L’abstenció com a solució

divendres, 8/03/2013

Espanya, país d’extrems on el gris malviu oblidat als suburbis del pensament col·lectiu, la demagògia es banya d’una banda, en els discursos d’aquells que defineixen tots els polítics com a corruptes, i en l’altra, en les apologies falses dels polítics que abans de les eleccions lluiten contra l’abstenció parlant de l’obligació del ciutadà a mantenir la puresa del sistema democràtic exercint el seu dret a vot, i d’aquesta manera, col·locar sobre la consciència del votant un pes que els serveix per perpetuar-se en nom del sentir democràtic.

Davant aquestes dues posicions cíniques i destructives per la salut mental d’una societat desalenada quan es situa el terreny polític, cal fer autocrítica de les generalitzacions que podem fer davant la impotència de contemplar el mercat de compravenda de corrupció, però sobretot, cal reflexionar sobre la necessitat d’usar l’abstenció com a opció única per protestar contra un sistema on el vot en blanc és la protesta falsària que engreixa majories.

Així doncs, per què hem de seguir donant força a uns partits que neguen les  llistes obertes? Per què hem de legitimar un sistema que allunya els ciutadans de la possibilitat de votar en referèndum les decisions fonamentals preses en un programa electoral on mai t’hi veus reflectit en la seva totalitat? Per què hem de fer el joc a autòmats obsessionats a no sortir de la línia del partit? No us sona franquista o soviètic això de la línia del partit?

Finalment, i amb la consciència que tinc moltes possibilitats de menjar-m’ho més endavant, em plantejo l’abstenció, i no me la plantejo perquè cregui que després de la democràcia ha de venir la tirania per solucionar la corruptela del sistema, me la plantejo perquè cada cop hi veig més una oligarquia emmascarada que no pas una democràcia sana. Em sap greu, no diviso cap més sortida.

La nuñitis de CDC

dimecres, 6/03/2013

Certs sectors de l’entorn de CDC estan mostrant els darrers dies una patologia psíquica coneguda com la nuñitis. Si anem al diccionari de malalties de l’OMS actualitzat després que Acebes tingués espasmes recitant un poema de versos monosil.làbics i rima consonant “trompeta / bragueta / silueta / teta / eta / eta / marioneta”, podrem llegir que la nuñitis és l’actitud de desdoblament de personalitat d’un esser individual envers un col·lectiu en el cas concret que l’individu és acusat de qualsevol infracció. Així doncs, amb la proliferació de CDC de l’esmentat virus, ens trobem un grupuscle de personalitats que identifiquen suposades acusacions de corrupció com un atac al procés independentista. M’acusen a mi perquè volen fer mal a Catalunya ergo nosaltres som Catalunya i vosaltres catalans, ens heu de fer costat en aquest martiri personal que estem dolorejant en nom del devenir del nostre malaurat poble.

Segurament aquesta actitud dins el món endogàmic que tenen tots els partits polítics, és una arma per blindar la pròpia consciència, ja sigui la del personatge en qüestió o la del partit en conjunt, però a fora, on hi vivim la majoria dels que també estàvem a la manifestació del 11S i no aconseguírem convèncer en Duran, és una mostra de l’egocentrisme polític de naturalesa messiànica que tant sovint ha portat als dos grans pals de paller del catalanisme, CiU i ERC, a anar pel camí del pedregar a l’hora de fer un front comú per revestir les aspiracions d’una bona part del país.

Així doncs, ara que sembla que per primera vegada anem a una, no permetem, i va per CDC però també podria anar per ERC, que personatges amb cervell de micròfon facin perdre crèdit al crit d’una majoria del poble català per salvar-se de la foguera. Si a dintre a caseta teniu corruptes doncs a la presó, i sobretot, que no obrin la boca equiparant-se amb Catalunya que em venen ganes d’anar a viure a Salamanca tot recitant poemes de José María Pemán.

