Arxiu de la categoria ‘Religió’

El llenguatge de Torralba

dimarts , 29/10/2013

Quan llegeixo els llibres d’en Torralba, penso que el seu gran mèrit estar en salvar la filosofia d’un camp semàntic carregós que la converteixi en carn d’elit intel·lectual. Ja pots anar tant a llibres més de naturalesa filosòfica, com la seva col.lecció de virtuts publicada per Pagès Editors, o a altres de caràcter religiós, que hi trobes a tots ells un denominador comú: l’esforç de despullar el llenguatge d’artificialitzats per arribar a l’essència de les coses.

I és que sovint creiem que per desgranar temes essencials és important utilitzar un llenguatge barroc que estigui a l’altura del dramatisme del tema escollit, i no, podem arribar a la veritat amb mots entenedors pel lector dempeus, aquell que no es dedica essencialment al pensament però que necessita, de tant en tant, una sacsejada de l’intel.lecte per seguir confiant amb els destins escollits.

És per això que m’ha meravellat L’Església davant la cruïlla, perquè per primera vegada he aconseguit acostar-me al pensament de Ratzinger sense desesperar-me als deu minuts de lectura, i això mostra la gran virtut d’en Torralba a l’hora de sintetitzar amb un llenguatge proper, el pensament d’un Papa que va posar els pilars perquè Francesc segueixi caminant sense que a gairebé ningú li resulti estrany.

Val la pena perquè coneixereu el pensament de Benet XVI de la mà d’un dels pensadors que ens ajuden a creure que a Catalunya, el que tenim realment, és un immillorable capital humà.

Demanar perdó pel suport al franquisme, ajudaria molt

dijous, 17/10/2013

Tothom diu que estem malament però hi ha indicis objectius que mostren que estem fent passos endavant a l’hora d’espolsar-nos rèmores del passat, i aquest és la reacció d’una bona part de la opinió pública davant les beatificacions de la setmana passada a Tarragona. Fa uns anys aquest mateix acte hagués portat a una bipolarització dels que volien utilitzar els morts per legitimar plantejaments polítics extremistes o vertebrar lectures del passat maniqueistes, ara mateix, aquest grupuscle són minoria encara que es deixin sentir a mitjans de comunicació o en el mateix acte religiós. La majoria de la població està per entendre que darrere el martiri de la gran majoria de religiosos, hi havia una connotació política pels botxins, però no per les víctimes que donaren la vida en nom de Crist, a més, tenint en compte que a Catalunya alguns dels que varen morir, tal com explica Josep Benet a les seves memòries, eren capellans de fortes conviccions republicanes. Així doncs, enmig del aparent apocalipsis que ens governa, ens hem de felicitar perquè anem endavant a l’hora de comprendre el que hi havia realment a darrera els morts de la guerra, ja siguin per un costat o per l’altra.

De totes maneres, també s’ha de dir que si  l’Esglèsia espanyola s’avingués un dia d’aquests a demanar perdó pel seu suport al franquisme, acabaria aconseguint que aquests actes tingui definitivament un significat únicament religiós. Mentre estiguin callats, seguiran amb la idea implícita de Franco matava gent, però és clar, pitjor hagués estat el comunisme, i si ens callem les veritats, tampoc podem demanar que vegin els morts com a màrtirs de la fe perquè sembla que els primers que no ens ho creiem som nosaltres.

PD: Visitar el seminari claretià mártir de Barbastro, ajuda a entendre el sentit real de la mort de molts religiosos.

De Lleó XIII a Francesc: Han estat mai de dretes?

