Arxiu de la categoria ‘Música’

La melangia agradable de Semàfor en blau

dimecres, 26/10/2016

GSComençar un disc amb la guitarra stoniana d’Avions de paper i acabar-lo amb un Bon dia, dia! que remet sense complexes al Serrat dels setanta,  és una mostra de la singularitat d’aquest primer treball d’en Gerard Sabaté on fuig de la imatge tòpica del cantautor maleït que fa de la derrota una estètica gastada per seduir el respectable.  Així doncs, Semàfor en blau acaba essent una proposta optimista, on la melangia i la tristesa hi són però tenen un component agradable com passa a Ciutats adormides, la que és segurament la cançó més rodona de tot el disc, i on el gust de viure acaba essent una obligació a pesar de la volubilitat dels estats d’ànims, i és que com veiem a Plou, a vegades s’ha d’aprofitar els moments de soledat per veure qui som, ja que com es canta al final de la cançó: “Hi ha coses que no goso dir-me quan fa tant de sol”.

En definitiva, un dels mèrits literaris del disc és la capacitat d’agafar les imatges clàssiques relacionades amb estats d’ànims decaiguts i portar-los al terreny de l’optimisme vital amb unes melodies agradables creades per aquell que fa una declaració d’intencions quan fa moure els malucs del públic amb Mil i una vegades, una cançó amb vocació de single que necessita una sola audició per ser cantada de memòria al final de cadascun dels concerts que té per davant. Digue-m’ho ben fort els que ens agrada conviure amb els nostres silencis: en la melangia també hi ha benestar i alegria, i si no, escolteu Semàfor en blau i ho entendreu.

Tenen sang

divendres, 4/10/2013

Qualsevol projecte vital necessita d’un replantejament sensat per seguir endavant, i d’aquesta manera, evitar caure en una repetició sorda on es desdibuixa la caricatura d’un mateix. Fer aquest cop a la taula no és fàcil perquè et treu inexorablement de la teva zona de confort, i a les ments perfeccionistes, els obsessiona intentar resoldre els interrogants d’un camí que tan sols es pot reconèixer a mesura que vas endavant.

Els Pets amb Agost van arribar a una excel·lència que s’havia anat gestant als discos anteriors, i que després, s’ha demostrat que seria difícil de superar si no es buscaven noves textures. Com anar al cel i tornar és un disc desigual, i Fràgil és un disc de bones cançons però no representa cap pas endavant a la seva trajectòria musical. I aquí ha aparegut, amb el mateix esperit que el seu dia ho feu Sol amb el sentit que demostraren que sabien fer altres tipus de cançons, una joia com l’Àrea petita. Un disc que sona a Pets però que no sona a Pets. Un disc on hi reconeixem l’adn d’en Gavaldà a l’hora de fer cançons, però també hi podem copsar l’esforç per traïcionar-se a si mateix, una ètica de la infidelitat amb la seva pròpia obra per ser millor. Un objectiu que han aconseguit amb la labor inestimable de Refree a la producció, posan-t’hi el seu segell personal audible a bona part de les cançons. I és que cançons com Blue Tack o No n’hi ha prou amb estimar-se molt, sobretot aquesta última, ja són algunes de les millors cançons que han fet mai, aconseguint d’una manera brillant trobar una història personal que amaga amb cruesa, una situació social que ens crema a les mans.

Fa temps vaig sentir a una entrevista, que en Gavaldà evitava dir que Els Pets havien arribat a la maduresa perquè en el món del camp, la fruita madura es podreix. Tenia raó, no han arribat a la maduresa burgesa del que viu del passat per seguir fent tentines fins el final, són més actuals que mai, i és que amb cançons com aquestes demostren que tenen una característica que els distingeix d’alguns dels grups del nou panorama català: tenen sang, i això, agrada i s’agraeix.

Explicació del procés d’acceptació d’un disc de Manel

dimarts , 23/04/2013

El ferum a campanya institucional del nou disc de Manel em feia una mica de picor. Segurament perquè dins meu hi ha una porció d’aquell fals intel.lectual plegat de supèrbia que fuig dels fenòmens de masses en nom d’una estètica alternativa poc definida. De totes maneres, fos debut aquest síndrome de cineasta francès, o a unes setmanes de veneració idolàtrica a l’Hora del pati de l’Adrià Puntí, aquests atletes que baixaven de l’escenari ballant a ritme de Peret, em tenien a mig camí entre l’anhel de ser escoltats i l’avorriment de veure´ls fins i tot a la tapa dels iogurts cremosos llepades amb esmerç d’esquenes a la meva dona. Arriba el 16 d’abril. Aniversari del meu pare. Dos anys de la nostra adopció vilablarenca. Res portava a la Teresa Rampell que per cert, havia escoltat tant sols dues vegades. Per sorpresa, l’amic que mai falla, conscient que sóc un pringat em regala el disc. L’escolto. M’horroritzo perquè deixant de banda dues cançons no m’entra per enlloc. Una altra vegada em tornava a passar. Els millor professors europeus els vaig tenir tres mesos guardats sense deixar-los fer el nus de la corbata i les mil milles per veure una bona armadura es van passar dos mesos tancats, havent d’escoltar-se mil pestes per no arribar a l’altura del seu predecessor. Els dos s’han convertit amb discos de capçalera de la família.

