Arxiu de la categoria ‘Personal’

Xavier Domènech, t’explico perquè treballo a Bell-lloc.

dilluns, 11/07/2016

Fotos antigues del Bell-lloc que el centre ens ha cedit amb motiu del 50è aniversari.Les obsessions són legítimes perquè ens brinden una falsa seguretat psicològica amb el nostre dia a dia, que no ens fa ser més feliços però sí que ens ajuda a viure millor. Així doncs, si com a mi em passa, m’agrada que els llibres amb la coberta blanca siguin els que ocupen el moble blanc de la sala d’estar, doncs segurament m’ho pots respectar perquè a tu no t’afecta i a mi em dóna un cert plaer estètic veure una homogeneïtzació cromàtica a sobre la televisió. De totes maneres l’alarma saltaria quan aquesta paranoia afectés la vida dels altres, i a sobre, em negués a revisar els orígens psicosomàtics d’aquestes tendències destructives amb l’entorn.

A partir d’aquí, ara que han passat dies dels resultats esperpèntics del 26J on queda palesa la España de charanga y pandereta de què parlava Machado, em vénen ganes d’analitzar amb calma el discurs triomfant de Xavier Domènech després d’haver guanyat les eleccions, concretament el moment que parla dels coles de l’Opus. Analitzem. Guanyes a Catalunya unes eleccions generals per segona vegada en sis mesos amb una proposta de canvi, una victòria sumada al desastre del teu partit a la resta d’Espanya fent que reforci el teu lideratge, i el primer que se t’acut és parlar de les escoles de l’Opus? No ho sé, és com si al moment que naixia el meu primer fill hagués començat a cridar al quiròfan de la clínica que a la sala d’estar de casa volia llibres amb coberta blanca perquè lliguessin amb els colors del moble. La diferència és que la meva obsessió me la guardo per a mi, i la teva m’afecta a mi perquè jo treballo a Bell-lloc i si volguessis conèixer l’escola entendries perquè fa onze anys que hi sóc i no tinc cap mena d’intenció de marxar-ne. Així doncs, com que sé que no vindràs perquè prefereixes veure la teva realitat monolítica, t’explico els motius de per què hi treballo sabent que et parlo de Bell-lloc perquè és el que conec, ja que jo no faré com tu i generalitzaré per evitar caure en l’amalgama incòmode dels grisos.

Bell-lloc com totes les institucions té els seus aspectes a millorar, però cap d’aquests va relacionat a l’hora d’educar els alumnes a saber gestionar la seva llibertat. Mira, ras i curt, no ho deus saber però la meva escola no és elitista, hi estudia tothom qui vol estudiar-hi, a la meva escola hi ha pràctica religiosa però és voluntària, o sigui, no trobaràs cap alumne que l’obliguin a res, és més, si trobes un alumne que li hagin fet un comentari al respecte, m’ho dius que aniré a dir-ho a qui ho haig de dir;  a la meva escola es donen ajudes a les famílies que passen per problemes però el professorat no en té ni idea de quines ajudes es donen ni a qui es donen; a la meva escola un alumne se l’intenta fer créixer perquè prengui les seves pròpies decisions, i quan dic les seves vull dir les seves, ni les dels pares, ni les dels professors, ni les dels partits polítics obsessionats en dirigir les nostres vides; a la meva escola els professors tenen una llibertat absoluta de pensament i actuació política que ja voldrien tenir moltes facultats de lletres d’on sortiu vosaltres; a la meva escola hi ha un arrelament visceral amb el territori, ja sigui Girona o Catalunya, perquè entenem que només podrem arribar a certs paradigmes universalistes que defenseu vosaltres si tenim clar els elements identitaris més propers; i a la meva escola no hi ha cap d’aquests discursos nauseabunds on es relaciona la dona amb la fregall i l’home amb el bar dels diumenges a la tarda. Mira Xavier, si alguns d’aquests aspectes no funcionessin t’asseguro que demà mateix deixaria Bell-lloc i en trauria els fills, perquè al cap i a la fi, a mi m’interessa un centre educatiu que els hi ensenyi  a ser lliures i a prendre les seves pròpies decisions, perquè amb això estarem d’acord, que les mates es poden donar millor o pitjor però per si mateixes no et faran més o menys feliç.

