta que la generació de la ètica, va començar a mentir a la campanya electoral dient que no havien firmat cap paper amb els Boixos Nois, van continuar amb el patrocini de Qatar Foundation que ara resulta que és Airways perquè ho deia la lletra petita, han tractat de boig en Guardiola perquè va malparlar d’ells (Ens ataquen! Deia Nuñez anys enrera), no han explicat encara del tot on han anat a parar els diners de Neymar, han aprovat un projecte per fer un Camp Nou que és més car que el projecte Foster que ells tant van criticar (però no dèiem que en Laporta havia deixat la caixa buida?), i finalment,  han estat denunciats per la FIFA i enlloc de fer un punt d’autocrítica, segueixen encaparrats amb la mà negre, sense tenir en compte que si tus fas les coses bé, ja pot haver-hi deu mil mans del color que vulguis que no et podran agafar per enlloc. I amb tot això, el president més votat de la història ha fotut el camp i la directiva ignora que el soci vota el que va al capdavant de la llista, no el que s’ocupa de les seccions.

Explico tot això perquè si tu ets jugadors i veus els teus mandataris comportant-se d’aquesta manera, usant la mentida i les mitges veritats per amagar els propis defectes, no els hi podem demanar que siguin ells els primers a tirar-se pedres al seu propi teulat a l’hora de valorar un partit tant lamentable com el del Calderón. És humà, si ells es tapen la merda, per què no ho podem fer també nosaltres?

El paper de la paternitat en la crisis del Barça

dilluns, 10/03/2014

Hem d’agrair els jugadors del Barça el seu esforç per fer-nos apreciar la victòria, un sentiment oblidat que ens havia dut falsament a creure que l’èxit és gratuït i es va repetint rutinàriament sense deixar marge pel fracàs. De totes maneres, si volem ser seriosos com en Zubi a l’hora de fitxar un central, ens hem de preguntar les causes d’aquesta apatia que porta els jugadors a arrossegar-se pels camps on temps enrere, havia exhibit sense escrúpols una supremacia imperial. La resposta per mi és senzilla: un gruix de jugadors del primer equip han estat pares primerencs els darrers dos anys. Aquest fet objectivament positiu i lloable, porta en el nou pare una barreja de sensacions fins llavors desconegudes i que es resumeixen al dir que tot el que llavors era essencial passa a ser relativament secundari.

La centralitat de la teva vida, si ets una persona seriosa, la deixen d’ocupar elements que absolutitzaves i es redirigeix al teu fill, i és llavors quan l’ambició a altres terrenys es segueix tenint, però de manera diferent, o si més no, la vas reconstruint de mica en mica donant-li els retocs convenients per fer-ho compatible amb la nova vida. Molts d’aquests jugadors segurament fa uns mesos tenien el prestigi futbolístic com element vertebrador de la seva existència, i ara, afegit al fet alienable que ho han guanyat tot, se’ls hi ha sumat l’experiència de la paternitat que deu haver dut a molts d’ells a veure la seva feina com un modus de guanyar-se la vida, no com un mitja per arribar a ser  el número ú.

Aquest grupuscle de pares primerencs juntament amb la falta d’incorporacions, la promoció de joves que no tenen la força que tingueren Pedro i Busquets al seu dia, i a la presència d’elements com Dani Alves que cada cop que obra la boca sembla demanar a crits el traspàs immediat, fan que la plantilla del Barça hagi entrat a una situació de paràlisis que només pot solucionar un sotrac controlat.  Els jugadors també tenen dret a ser pares i necessiten, com tothom, temps per poder madurar una experiència com aquesta, és per això que mentre els compromesos fan el pas, el club ha de saber fer netejar dels pàries, incorporar gent amb fam i talent, i mantenir els pares indispensables perquè hi hagi certa continuïtat amb el model.

En Messi té un problema

dissabte, 2/11/2013

Que el Barça negui públicament el baix estat de forma de Messi és lloable i just, tenint en compte que ens trobem davant el millor jugador de la història de la entitat, i no se’l pot tractar com un d’aquells que acaben d’aterrar i no saben si estan al Calcio o a la Bundesliga. Ara, si a dintre el club no hi ha una reflexió del que està passant amb el jugador, llavors la justícia esdevé irresponsabilitat. En Messi porta partits, i ja ve de la temporada passada, deambulant pel camp com un nen mimat, actuant com si estigués enfadat amb el món en general i amb el futbol en particular. Si aquesta actitud ve per una problemàtica personal, llavors hem de tenir tota la paciència del món i donar-li el màxim suport perquè torni a trobar aquella guspira que el convertia en el millor, de totes maneres, si aquesta mandra, que es fa més palesa aquest any al costat de Neymar, ve perquè l’axioma repetit per tots de “En Messi no es cansa de guanyar” no té vigència, llavors és hora de donar-li un toc d’atenció des del club, perquè ja sabem quina són les conseqüències directes d’aquest aburgesament amb els propis triomfs.

