Arxiu de la categoria ‘Societat’

¡Vamos coño!

dilluns, 22/08/2016

Marca EspanyaImagineu un país on la dreta no és capaç de condemnar una dictadura feixista quaranta anys després de la mort del dictador, on hi ha un partit que pacta amb la dreta i el centre-esquerra en un interval de tres mesos i ningú ho valora com un acte de generositat, sinó com un exercici d’impostura política despullat per la retòrica camaleònica del seu líder, on el partit que diu que vol regenerar el sistema no defuig del vell esperit messiànic del líder i utilitza el passat que la dreta no ha paït per parlar del futur, on no es vol deixar votar els que volen marxar i se’ls acusa de traïdors d’una suposada pàtria que et volen fer teva sense tu haver-ho demanat, on la pseudo-intel.lectualitat progre dóna lliçons de llibertats individuals des de les seves torres de marfil però és la primera en treure l’esperit jacobí i posar-se al costat de la dreta centralitzadora amb matèria d’unitat territorial, on els clericals i els anti-clericals han oblidat les flames d’un maniqueisme pretèrit i segueixen fent capelletes en silenci en nom de la seva llibertat d’expressió, on hi ha un pacte no escrit de no tocar la monarquia perquè ningú podria aguantar una presidència de la República amb l’ex-president del partit contrari al que ell representa. Un país així cauria l’error d’establir vincles amb els diversos des de la sospita permanent i per tant, construiria una impostura constant per defensar allò propi i esperar el moment precís per enderrocar el contrari en nom d’aquest mateix país que tant diuen estimar. Això és el que hi ha i el pitjor de tot és que Catalunya ja fa temps que està agafant alguns d’aquests vicis, i mira, que ells acabin estant orgullosos de cuinar bé i guanyar medalles de bàsquet se me’n fot, però pensar que ens pot passar a nosaltres em preocupa perquè al final, quan acabes essent un inepte ho arregles tot amb un “¡Vamos coño!”, encara que no en tinguis ni idea de donde coño vamos.

Estem obligats a dir que no és el mateix

divendres, 22/11/2013

Parlar del franquisme és complicat fins i tot per aquells que no l’hem viscut, més que res perquè hem estat educats amb una barrejar de visions dispars de l’etapa dictatorial que venien de diferents àmbits: l’escola, la família, els mitjans, etc… Tothom parlava remarcant la seva visió singular del règim. Ara, nosaltres, com a primera generació nascuda i educada en la democràcia, i que per tant, veiem com a naturals certs valors que els nostres pares van haver de buscar per si mateixos, estem obligats a fer una lectura històrica del franquisme intentant l’impossible: defugir de visions partidistes.

I aquí és on entra la obligatorietat de dir que no és vàlida la visió de perdonar els implicats al règim dient que no hi havia cap altra manera d’ajudar el país, i deixant anar el cínic argument que en aquella Espanya si volies mostrar la teva potencialitat només era factible fer-ho a dins el sistema encara que no estiguessis d’acord amb alguns aspectes. I d’altra banda, també tenim la obligació de fer una lectura sincera de la repressió que es va patir a l’exili, perquè el fet de ser exiliat no et donava la legitimitat d’imposar certs sistemes totalitaris a dins un partit en nom d’una llibertat que tu mateix estaves violant. En definitiva, que no em crec ni en Samaranch ni la Passionaria.

I davant d’aquesta situació bipolar on uns i altres, en nom del bé comú, van legitimar governs totalitaris, és just recordar aquelles persones que defensaven les llibertats individuals des de posicions democràtiques i que van dedicar la seva joventut a combatre un règim sabent que amb els ulls tancats, hi haguessin pogut créixer de manera pròspera, o van refusar entrar a l’aparell de partits que imposaven persecucions internes propis dels que ocupaven el poder a Espanya. Nosaltres hem d’anar a buscar aquests perquè ens serveixen de base per regenerar els valors d’un país fastigosament condemnat a la dictatorial disciplina dels partits.