diumenge, 22/09/2013

Entenc que a un país com Espanya, obsessionat a encasellar cada sector de la societat per ser fidel a les rèmores històriques que ens impedeixen a anar endavant, sorprengui que el Papa Francesc en un context on parlava de les conseqüències negatives de les actituds autoritàries, digui que ell mai s’ha considerat de dretes. Només faltaria. Podríem definir que el comportament propi de la persona de dretes es va pal•les en dues disciplines que tenen incidència directa en la política diària: l’economia i la societat. En primer lloc anem a l’economia, un Papa que parla del diner com la llavor on hi creix la corrupció de la persona, fa falta que digui que no és de dretes? Un Papa que fa pocs dies va col.locar un ram de flors a la tomba d’Arrupe mentre estava al costat dels refugiats, se’l pot considerar de dretes? És més, un Papa que té a les seves esquenes, el Centesimus annus de Joan Pau II, el Populorum progressio de Pau VI, el Pacem in Terris de Joan XXIII, o anant més lluny, el Rerum novarum de Lleó XIII, se’l pot considerar que vingui d’una tradició capitalista en matèria econòmica? Em sorprèn doncs, que si més no, en aquesta part de l’afirmació hi hagi hagut tants titulars als mitjans de comunicació de l’estat, suposo perquè no entenen que gràcies a Déu, una cosa és la Conferència Episcopal Espanyola i els seus portaveus de 13TV, i una altra molt diferent, l’Església universal que té el seu altaveu a Roma.

En segon lloc ens trobem en matèria social on essent reduccionistes, es considera de dretes el que no vol l’avortament, l’eutanàsia, el matrimoni homosexual etc… Anem per parts, redirigim el conceptes de ser d’esquerres en aquests temes, i no anem a parlar de l’avortament discutint si la nena d’onze anys que l’han violat ha de poder avortar perquè ens perdrem. Ser d’esquerres vol dir, pel que tinc entès, defensar la dignitat de la persona per sobre de qualsevol sistema extern a aquesta, sigui econòmic, polític, o social. Així doncs, tal com ens diu en González Faus a la seva brillant Crítica de la razón abortista, potser defensar el no nascut hauria de ser més propi de l’esquerra que no pas de la dreta, que sol buscar resultats sense tenir en compte que mou persones per aconseguir tals objectius. Ho dic perquè amb temes d’avortament o eutanàsia  potser és l’esquerra qui es vol passar de progre perquè fa temps que ha perdut, per falta de valentia, la batalla en matèria econòmica. I és que en definitiva, la grandesa de Francesc resideix en dir que no està d’acord amb el matrimoni homosexual però que ell no és ningú per jutjar els demés . Una actitud que haurien de tenir molts partits d’esquerres que es creuen en la veritat absoluta: alliberar-se de la pròpia veritat per abraçar l’altra que no pensa com ell. En fi, que el País s’excitava amb aquest titular del Papa i La Razón ho deuria amagar sota una portada on deuria parlar de la perversió dels independentistes catalans, però nosaltres si us plau tingue-m’ho clar. El Papa ha dit una evidència, que potser no s’havia explicitat abans, cert, però no deixa de ser una evidència que serveix perquè els cristians sapiguem quines cartes hem de jugar.

PD: Per cert, cita recent del Papa “Ayudar a los pobres para quedar bién es pecado grave”. Molt de dretes.

La interpel.lació de Joan Pau II

dijous, 20/06/2013

Llegint una biografia de Joan Pau II m’he trobat amb una interpel·lació directa que m’ha deixat intranquil “El cristianisme no és només una religió de coneixement i contemplació, és també i sobretot, una religió d’acció.”

Davant d’aquesta afirmació categòrica d’un Papa que va tenir una vida dedicada fonamentalment a l’acció, he començat a cavil·lar si a vegades no donem masses voltes a l’interrogant de Déu per treure’ns de sobre el nostre compromís envers els altres. Dit d’una altra manera, estem tancats a la nostra habitació resolen les nostres lluites i així ens estalviem a anar a visitar el germà desvalgut. Creiem que és imprescindible arribar a un coneixement pur per poder passar a la caritat, i de pas, estem tranquils mentre anem predicant des d’un púlpit urbà sobre les obres que fan els membres de l’Església, ignorant que n’hi ha que estem a dins i que si no ens posem les piles, un dia estarem fora sense saber-ho.

En fi, només dir que aquesta idea d’acció amb la que Joan Pau II m’ha posat entre l’espasa i la paret, hi entenc una fe més visceral amb Déu a l’hora de mirar cap al cel, i una actitud més ferma amb les injustícies a l’hora de posar els peus a terra. Ja veig que hauré de tornar a llegar la vida de Sant Francesc d’Assís. Sempre acabem allà mateix.