En una família, quan un dels seus membres, per qualsevol motiu, es converteix en una càrrega pels demés, tots ens el posem a l’esquena i el portem fins on calgui, però en un club de futbol, quan un jugador pot esdevenir una càrrega per la seva falta d’actitud sobre el camp, sigui en Messi o l’Hleb, s’han de prendre decisions perquè no acabi podrint els demés. I ho dic defensant totalment el jugador, em sembla molt lògic que només li quedi la motivació de guanyar el Mundial que el convertirà en el millorde tots els temps, però si a nivell de club no té ganes de posar-hi el que fa falta, doncs a fer Caixa. I repeteixo, si aquests mesos de baixa forma venent donats per una situació personal que desconeixem, també exigiria que el club tingués la paciència que fes falta, perquè amb 26 anys, ja és el jugador que més triomfs ha donat el Barça, i si, en Guardiola era collonut, però amb el Messi d’aquells anys, tot era més fàcil.

Laporta i Rosell: dos estils de barroers

dilluns, 15/07/2013

A l’hora d’exercir un càrrec hi ha dues maneres de ser barroer, la primera seria la laportiana, dit d’aquell que porta a la palestra tot els tics del mascle alpha i que d’entrada, produeix al rebuig lògic dels que enlloc d’analitzar la gestió real del mandatari es queden amb els seus gestos de sultà amb sobrepès. Aquest personatge, amb el temps, serà més recordat pels seus actes nefastos que no pas per èxits objectius que són fàcilment defensables per la seva gent.

D’altra banda ens trobem la segona classe de barroer, el que podem conèixer com a rosellià, dit d’aquell que intenta mantenir unes formes falses de cara el públic que tant sols són comparables amb el valor caduc de la seva paraula. Aquest segon mandatari té excitat una part de la platea perquè amaga les seves misèries darrera un posat mesurat, de no haver trencat mai cap plat, i és aquesta cara de nen bo que tapa la seva obsessió d’acabar amb l’herència del seu predecessor, d’obrir ferides després d’heretar el millor club del món, de fer tornar vandàlics a l’Estadi un cop haver promès que no s’havia vist amb ells, d’haver posat Airways a la camiseta fent-se valer de la lletra petita, de sortir avui a 8TV fent veure que en Guardiola se li ha parat el cap, i de pronunciar impulsivament ètica, ètica, ètica, ètica, perquè encara no sap quin és el significat de moral. Només faltaria que avui, aquest segon estil de mandatari sortís a criticar Guardiola després que aquest mateix, es quedés sol fa dues temporades davant la pressió que es rebia de Madrid. Ja seria per donar el Premi Internacional de Catalunya en Toni Freixa.

En definitiva, ni un ni l’altra m’agraden, però el primer, amb el seu ego inflat, amb la seva falta de mesura, amb la capacitat d’avergonyir el culer amb un populisme barat, va guanyar tres copes d’Europa (perdona Sandro, la de Londres et va venir donada) després d’heretar el pitjor Barça dels últims trenta anys, i el segon, amb el seu verb mesurat, el seu posat de Missa de diumenge, ha tingut la primera temporada amb vint anys que cap secció ha guanyat la Copa d’Europa. Ho dic perquè posat a tenir un amoral, mirem que guanyi títols i sobretot, que no intenti dissimular qui és realment.

Sobre les borratxeres a les rues

dijous, 23/05/2013

Durant dies s’ha parlat d’imatges improcedents d’alguns jugadors del Barça durant la celebració de la Lliga pels carrers de la ciutat. La reflexió és molt senzilla i esperem que en Toni Freixas l’entengui perquè després de pronunciar espasmàticament la paraula ètica, li va faltar temps per justificar una actitud que va quedar despullada per les càmeres de televisió. Perquè si Freixas, estem el segle XXI i tot es grava.