En fi, perdona per la contundència perquè amb molts aspectes estem molt més a prop del que et pots imaginar ara mateix, però és una llàstima que l’esquerra d’aquest país seguiu amb un discurs troglodita on teniu dogmes més inamovibles que la Immaculada Concepció. El dia que us feu grans i tingueu ganes de fer propostes series, truqueu-me que us votaré.  Ah, per cert, no sóc de l’Opus Dei ni un catòlic de sagristia, encara que si ho fos tampoc passaria res, però sé que funcioneu bastant amb l’etiquetatge, doncs mira, ja us trec el gust. Com que no em coneixes pensaràs que és el típic escrit corporativista. També t’equivocaràs. El dia que vulguis estàs invitat a visitar-nos, t’ho prometo que et sorprendràs. Una abraçada.

Depressió dominical

diumenge, 9/02/2014

Una grip d’aquelles que truquen a la porta la setmana menys indicada, m’ha portat a reviure un d’aquells diumenges a la tarda on l’apatia embolcalla tot el meu ser. Desallotjada la casa per evitar contagis inevitables, m’he quedat sol amb la final de Copa del Rei, un parell d’articles per llegir, i unes no ganes de fer qualsevol cosa que suposi activitat. Aquesta espècie de depressió temporal, ajudada pel fet que la febre torna a fer acte de presència a mesura que la foscúria és hegemònica, em brinda una nostàlgia difícil d’extirpar i en la que em sento molt a gust. Melangia pel que no ha passat, pel que no era tant fantàstic però amb el temps hem anat idealitzant, un enyor agradable que em manté al llit amb el rostre desencaixat i l’ànima feliç. Finalment, per aconseguir canalitzar aquestes sensacions, apunto al quadernet que em van regalar per reis, la idea d’un conte que ara mateix em sembla singular i demà al matí la veuré vulgar. Per tot això i més, crec convenient acabar l’article escoltant Esta boca es mía del Sabina i pensar que un dia fumaré tabac negre i escriuré poesia surrealista.

American prick (41 shorts)

dilluns, 3/02/2014

Pàrquing del Corte Inglés. En Lluc i jo anem carregant el cotxe de l’enèsima compra compulsiva. Potser ens hem passat comprant dues dotzenes de iogurts de la Fageda? No Frank, no deixis entrar pensaments impurs a la teva ment. Has de controlar-te. No pot ser que et vinguin remordiments i encara no n’hagis menjat cap. A més, els fan nois amb discapacitat, o sigui, que tot arreglat. Seguim carregant el portamaletes. Quan aprendran a cagar el wàter? Ja arriben a ser cars els collons de bolquers. Et juro Lluc que quan tinguem dominat el tema, ens anirem a orinar a les portes de la fàbrica Dodot com a represàlia per haver-nos buidat les butxaques durant aquests anys. Una dona sent el comentari i em mira amb el rostre aïrat. Estàs malcriant el teu fill! Li dono els Donuts que he comprat. Apa bona dona, mengi una mica i així li passa la mala llet. El cotxe està ple a vessar quan el fil musical del Corte Inglés ens dóna un regal. American skin (41 shots). La cançó que Bruce Springsteen va escriure per denunciar la mort d’Amadou Diallo. Quatre policies li van disparar 41 trets perquè havia arrencat a córrer quan el van cridar. L’havien confós per un violador. Anava desarmat i els policies van ser exculpats per un tribunal. En Lluc em va fer notar que sonava la cançó.  Quan pensava que encara era massa petit per saber la història real d’aquells 41 shots, el fil musical es va tallar i va ressonar la veu d’una dona anunciant unes rebaixes trencadores amb shorts. No podíem desaprofitar la oportunitat. Ja no sona la cançó papa, em va dir en Lluc. No fill, ara anuncien shorts. Tornarà a sonar? No ho sé fill. La dona acaba d’anunciar shorts i torna la veu d’en Bruce cantant allò de 41 shots. Ja torna papa! En Lluc està content i jo confós. L’assassinat d’Amadou Diallo serveix per vendre shorts al Corte Inglés. I si, vaig pensar amb Els Pets i aquell “Sona la cançó que va ajudar a menjar-me el món, però ara es per vendre merda i quan la sento és només soroll”. Tampoc l’hi vaig explicar en Lluc, ja tindrà temps de saber que els reis són els pares, i que a vegades, hi ha persones que es pixen sense complexes sobre la teva història.