Esperem que amb Bergoglio tremolin els Borghese

dilluns, 18/03/2013

Aquestes primeres hores apologètiques del pontificat de Francesc no haguessin estat possible sense l’etapa depuradora de Benet XVI. El gest de Ratzinger de renunciar al Papat portava inscrit uns condicionants que Francesc ha sabut llegir a la perfecció. Per això penso que utilitzar l’adjectiu trencador per definir els primers dies del papat de Bergoglio; és ignorar la feina feta per Ratzinger a l’hora de fer explícita la necessitat de construir de manera distinta per guanyar credibilitat amb els de dins i amb els de fora. Benet XVI va deixar els plànols a sobre la taula i Francesc és l’encarregat d’aixecar l’edifici on el nom de Borghese sigui substituït pel sants que en èpoques difícils han salvaguardat els principis de la paraula de Crist.

Fet l’exercici de continuisme històric entre els dos papats, celebro els primers gestos de Francesc, sobretot el nom escollit per un Papa que espero que ens interpel·li directament al Primer Món, a aquell que es queixa de la crisis perquè ja no pot viatjar per vacances, aquell que es mira al melic i pren de l’Evangeli els passatges que l’interessa, aquell que segueix creient que el Cristianisme és més europeu que universal, aquell que sol prendre el nom de Déu en va sense usar blasfèmies explícites. I sobretot, prego perquè  s’arreceri del síndrome de Joan Pau II, dit d’aquell Papa que fou tant aclamat pels seus que la fresa dels aplaudiments impedia escoltar el que estava dient. Ho dic perquè de moment tothom l’elogia i l’aplaudeix, però fora adient que com ha demanat ell; no fóssim tant papistes que ens acabem pensant que s’ha de venerar la paraula del Papa enlloc de la de Crist.

En fi, que seria esperançador que  prengués el punt mig entre el mediàtic Wojtyla i el recollit Ratzinger, el Bergoglio que té la proximitat de Joan Pau II però sap interpel·lar els seus amb la valentia explícita de Benet XVI. Preguem perquè ho aconsegueixi. Ho necessitem.

Quan Benet XVI ha estat Ratzinger

divendres, 1/03/2013

En temps de falsos profetes i veritats de lloguer, actituds d’una honradesa conseqüent com les de Benet XVI donen un bri d’aire fresc en un ambient nauseabund que ofega les esperances i fa eflorir un cinisme autodestructiu. Ell, al llibre de La llum del món ja havia exposat sense embuts la possibilitat d’abdicar si no es veia en forces de donar el que li exigia el pes del Papat, i a nosaltres, els creients, no ens ha sorprès a pesar que un sector de la opinió pública ho utilitza per posar sobre la taula reformes que no tenen a veure amb la seva renúncia.

I és ara, al final del seu Papat que toca fer un primer balanç del Papa que s’ha apartat de la grandiloqüència de masses de Joan Pau II sabent que a vegades, la fresa dels aplaudiments impedeix esser escoltat amb claredat. I és que, el que alguns van voler vendre com un inquisidor hieràtic ha acabat traient a la llum sense por els escàndols més sòrdids i condemnables que podia patir l’Esglèsia, ha radicalitzat la figura d’un Déu pare que estima visceralment els seus fills, ha dialogat de portes enfora sense embuts, i per postra, posa el punt i final als seus anys a la seu de Pere amb una decisió que amb el temps acabarà essent la reforma més explícita des del Vaticà II, un pas endavant que mostra la personalitat transparent d’un teòleg conseqüent amb aquella màxima que ell va exposar durant els seus anys a Tübinga: la consciència individual està per sobre de la mateixa Església. No es pot fer una apologia més radical a la llibertat.

El Papa es sent molt sol, deia el dubitatiu Pau VI en ple batibull postconciliar i en part té raó, Benet XVI ha pres aquesta decisió en la més estricta soledat amb Déu, però quan ha sortit al balcó de Sant Pere s’ha trobat l’àmplia majoria dels catòlics aplaudint una decisió que explicita la honradesa que ha mostrat durant un Papat que ha estat de tot menys de transició. I és que Benet XVI, pel bé de l’Esglèsia i a pesar del desgrat d’alguns, mai ha deixat de ser el teòleg que debatia brillantment sobre fe i raó amb Habermas.