Si, si, molta independència, però no siguem cecs.

dimecres, 23/10/2013

Un dels problemes del discurs sobre la independència de Catalunya arriba quan el portem al terreny de l’enaltiment de les pròpies virtuts. En aquest moment, sense ser necessari perquè no cal encasellar caràcters per justificar quelcom tant elemental com el dret a decidir, es comença a treure tots els tòpics de la bondat mercantil de la Corona d’Aragó i el ramader subvencionat de Castella, i és que essent veritat que a una part de la Península el concepte de dret està molt més desenvolupat que el de deure, cometríem un error pensant que som una societat emprenedora que la té molt grossa i que per tant, ens en sortirem sens més.

Si marxem tirarem endavant, no en tingueu cap dubte, ara, només serà possible si veiem que molts dels vicis amb els que etiquetem Castella, els hem anat adquirint nosaltres amb el temps, i és que a Catalunya també veig un tant per cent molt alt de la població més preocupada amb els drets que amb els deures, que tenen un concepte de gratuïtat que m’espanta, i que si poden, en el seu terreny personal, apliquen tot el que condemnen sobre els sobres del carrer Gènova. Siguem curosos amb la realitat que tenim al nostre país i actuem. Creixerem sanament i no anirem arrossegant armes silenciades que ens esclataran a les mans el dia de demà.

M’he quedat a gust… Però és que em fan ràbia!

dimecres, 25/09/2013

Els homes en general no m’agraden, però encara m’agraden menys fins al punt que arribo a detestar-los, quan em trobo el prototip de mascle intentant conquerir una femella amb l’exaltació de les seves glòries laborals. Aquests energúmens incapaços de parlar de la transcendència, solen fer gestos de patiment quan parlen de la duresa de gestionar grans quantitats de diners sense cremar-se les mans, perquè ja se sap, els que tracten en persones no pateixen l’estrès de moure tants per cents sabent que el futur està a les seves mans. D’altra banda, també cal remarcar que encara que sembli paradoxal, aquest mascle afamat per fotre un clau, o simplement, per seduir alguna analfabeta emocional de provenir trencat, es creix quan es troba éssers de la seva espècie. Llavors tots esbufeguen fent una oda a la necessitat d’anar esgotat per poder engrandir el compte corrent. Demagògia? Una mica, no ho nego. Generalitzo? Totalment. Però és important saber diferenciar l’home que veu la seva posició com una ocasió per servir els demés i actua com a tal, i el egòlatra, superb, que viu dels seus èxits laborals i amarga els demés perquè ell, quan surt de la feina té dos plans, abraçar el gat o anar amb la dona que es disfressa de gata.

Una generació afortunada

dimecres, 17/07/2013

Som un generació privilegiada perquè rarament es troba una fornada de joves capaços de trencar amb lligams podrits sense necessitat de viure un episodi violent que a la llarga, ha estat un trauma col.lectiu que ha servit per caure en la redundància cíclica de la història. Per això, amb tota la problemàtica concreta que pateix cadascú de nosaltres, ens hem d’obligar a ser els fonaments que sustentaran una nova exigència als estaments que avui estan en una crisis identitària generada per la corrupció en la que han caigut els seus membres.

Nosaltres no creiem en l’esperit messiànic de la transició, sabem que la democràcia com a tal no es salva de les mans negres i que tant sols des de l’exigència i la intol.lerància contra els aprofitats del sistema democràtic, podrem arribar a construïr una societat sana que no es passarà el dia queixant-se de les immoralitats del pròxim i d’aquesta manera, evitar analitzar les pròpies.

Per això hem de tenir esperança, creure en nosaltres, pensar que no som aquesta generació perduda que està pagant els plats trencats de les imprudències dels papàs, sinó que serem la generació que realment tirarà endavant un nou marc sense haver d’anar constantment a traumes del passat per prendre les nostres decisions. La situació és complicada, certament, però si ens la mirem amb esperança podem apreciar que som uns afortunats de poder fer foc nou sense haver d’agafar una arma.