La dona enamorada de les flors

dijous, 9/01/2014

Tinc una veïna malalta d’Alzheimer que pateix d’un grau avançat de sordesa i ceguera. Tu pots estar entrant al cotxe al garatge, que dóna gairebé paret per paret amb casa seva, i ni es gira. Li dius un bon dia audible i mira amb dificultat cap a la zona on et mous sense capacitat de distingir si s’ha imaginat la salutació, o si l’ombra desdibuixada que té davant seu és producte de la seva fantasia. Ella, la veïna de l’Alzheimer que camina arrossegant les espardenyes pel seu pati, et pregunta quan et veu si som els nous veïns (fa tres anys que estem a la casa) i s’ofereix per ajudar-nos en qualsevol cosa que necessitem.  No sabem res del seu passat i quan tenim una conversa banal sobre el temps, mai aprofita per fer-te servir de contenidor emocional. El que no sap, ni sabrà mai la meva veïna que té Alzheimer i que pateix d’un grau avançat de sordesa i de ceguera, és que quan veig que comença a regar les flors, me’n vagi a la finestra de la nostra habitació i la contemplo mentre acaricia les seves roses sense punxar-se, palpa els seus geranis amb tendresa, i en un moment determinat, pren una flor que no sé el seu nom, i se l’acompanya lentament fins el nas per recuperar aquella aroma que deuria tenir la joventut que creu haver oblidat.

Crònica de Munich (II) – Les dones bavareses

dijous, 31/10/2013

Els alemanys són grossos. Per tant, per una relació de causa conseqüència evident, si els alemanys mascles tenen fills amb alemanyes femelles, les nenes i per tant, les futures dones, seguiran essent altes i de complexió robusta. Aquest fet que vaig poder apreciar durant les hores deambulades pels carrers de Munich, em va portar a plantejar-me si les alemanyes del nord no serien potser més baixes, i per tant, més accessibles per un latin lover avesat a les dones de complexió més de butxaca, d’aquelles més enquadrades a unes mides estàndard per abraçar-les sense tenir la sensació que t’està amorrant al teu guardaespatlles. I parlo de la possibilitat que les alemanyes del nord siguin més de manual perquè recordo que les daneses, a pesar de seguir essent altes per allò de venir dels vikings i haver lluitat durant mil i una nit pels mars del nord, eren més estretes i supuraven un atractiu difícil d’explicar si no les veiés en viu. Així doncs, en tant que Berlín està més a prop de Copenhaguen que de Munich, potser una berlinesa és més de jugar a tennis els caps de setmana que de beure cervesa a una cantina abandonada. Simple hipòtesis.

En fi, us faig partícips d’aquest preocupació sobre el tamany estàndard de les dones bavareses, perquè segurament, si ets el típic català escardalenc que vols buscar una muller de la Unió Europea aprofitant que aviat en quedarem fora, aniria més que anessis a passar un cap de setmana per terres italianes, més que res perquè tens assegurat el tema d’amarrar-la sense tenir la sensació que et pot picar si no t’acabes el frankfurt gegant que tens al plat.