Ras i curt: si tu vas begut durant una rua, la celebració és de tu amb tu mateix, no de tu amb els teus seguidors. Per tant, el pecat que varen cometre alguns jugadors no fou el beure en si mateix, sinó mostrar una vegada més aquest egocentrisme de nens mimats que tant amaguem perquè les coses funcionen.

Per què surts el carrer? Perquè els jugadors que representen el Barça (no són el Barça) puguin celebrar conjuntament amb el públic un títol que “teòricament” és de tots i bla, bla, bla… Si tu com a jugador, et montes una festa de collons a dalt del bus, implícitament t’estàs reconeixent com un semidéu que es passeja per la ciutat perquè els altres puguin veure quant n’ets de collonut i divertit. I alguns jugadors van actuar d’aquesta forma, agradi o no a la directiva.

Dit això, esperem que l’any que ve, quan guanyem de nou algun títol important, els jugadors puguin tenir una cervesa a mà i festejar-ho amb normalitat. Ho dic perquè quan vaig sentir algú que defensava amagar la cervesa vaig pensar : estem parlant d’adults o d’adolescents?

Pensaments d’un barcelonista molt pervertit

divendres, 26/04/2013

Sempre  m’he reconegut com a membre actiu del sector pervertit del barcelonisme. M’agrada imaginar-me situacions extremes on el Barça resulta exultant vencedor i el Madrid menja porqueria sense aturador. Aquests pensaments sustentats en una realitat de cartró pedra em produeixen una sensació real de benestar emocional, i m’ajuden, després de les derrotes apocalíptiques, sentir-me part d’una comunitat que tendeix a la victòria.

Per això, ahir a la nit, aprofitant la pluja primaveral, vaig sortir a passejar i d’aquesta manera impregnar-me de la puresa d’una aigua alliberadora. La fantasia, estirat a un parc tot veient les gotes resseguint la llum de les faroles, era el Madrid eliminat al Bernabéu després d’haver fregat la gesta amb un exercici redundant de necrofília, i el Barça acomplint la gesta utòpica d’aixecar la destrossa d’Alemanya amb un excels Alexis.

Obro la porto de casa i l’aigua va caient al terra. Vaig deixant rastre del meu recorregut pel passadís fins arribar al lavabo. Obro el llum i em miro el mirall. Sustento les mans a la pica i quedo a un pam del reflexa del meu rostre on es pot divisar, entre l’aigua i el fang, un somriure malèvol d’aquells que enamoren les noies que no valen la pena.

El Barça s’enganya a si mateix

dilluns, 4/03/2013

Quan Iniesta marca el gol a Stamford Bridge, la jugada ve precedida d’una centrada d’Alves que un jugador del Chelsea pentina en fals per deixar-la a Eto’o, que alhora dóna l’esfèrica a un altra defensa que transforma un refús fallit amb una passada a Xavi perquè aquest faci l’assistència a Iniesta. Aquella vespre a la riba del Tàmesis Guardiola no va voler parlar de sort sinó de fer les coses bé. I segurament tenia raó perquè no dubto que amb el perfeccionisme del Pep, Iniesta expectava a la mitja lluna davant una eventual segona jugada que vingués d’un mal rebuig de la reraguarda londinenca. Les circumstàncies van afavorir però sabien què havien de fer i ho van executar magistralment. El Barça ho mesurava tot obsessivament per ofegar les directrius capritxoses de l’atzar.

El dissabte passat al Bernábeu, per evitar els contraatacs del Madrid que abans es repudiaven finalitzant les jugades i treballant la pressió per tal de dificultar les ràpides transaccions de pilota, el Barça va duu a terme una superba demostració de futbol soporífer de naturalesa horitzontal. Llavors va entrar Cristiano i es va acabar tot. I al final, enlloc de parlar dels motius pels quals l’equip pateix de falta d’agressivitat, d’ambició en el camp, de personalitat pròpia, etc… tenim d’una banda el discurs complaent de Jordi Roura i d’altra; el victimisme arbrital d’alguns jugadors que mostren que els problemes existeixen.

Puc arribar entendre l’hermetisme del vestidor al departir sobre les causes de la situació de l’equip, i més si està relacionada amb l’absència de Tito Vilanova, ara, també han de saber que els discursos on l’autocrítica brilla per la seva absència tant sols neguen una evidència que està en ulls de tothom: el Barça té un problema i negant-lo no aconseguirà que s’esfumi.

I no, els àrbitres no van tenir la culpa que el Barça guanyés sis títols en una temporada i tampoc tenen la culpa que ara s’arrosseguin als estadis on ha de donar la talla.