De moment, els atletes només han aguantat una setmana guardats, avui els he tret i ja m’ha començat a semblar un disc acceptable que no està al nivell dels altres, però que és menjable. D’aquí un mes em trobareu plorant per les cantonades mentre recullo flors per decorar l’altar on imploraré als atletes, que si us plau, no baixin de l’escenari. I és que el dia que un disc de Manel ens entri a la primera, podem començar a preocupar-nos, fins llavors, estem tranquils perquè vol dir que han fet una vegada més, unes cançons fantàstiques. Oi, Yoko?

La patacada de l’anunci d’Spotify

dimecres, 3/04/2013

La desconnexió del dia a dia sol arribar quan la matinada trota amb elegància pels carrers d’un poble desert, on el silenci ha embolcallat llars il·luminades amb prudència per no despertar una calma que connecta l’ahir amb el demà. És llavors, mig estirat al sofà amb una posició trapezial de dubtosa normalitat, que la música aconsegueix arribar a l’essència per la qual fou creada, connectar el món sensible amb la realitat abstracta, aquella que tant sols és visible amb una meditació nocturna de qualitat.

Amb pausa, en Serrat ens parla d’aquelles petites coses que jeuen enterrades al nostre subconscient i que surten tant sols, per fer-nos plorar pensant que el passat té un vernís d’èpica que ens fa sentir insatisfets, una melangia enllaçada amb el fantasma de Tom Joad que arrecera les penúries de famílies steinbeckianes que cerquen lluny de casa el pa del demà i que porten a l’equipatge, una declaració d’amor de Cabrel per recordar que a pesar de tot, l’amor és capaç de connectar èpoques bones i dolentes sense necessitat de ser reciclat. I pam, quan has arribat al cel, salta l’anunci d’Spotify i caus a terra de cop. Com es possible caure de tant amunt amb tant poc temps?  Però tranquils, com diu en Guillem Terribas, demà serà un altre dia. Així que no ens hi trenquem el cap, levitar gaire tampoc és bo.

La gran virtut d’Els amics de les arts

dimecres, 27/03/2013

Ens envolten dies de queixa perenne, d’actituds depressives envers el demà, d’un aspre nihilisme que si no vigilem, ens pot embolcallar el nostre dia a dia i fer-nos caure en un absurd tràgic. Com em deia una amiga no fa gaire, estic fart de veure homes amb una feina i un bon sou que es troben per parlar amb cara de pomes agres de l’abisme que tenen davant seu, ignorant que hi ha persones que fa temps que han caigut i no tenen on agafar-se per aixecar-se. Per això, perquè anem mancats d’actituds d’agraïment i satisfacció, és un luxe anar a veure un concert d’Els amics de les arts, un luxe poder presenciar com hi ha persones que agraeixen el reconeixement, com gaudeixen de l’èxit sense creure’s uns divos que leviten ignorant el paper que hi juga el públic. Com a grup i tenint en compte que porten poca experiència a l’esquena, és per felicitar-se el nivell musical tot i que sempre hi ha marge de millora, però sobretot, és per demanar-lis que no perdin mai aquest feedback amb el públic que ara mateix, podríem definir com a singular o rara avis.

Vam anar amb la meva dona al Palau de la Música fa deu dies. Era la segona vegada que els vèiem i per tant, no ens podem definir com a fans irreductibles que els segueixen a cada una de les seves parades de la gira, és més, tot i que hem escoltat molt la seva música no el teníem com a grup de capçalera. Ens agradaven i prou, i la veritat, vam sortir impressionats de la seva capacitat per fer sentir el públic com a part protagonista del seu espectacle, com a còmplices de cada una de les seves cançons, com a membres actius del seu quefer musical. Genial. No ho perdeu mai amics, esforçeu-vos per mantenir encesa la flama de la il.lusió perquè si no la cuideu perdreu el vostre actiu principal, que encara que toqueu molt bé, no és només musical. Felicitats i encavant.