El Barça s’enganya a si mateix

dilluns, 4/03/2013

Quan Iniesta marca el gol a Stamford Bridge, la jugada ve precedida d’una centrada d’Alves que un jugador del Chelsea pentina en fals per deixar-la a Eto’o, que alhora dóna l’esfèrica a un altra defensa que transforma un refús fallit amb una passada a Xavi perquè aquest faci l’assistència a Iniesta. Aquella vespre a la riba del Tàmesis Guardiola no va voler parlar de sort sinó de fer les coses bé. I segurament tenia raó perquè no dubto que amb el perfeccionisme del Pep, Iniesta expectava a la mitja lluna davant una eventual segona jugada que vingués d’un mal rebuig de la reraguarda londinenca. Les circumstàncies van afavorir però sabien què havien de fer i ho van executar magistralment. El Barça ho mesurava tot obsessivament per ofegar les directrius capritxoses de l’atzar.

El dissabte passat al Bernábeu, per evitar els contraatacs del Madrid que abans es repudiaven finalitzant les jugades i treballant la pressió per tal de dificultar les ràpides transaccions de pilota, el Barça va duu a terme una superba demostració de futbol soporífer de naturalesa horitzontal. Llavors va entrar Cristiano i es va acabar tot. I al final, enlloc de parlar dels motius pels quals l’equip pateix de falta d’agressivitat, d’ambició en el camp, de personalitat pròpia, etc… tenim d’una banda el discurs complaent de Jordi Roura i d’altra; el victimisme arbrital d’alguns jugadors que mostren que els problemes existeixen.

Puc arribar entendre l’hermetisme del vestidor al departir sobre les causes de la situació de l’equip, i més si està relacionada amb l’absència de Tito Vilanova, ara, també han de saber que els discursos on l’autocrítica brilla per la seva absència tant sols neguen una evidència que està en ulls de tothom: el Barça té un problema i negant-lo no aconseguirà que s’esfumi.

I no, els àrbitres no van tenir la culpa que el Barça guanyés sis títols en una temporada i tampoc tenen la culpa que ara s’arrosseguin als estadis on ha de donar la talla.

Quan Benet XVI ha estat Ratzinger

divendres, 1/03/2013

En temps de falsos profetes i veritats de lloguer, actituds d’una honradesa conseqüent com les de Benet XVI donen un bri d’aire fresc en un ambient nauseabund que ofega les esperances i fa eflorir un cinisme autodestructiu. Ell, al llibre de La llum del món ja havia exposat sense embuts la possibilitat d’abdicar si no es veia en forces de donar el que li exigia el pes del Papat, i a nosaltres, els creients, no ens ha sorprès a pesar que un sector de la opinió pública ho utilitza per posar sobre la taula reformes que no tenen a veure amb la seva renúncia.

I és ara, al final del seu Papat que toca fer un primer balanç del Papa que s’ha apartat de la grandiloqüència de masses de Joan Pau II sabent que a vegades, la fresa dels aplaudiments impedeix esser escoltat amb claredat. I és que, el que alguns van voler vendre com un inquisidor hieràtic ha acabat traient a la llum sense por els escàndols més sòrdids i condemnables que podia patir l’Esglèsia, ha radicalitzat la figura d’un Déu pare que estima visceralment els seus fills, ha dialogat de portes enfora sense embuts, i per postra, posa el punt i final als seus anys a la seu de Pere amb una decisió que amb el temps acabarà essent la reforma més explícita des del Vaticà II, un pas endavant que mostra la personalitat transparent d’un teòleg conseqüent amb aquella màxima que ell va exposar durant els seus anys a Tübinga: la consciència individual està per sobre de la mateixa Església. No es pot fer una apologia més radical a la llibertat.

El Papa es sent molt sol, deia el dubitatiu Pau VI en ple batibull postconciliar i en part té raó, Benet XVI ha pres aquesta decisió en la més estricta soledat amb Déu, però quan ha sortit al balcó de Sant Pere s’ha trobat l’àmplia majoria dels catòlics aplaudint una decisió que explicita la honradesa que ha mostrat durant un Papat que ha estat de tot menys de transició. I és que Benet XVI, pel bé de l’Esglèsia i a pesar del desgrat d’alguns, mai ha deixat de ser el teòleg que debatia brillantment sobre fe i raó amb Habermas.