Crònica de Munich (I) – El rot del BMW

dimarts , 15/10/2013

Vam entrar a l’edifici de la BMW a Munich, i al veure l’exposició de cotxes em va embolcallar una superba sensació d’opulència. Fent el rostre impàvid del que està a un bri de guanyar una multimilionària partida de pòquer, anava provant els diferents automòbils amb un posat hegemònic difícil d’interpretar pels que m’acompanyaven. Em sentia poderós, capaç de canviar el devenir d’un poble des d’un cotxe blindat. Anava sortint i entrant dels diferents models tot esguardant el preu amb suficiència, no m’acabava de convèncer el fet de comprar un cotxe d’una marca que deixava els plebeus acostar-se a les seves entranyes. Necessita descansar. Vaig anar al bar i vaig pagar deu euros per un tallat que en costava dos. Li vaig dir a la cambrera, obesa d’ingerir amb excés frankfrut amb kartofell, que es podia quedar amb el canvi per comprar un detall pel seu xicot que segurament, deuria portar tot el dia carregant caixes a una fàbrica dels suburbis. Vaig asseure’m a una butaca i en aquell moment la seva fresa em va donar un sotrac inexplicable. Un home amb gavardina llarga, ulleres de sol, que estava acompanyat d’una rossa de revista, es va tirar un exabrupte, o millor hauria de dir un rot de nassos, i va silenciar per un moment tots els assistents. Ell, com si estigués acostumat a exercir aquestes pràctiques, va remugar la boca tot degustant el regust nostàlgic que li havia portat el rot en qüestió. M’el vaig quedar mirant. Seguia amb la gavardina, les ulleres de sol, i la rossa de la revista. Sense dir res, em vaig aixecar, vaig demanar el canvi de vuit euros a la cambrera, i amb aquests diners, vaig pagar un taxi clandestí que em va tornar a l’hotel.

La bondat de les lluites que gairebé mai guanyem

dijous, 3/10/2013

Sovint, quan ens mirem de reüll al mirall de l’ànima, hi veiem un grapat de taques macilentes que ens agradaria foragitar però són el motor del nostre anhel de millora. Passa el temps, molts dels objectius personals esdevenen il.lusions, i els defectes, es van enquistant perquè tenim la sensació que no som capaços de polir-los. I aquí és on ens equivoquem, la simple lluita contra el nostre costat fosc ens enforteix a l’hora d’afrontar labors diàries que temps enrere ens semblaven quimeres.

Així doncs, no ens desesperem al veure com es perpetuen certs tics que voldríem eliminar i que quan surten, en silenci et retreus que siguis incapaç de controlar-te una vegada més, sinó que alegrem-nos que la lluita ens fa més forts per altres costats. No volem ser perfectes, sinó lluitar per pal·liar la nostre imperfecció, només des d’aquest paràmetre podem assolir els nostres petits grans reptes sense desanimar-nos per la lentitud del nostre quefer.

Ja sé què penseu. Noto els trenta anys. Deu ser això, perquè aquesta setmana no he llegit res de Jorge Bucay.

Perdre la blackberry a 100km/h (Segona part)

dimarts , 17/09/2013

Cinc cotxes. Els nervis em maten. Si algun d’aquests analfabets que condueixen sense mirar l’asfalt xafa la meva blackberry, voldrà dir que estaré uns dies sense whatsapp i per tant, em quedaré desconnectat de les converses amb els amics, que segurament, al veure que no els hi faig cas, m’expulsaran dels seus grups negant-me l’admissió durant deu anys. Aquest paisatge seria apocalíptic perquè recauria de la meva depressió i la meva dona, esgotada d’aguantar el meu festeig amb el vodka, em faria fora de casa negant-me com a pare lícit del meus fills. Tranquil, Frank, estigues seré. Aparco el cotxe a un lateral. Abandono la meva família per anar a buscar el mòbil. Se’m podia distingir fàcilment perquè portava pantalons vermells i corria amb menorquines, fent moviments desordenats perquè tal calçat no ajuda a reaccionar amb rapidesa davant un fet com aquest. Mentrestant seguien passant cotxes. Un em pita i em saluda efusivament. O em coneix i és un mal amic que no és para, o és un amargat que es felicita de les desgràcies alienes. Faig un sprint que ni Usain Bolt per prendre el mòbil. Ni una rascada. Miracle. En aquell moment penso amb la bomba que va foradar el 1939 el sostre de la Catedral de Girona durant el bombardeig nacional i no va esclatar. Si ho hagués fet, el temple s’hagués enderrocat. Un fet semblant al de la meva blackberry. Ara haig d’anar a per la bateria. Torno a travessar la carretera perquè s’acosta un cotxe esportiu amb dos nois que van molt ràpid perquè busquen el graduat de l’ESO i no el troben. Prenc la bateria i no em maten. Doble èxit. Torno al cotxe aixecant la blackberry com si fos un trofeu. Els nens es pensen que estic boig. La meva dona ho certifica. Dos minuts després, amb l’alegria de veure que s’encén sense problemes i ningú m’ha fet fora de cap grup, me la miro bé. Ho tinc decidit. Demà la tiro i em compro un Iphone.

