Arxiu de la categoria ‘Literatura’

La melangia agradable de Semàfor en blau

dimecres, 26/10/2016

GSComençar un disc amb la guitarra stoniana d’Avions de paper i acabar-lo amb un Bon dia, dia! que remet sense complexes al Serrat dels setanta,  és una mostra de la singularitat d’aquest primer treball d’en Gerard Sabaté on fuig de la imatge tòpica del cantautor maleït que fa de la derrota una estètica gastada per seduir el respectable.  Així doncs, Semàfor en blau acaba essent una proposta optimista, on la melangia i la tristesa hi són però tenen un component agradable com passa a Ciutats adormides, la que és segurament la cançó més rodona de tot el disc, i on el gust de viure acaba essent una obligació a pesar de la volubilitat dels estats d’ànims, i és que com veiem a Plou, a vegades s’ha d’aprofitar els moments de soledat per veure qui som, ja que com es canta al final de la cançó: “Hi ha coses que no goso dir-me quan fa tant de sol”.

En definitiva, un dels mèrits literaris del disc és la capacitat d’agafar les imatges clàssiques relacionades amb estats d’ànims decaiguts i portar-los al terreny de l’optimisme vital amb unes melodies agradables creades per aquell que fa una declaració d’intencions quan fa moure els malucs del públic amb Mil i una vegades, una cançó amb vocació de single que necessita una sola audició per ser cantada de memòria al final de cadascun dels concerts que té per davant. Digue-m’ho ben fort els que ens agrada conviure amb els nostres silencis: en la melangia també hi ha benestar i alegria, i si no, escolteu Semàfor en blau i ho entendreu.

I per què escric?

dimarts , 4/02/2014

Sovint em pregunto el perquè de la necessitat d’escriure i no trobo la resposta. Em treu temps, m’aïlla de l’entorn, m’angoixa quan no tinc res a dir, em maltracto per veure’m incapaç d’escriure amb decència, em comparo amb els escriptors reals i em desespero, em comparo amb els escriptors potencials i em torno superb, m’enfilo a mons irreals que em desconnecten de la realitat, m’obsessiono, m’enfado, em treu hores de son, em rellegeixo i em semblo ridícul, i sobretot, analitzant-lo des d’un punt de vista pragmàtic, no guanyo ni un duro. Mirant-ho fredament, no em dóna res positiu a banda d’estalviar-me alguna visita trimestral al psicòleg, explicant-li les meves conclusions desenfrenades sobre la importància de la Venus de Willendorf per la creació dels sostenidors, però no puc deixar-ho perquè l’endemà, després d’haver estat escrivint durant una estona, estic més cansat però em trobo molt millor i llavors, tot el meu món real funciona amb més lleugeresa i eficàcia. Aquest deu ser el secret, escriure aparentment no em dóna res però m’ajuda a ser més feliç a mi i de retruc, a fer feliç el meu entorn.

Quan en dèiem xampany i també èrem feliços

dimecres, 8/01/2014

La veritat sigui dita, el vaig pendre amb certa prudència perquè el record de Quan èrem feliços em demanava no ser traït per segones parts, és més, com aquelles dones que te’n allunyes acostant-hi, el tenia a la tauleta de nit al costat del Evangelii Gaudium del Papa Francesc, i me l’anava mirant de reüll com si no m’afectés la seva presència. El volia dominar jo, com quan et vas dient que avui no beuràs mentre omples el cul d’una cop tot afirmant que cada cosa en la seva justa mesura no pot fer mal. El final de la meva lluita s’explica breument: Quan en dèiem xampany m’ha durat una setmana perquè em vaig autoimposar degustar-lo com si estigués bevent per gust i no per necessitat, i  defugint de la comparació amb el Quan èrem feliços en tant que són llibres independents, haig de dir que m’ha deixat un deix nostàlgic singular del que sap que ha transitat per un exercici literari que excel.leix amb el seu equilibri de ritme argumental i elaboració formal de la narrativa.

Quan en dèiem xampany és molt planià a l’hora de triar els colors adients per fer brillar els sustantius, però no cau mai en la ornamentació que pateixen els artistes necessitats de mostrar el seu talent, i  d’aquesta manera,  en Rafel Nadal aconsegueix que una escriptura rica no sigui la cadena que esclavitza un ritme narratiu lleuger com les barques que es deixen portar pel vaivé de les onades mediterrànies. En aquest sentit és majestuós, i un dels punts àlgids de la novel.la on es fa pal.lés aquesta mesura de virtuisme és el capítol on descriu les olors dels diferents perfums de la Yvonne. El cito perquè de la mateixa manera que hi ha cançons que justifiquen discos, hi ha capítols que fan grans una novel.la.

D’altra banda, des d’una vessant argumental, l’exercici d’arqueòleg familiar el porta a mostrar-nos la història d’una generació que creix entre les dos guerres mundials, i que ens serveix per veure com les persones que no varen participar de forma activa en els conflictes, també van haver de pagar una factura pel simple fet d’estar a un lloc en un moment determinat. Dit d’una altra manera, perquè em sembla que és un dels punts més atractius del llibre, cap familiar va a lluitar al front i tant sols tenim noticies d’aquest a través dels amics del seu besavi, però les conseqüències de la guerra pels que no van al front no és la mort, sinó una mutilació personal que afecta al terreny familiar, laboral, i fins i tot, en els alguns casos pot ser moral.

En definitiva, que ja l’he guardat al costat del Quan èrem feliços amb un esguard d’agraïment, i és que per primera vegada, he begut una copa de xampany sense fer les mueques que fan que a casa meva, quan estem tots reunits, em comencin a fer bromes sobre la meva incapacitat de comportar-me com un home en els grans esdeveniments, i és que a mi, enlloc del xampany, m’agraden més els perfums de la Yvonne.