Educar la frustració

dimecres, 27/02/2013

En una societat on la balança entre cor i cap; el primer guanya el segon per aclamació popular, l’educació es converteix en un terreny minat quan en nom de les bones intencions carreguem les maletes dels nostres fills de pedres feixugues. Així doncs, fàcilment veus pares que es responsabilitzen directament dels fracassos de la seva mainada i els hi treuen les castanyes del foc per evitar que aquests, indefensos si no tenen la Play a davant i el Whatsapp obert, tardin dos dies a aixecar-se tot acceptant la seva responsabilitat en els fets. Quin és el problema que genera aquest modus operandi? Doncs que amaguem als nostres fills l’experiència de la frustració i construïm personalitats dèbils que no saben encarar la contradicció que porta prendre tot compromís vital, ja sigui laboral, familiar, social o religiós. No es tracta de buscar el patiment del fracàs, sinó de no evitar-lo quan arribi, sabent que tu com a pare ets el primer a sofrir quan veus un dels teus frustrat per un fiasco.

Per tant, és urgent prendre de nou una cultura de la frustració, recordar el tòpic que les victòries sempre van precedides de derrotes, que l’èxit públic de futbolistes, músics, científics, etc… amaga moltes hores de labor silenciosa on es trobaven amb la impotència de no poder atènyer  immediatament els objectius que més tard han assolit. A la vida hi tenim de tot, dies lluminosos i d’altres grisos, gestes que explicarem als néts i fracassos que amagarem de nosaltres mateixos, i és d’una ceguera preocupant fer créixer els nostres fills com si això fos Alicia al país de les meravelles inexistents.

 I és que la discussió entre els dos punts de vista s’acaba quan el pare proteccionista diu “Ja tindrà temps de patir, deixa’l que gaudeixi”. Amb la segona part hi estic totalment d’acord, però deixa’l patir una mica perquè si no el dia que no hi siguis, serà un analfabet de les emocions incapaç de gestionar una simple contradicció; i després si que podrem començar a parlar d’una generació perduda.

La Pasionaria amb roba interior

dimecres, 27/02/2013

La febre nocturna de naturalesa gripal em sol portar un malestar carregat de somnis creuats i marejos estomacals. El pànic de posar-me el llit és proporcional al nombre de personatges que van apareixen davant meu sense solta ni volta, defensant interessos diversos i amenaçant-me amb una violència continguda. Debut aquest fet, em vaig despertant durant curts períodes de temps amb la sensació d’haver viscut una d’aquells mil vides que mai podria imaginar si no agonitzes gràcies a la calor glaçada d’un procés febril. De totes maneres, dins la tipologia de somnis que puc haver arribat a tenir, el d’aquesta nit ha estat d’un grau d’angoixa clarament rodó, superior.

Abans d’anar a dormir vaig llegir durant vint minuts La historia oculta del PCE de Joan Estruch. La radiografia de les purgues dirigides per Carrillo i Pasionaria durant els anys més viscerals de l’estalinisme. Enmig, la historia de Francisco Antón, antic amant de Pasionaria, membre destacat del partit, i portat davant un tribunal on s’havia d’humiliar públicament una i altra vegada per desig exprés de la gelosia de la Verge del poble.

Si, sé que hi heu arribat. Jo era Francisco Antón i Pasionaria havia vingut expressament de Moscú a París per jutjar-me en roba interior i preguntar-me si encara sentia atracció per ella. Carrillo, amb un esguard hieràtic, m’observava amb la fredor del buròcrata interessat en enviar-me a Sibèria per poder guanyar punts davant la Comintern. Mentrestant, s’anaven apareixen els fantasmes d’Andreu Nin i Joan Comorera avisant-me que utilitzarien qualsevol declaració per acusar-me de ser un espia franquisme que s’havia allitat amb la dama de negre per aconseguir informació del partit. Restava en silenci. Angoixat. Els rostres dels dirigents del PCE i la Pasionaria amb roba interior s’anaven intercalant davant meu demanat explicacions. Just en aquell moment m’he despertat. Portava dormint deu minuts des de l’últim somni i encara eren les tres de la matinada. Mai més llegiré gore abans d’anar al llit.