Perdre la Blackberry a 100 km/h (Primera part)

diumenge, 15/09/2013

Algun indesitjable de cuyo nombre no quiero acordarme m’envia un whatsapp amb una broma esgotadora sobre la Botella i el seu nivell d’anglès, un whatsapp amb certa gràcia si entenem que el remitent tampoc seria Shakespeare. Haig d’assentar els nens al cotxe i no puc fer front a tot. Deixo al mòbil al sostre del cotxe. Ja me’n recordaré d’agafar-lo, lligar les criatures és un minut i tampoc sóc tant despistat. Les aposento i el gran amb traeix demanant que posi Bicicletes de Blaumut. Canvia l’odre de les prioritats, i un cop he tingut els nens a lloc, entro al cotxe i cap a casa. Deixem Sta.Coloma i prenem la carretera que porta a Vilobí, dues rotondes i a 100 km/h. Un cop presa la velocitat de creuer aprecio un sotrac desconegut i pel retrovisor, veig un objecte botant de forma desigual a la carretera mentre va perden trossos pel camí. La Maite es gira i em pregunta què ha passat. Sóc un home i els homes a Espanya han de parlar de cotxes amb suficiència. Devem haver trobat algun objecte de plàstic i al passar nosaltres, la mateixa inèrcia de la velocitat l’ha fet rebotar. M’agrado però em maten ràpid. No Frank, el sotrac venia del sostre no del terra. Miro a la meva esquerra. El mòbil no és carinyu perquè el tinc aquí. Resposta ràpida. Frank, aquest és el meu. Un renec. Dos renecs. Tres renecs. Ja no sóc jo. Sóc James Bond. Miro amb celeritat les dues direccions de la carretera i vaig un canvi de sentit per perdre tots els punts d’aquí al 2074, quan Soria també s’haurà independitzat d’Espanya. Si, era el mòbil. Quatre renecs. Cap retret del públic adult, cap plor del públic infantil. S’agraeix, un ja es sent prou desgraciat i ridícul amb les seves pròpies misèries. Veig perfectament el mòbil tirat al mig de la carretera i la bateria arraconada a un lateral per ser esmicolada per un cotxe. Passa un cotxe. Dos cotxes. Tres cotxes. Quatre cotxes. Et juro que si el salvo ho explico al blog.

Sempre m’ha agradat provocar llàstima

dijous, 5/09/2013

M’agrada anar pel carrer sol amb els dos nens i que em mirin amb cara de comprensió llastimosa just en aquell moment, que les criatures han decidit donar-te pel sac treien aquella vessant anàrquica que et semblava tant atractiva a la universitat, i que ara, et sembla un tic d’esquerres difícil de suportar. Ells van fent el seu xou particular que a vegades es resumeix en que tenen interesso diferents, i tu, com a bon pare, recte en intencions, lector de la biografia de Churchill, has de decidir tirar per un camí que no acontenta a caps dels dos. Es queixen i tu allà, isolat, sol, abandonat, fent de pare solter, abandonat pel públic femení, despertés l’empatia d’una gamma àmplia dels espectadors del xou, des de les iaies octogenàries fins a les jovenetes atractives. Et miren pensant que ets un noi molt modern i atractiu que es fa càrrec dels fills, i que la dona l’ha deixat tirat perquè segurament deu guanyar molts diners i té coses més importants a fer que està amb la seva família. I certament, encara que no sigui veritat tal suposició, en gaudeixo perquè sempre m’ha agradat quedar com el bo de la pel.lícula. No ho puc evitar, sóc fariseu, ho porto a l’adn.