Intolerància al culte al cos

dimarts , 14/05/2013

Estem impregnats de l’apologia constant a la tolerància, a fer dia si dia també un esforç per acceptar el pròxim tal com és, amb les seves diferències i particularitats, a no tocar la seva intimitat sempre i quan ell no ens toqui la nostra. Però, realment som tolerants amb tot? Jo no. I dic que no perquè seria tolerant amb tot si no hi hagués fets objectius, i dónes com a vàlid l’aforisme falsari de manual: tot pren la seva mesura real en el prisma singular de cadascú. Un exemple? Doncs molt senzill: les persones que fan del seu cos un déu a qui lloar.

Segurament si entréssim a una discussió sobre la meva actitud verbalment bel·ligerant contra aquesta tipologia de personatges, em diràs que no fan cap mal a ningú, que si ells volen això els hem de deixar, etc… I en part tens raó, jo no sóc ningú per dir a una altra persona que no tracti el seu cos com un déu, però si que puc ser intolerant amb el comportament. Per què? Molt senzill. Deixant per entès la necessitat de cuidar-se, no accepto la obsessió per tenir un cos perfecte, més que res perquè aquesta actitud tant occidental només ens pot portar a un camí inexorable de decepcions i angoixes que no s’aprecia durant la joventut, però anirà sortint davant una vellesa que arriba al galop. No acceptar les limitacions del propi cos (no parlo de salut) és un signe clar d’immaduresa, i mostra que darrera aquest discurs de llibertat individual per fer el que un vulgui amb si mateix, no hi ha res més que un esclavatge a la opinió pública.

Per això, i ara trec la meva part més espartana, sóc dels que penso que cada persona que es fa una operació estètica innecessària (repeteixo, no estic parlant en cap moment de la salut) ajuda a rebaixar les perspectives de l’espècia, ja que posa al nivell al tamany del seu membre o dels seus pits, i no a les cotes més altes que hauríem d’intentar assolir. Per tant, en certa manera els actes dels altres m’afecten com a societat i puc mostrar-hi la meva intolerància visceral.

En fi, paro d’atabalar el personal amb bisturins estètics… com diu el mestre Sabina en un aforisme generalista “el problema que tenemos es que los gimnasios siguen llenos y las bibliotecas vacías”. Queda dit.

 

PD: Si Prosinecki es veía bé a si mateix no pateixis, tot es resumeix a un tema d’autoestima.

L’infausta comercialització de l’estelada

diumenge, 12/05/2013

Recordo amb certa picor les parades d’estampes, figures marianes, maquetes vaticanes, rosaris de coloraines, fotografies papals i demés, que esguarden els turistes a les portes de la plaça de Sant Pere. No sé si era el meu sentit de pertinença al Cristianisme o la meva aversió a la obligatorietat de sortir dels llocs amb un record, però aquesta cerimònia vulgar de compravenda religiosa em va molestar, segurament perquè entenia que algú intentava fer negoci gràcies a un dels pilars que conformaven la meva identitat personal.

No havia tornat a tenir aquest calfred fins el dia de Sant Jordi d’aquest any quan vaig creuar, camí de les Rambles, un grapat de botigues que venien diferents objectes inútils que tenien la particularitat de lluir l’estelada. Tot val per vendre i si hem de tocar les fonaments identitaris de les persones cap problema, ho vulgaritzem i endavant.

Ho explico perquè segurament en el cas del Vaticà ens trobaríem fàcilment detractors luterans que tindrien molta raó amb les seves observacions, però també és saludable que els mateixos que érem a la manifestació de l’11-S de cos present o d’esperit, comencem a despullar els fenicis que intenten fer negoci d’una causa justa com la nostra.

Aquests que es defineixen com intel.lectuals

dilluns, 25/03/2013

En un país llunyà on la creativitat està embolcallada d’una mediocritat notòria, qualsevol artista que sobresurt un xic esgotant el filó d’una temàtica qualsevol; es elevat sense fissures a l’altar dels mites i la seva paraula esdevé un punt de referència pels altaveus públics. Així doncs, quan es parla de toros, és important saber què pensa l’intel·lectual de mantega en qüestió, quan el tema a debatre és la unitat d’Espanya també hem de córrer que es transfiguri, quan tenim sobre la taula qualsevol àmbit que atenyi els drets individuals llavors ja, ens excitem tots i comencem a preparar el seu obituari per dir “que era compromès políticament”. És curiós. Si ets d’esquerres i morts, automàticament passes a ser elogiat pel teu compromís sense jutjar si aquest et portava a estar al costat de Fidel Castro; o algun dinosaure semblant perquè ja se sap, la nostra gran decepció fou Moscú i no en tinguérem la culpa.

