Arxiu de la categoria ‘General’

La imatge de la persona com a península

diumenge, 7/07/2013

Llegint un petit assaig d’Amos Oz sobre el fanatisme amb el prisma posat a la situació entre jueus i palestins, m´he trobat amb una d’aquelles imatges que quan l’anava desgranant sabia que m’acompanyaria tota la vida. La persona és com una península, amb un lligam explícit a la seva gent, a la seva terra, però amb la mirada posada sempre a l’horitzó marítim. És la contradicció entre el que et lliga i l’anhel de deslligar-te, sabent que al cap de dos dies tornaries a buscar aquell fonament que resideix entre els teus.

Donant voltes aquesta aparent contradicció hi he trobat una complementarietat que no sé si sabré explicar. Sempre restem dependents a la nostra gent i a voltes podem veure aquesta dependència com una càrrega i d’altres com el millor que ens ha passat mai. Tenim una sensació lògica de vaivé perquè la vida no deixa de ser un cúmul de sensacions cícliques que no hem de donar-lis més importància. De totes maneres, el que ens ajuda de veritat augmentar els moments gustosos amb la nostra gent, és poder disposar de petits instants d’estricta soledat mirant l’horitzó marítim on hi resideixen aquells pensaments tant sols sabuts per nosaltres mateixos. I és que són aquells moments passats amb les nostres cabòries que ens donen una sensació de llunyania que fan que l’endemà, estiguem al màxim per gaudir dels lligams que vertaderament importen.

En fi, resulta curiós anar a buscar un llibre pel conflicte a Terra Santa i acabar-te trobant amb una meravellosa imatge que defineix amb excel·lència el que som. Molt gran.

Fins els collons de la parelleta!

diumenge, 14/04/2013

Tothom ho fa amb bona fe, buscant certa complicitat familiar que a pesar de meu somrís fariseu, no aconsegueixen trobar. Apa, vosaltres si que ho heu sabut fer. Veus que bé, feina feta. Això si que és saber fer les coses, que es portin pocs anys perquè puguin jugar i vinga, l’ocellet a la gàbia. Home, ja deus estar content, no? La parelleta. Aquesta és la paraula maleïda: la parelleta. Ho diré clar i català, ras i curt, amb contundència agrària i vulgaritat urbana: N’estic fins els putos collons de la parelleta! Ja no puc més. No aguanto que se’m tracti com un imbècil en nom d’una amabilitat genuïna d’una banda, però desesperadament redundant de l’altra.

Repeteixo, sé que no és amb mala fe, però aquesta necessitat de la gent de planificar-te la vida m’angoixa i m’aboca de pet al consum compulsiu de Nutella directament de la cullera. M’engreixo per culpa de la parelleta i llavors perdo atractiu davant la meva dona per poder buscar el trio. I si volem tenir-ne més què? Llavors passaré de ser un barbut atractiu que passeja de la mà amb dos criatures pel carrer, a ser un ultra catòlic d’aquells que l’escapulari els hi toca a terra. No ens enganyem, funcionem així amb tot. Tenir dos fills està molt ben vist, tenir-ne més despertes suspicàcies. És així. En fi, que ja us podeu anar preparant els de la parelleta perquè a mi, ja des de petit, m’han excitat més els trios enriquits. Així que aneu-vos pensant què em direu quan em trobeu.

La 22

dilluns, 8/04/2013

Hi entres amb la pau del que arriba a casa els pares per arreplegar sobres del dinar, o simplement, s’estira deu minuts al sofà per recordar aquella estranya sensació de trobar-te en terreny propi. Fas una volta sense mirar amb atenció les portades dels llibres. Feia temps que necessitaves olorar l’essència a oasis cultural de la 22 i de moment, després de saludar en Guillem que surt del despatx amb el posat de detectiu francès, en fas prou amb deambular sense un destí concret. Mires i remires. Prens un llibre perquè la portada t’ha semblat suggerent. L’agafes, l’olores i el tornes a deixar. Passes per davant de la secció de recomanacions i t’ajups a mode de futbolista. Per la 22 no passen els anys però per tu si i t’has d’aixecar de seguida. Portes deu minuts a dins i has oblidat els problemes quotidians que s’han quedat esperant-te a la porta. Vas a la secció de poesia. Prens un autor desconegut per tu. T’agrada. El guardes per si de cas però saps que l’acabaràs comprant. El mòbil vibra però no l’agafes. No fos cas que la persona que et truca estigui a prop de la llibreria i amb tota la bona intenció del món et vingués a trencar el teu moment. A la 22 un hi va sol per poder-se sentir acompanyat i els profans, pobrets, això no ho saben. Dónes un últim tomb i remires la mateixa lleixa per tercera vegada. Agafes un assaig interessant sobre política internacional. La mesura de la tria final és equilibrada, un peu a fora del món i l’altra a l’epicentre. Et sents orgullós perquè de petit et deien que no sabies escollir bé els amics, però ningú afegia que els llibres si. Finalment, amb la bossa dels llibres a la mà surts de la 22 pensant que viure és més lleuger del que et pensaves. La llibreria mai et falla.