Així doncs, amb el pas dels anys, aquest artista que segurament als seus inicis tingués alguna creació trencadora i ha anat caient fent caricatures de si mateix, acabarà essent més recordat per les seves declaracions pontifícies a un àmbit que rarament té a veure amb el seu camp natural, que no pas pel que va saltar a la plataforma pública.

En fi, que la realitat és genial però no arriba al Disneyworld que alguns voldrien, però no patiu, d’Almodòvars, Aznars, Aguirres, Vargas Llosas, també en deu haver-hi a Burkina Faso i comparat amb nosaltres, tampoc estan tant malament.

Energúmens que posen la música alta als espais públics

divendres, 22/03/2013

La radiografia del personatge en qüestió és clara i nítida: noi entre l’adolescència biològica i mental que utilitza un transport públic per fer propaganda de la seva música amb un aparell electrònic de dubtosa qualitat. L’element descrit sol fer certs moviments espàsmics amb el cap marcant el ritme de la melodia metal.litzada, pensant que els que estan compartint aquell trajecte amb ell tenen un mínim interès en saber quins són els seus gustos musicals.

Curiosament coincideix que l’estètica de la diferent tipologia de personatges que sovintegen aquestes pràctiques exhibicionistes sol ser bastant comuna, i sobretot, comparteixen un mateix registre musical de cops continuïtats que desemboquen a un silenci parcial que serveix de pausa per l’orgasme de soroll. Aquets punts en comú em fan pensar per què aquests analfabets de l’educació no escolten mai, per posar un exemple, els Beatles. Curiosa observació. Serà que els que escolten certs tipus de música tenen un concepte clar del respecte a la intimitat musical en els espais públics? Generalitzo, ho sé. Tots els que els hi agrada la música desmusicasada no la posen a tot drap a llocs públics, però coincideix que tots els que tiren endavant amb aquestes pràctiques execrables, és amb música desmusicada de rerefons.

La rebel.lió dels homes lights

divendres, 15/03/2013

M’irrita fins la sacietat de deixar-me els ulls a mode de Sartre quan veig una Simone de Beavouir femenista, desinhibida i asexuada, que s’agafa de bracet a una dona masclista per defensar mitjançant la ironia del que ostenta una superioritat moral, la simplicitat de l’home durant el seu dia a dia. És clar, és un home. Ja s’entén, només futbol, alcohol, i parlar del mamellam de la secretaria i del culet ters de la veïna del tercer, i si és Almodòvar doncs del mateix però enlloc de mamelles, parlem de titoles i el cercle ja està tancat. I vinga, pim, pam, pum, ja tenim etiquetat una part dels mascles ibèrics i estem tranquils. Això si, quan aquest mateix mascle de ment analfabeta fa algun acudit amb la baba caient sobre la complexitat femenina, llavors és un opressor masclista però la feminista no sap que ella mateixa és la més masclista de totes; negant l’home la possibilitat de prendre alguns dels modus operandi pròpiament femenins sense haver de ser titllat d’homosexual.

O no podem els homes sentir-nos omplerts amb els fills sense tenir la necessitat de ser president d’una multinacional? O no podem els homes gaudir fent el sopar? O no necessitem els homes vessants afectives? O no podem els homes veure la feina com un espai complementari a la vertadera felicitat de la llar? I aquestes preguntes van dirigides al flipat que amb trenta anys es queixa tot el dia de la feina i l’utilitza per sacrificar la família, i a les dones, ja siguin feministes o masclistes, que erren quan ens defineixen amb adjectius simplistes, que a mi, com a home, m’ofenen. I si, en Guardiola li agradava en Martí i Pol sense ser homosexual ni tenir el SIDA, em sap greu.