La dona enamorada de les flors

dijous, 9/01/2014

Tinc una veïna malalta d’Alzheimer que pateix d’un grau avançat de sordesa i ceguera. Tu pots estar entrant al cotxe al garatge, que dóna gairebé paret per paret amb casa seva, i ni es gira. Li dius un bon dia audible i mira amb dificultat cap a la zona on et mous sense capacitat de distingir si s’ha imaginat la salutació, o si l’ombra desdibuixada que té davant seu és producte de la seva fantasia. Ella, la veïna de l’Alzheimer que camina arrossegant les espardenyes pel seu pati, et pregunta quan et veu si som els nous veïns (fa tres anys que estem a la casa) i s’ofereix per ajudar-nos en qualsevol cosa que necessitem.  No sabem res del seu passat i quan tenim una conversa banal sobre el temps, mai aprofita per fer-te servir de contenidor emocional. El que no sap, ni sabrà mai la meva veïna que té Alzheimer i que pateix d’un grau avançat de sordesa i de ceguera, és que quan veig que comença a regar les flors, me’n vagi a la finestra de la nostra habitació i la contemplo mentre acaricia les seves roses sense punxar-se, palpa els seus geranis amb tendresa, i en un moment determinat, pren una flor que no sé el seu nom, i se l’acompanya lentament fins el nas per recuperar aquella aroma que deuria tenir la joventut que creu haver oblidat.

Quan en dèiem xampany i també èrem feliços

dimecres, 8/01/2014

La veritat sigui dita, el vaig pendre amb certa prudència perquè el record de Quan èrem feliços em demanava no ser traït per segones parts, és més, com aquelles dones que te’n allunyes acostant-hi, el tenia a la tauleta de nit al costat del Evangelii Gaudium del Papa Francesc, i me l’anava mirant de reüll com si no m’afectés la seva presència. El volia dominar jo, com quan et vas dient que avui no beuràs mentre omples el cul d’una cop tot afirmant que cada cosa en la seva justa mesura no pot fer mal. El final de la meva lluita s’explica breument: Quan en dèiem xampany m’ha durat una setmana perquè em vaig autoimposar degustar-lo com si estigués bevent per gust i no per necessitat, i  defugint de la comparació amb el Quan èrem feliços en tant que són llibres independents, haig de dir que m’ha deixat un deix nostàlgic singular del que sap que ha transitat per un exercici literari que excel.leix amb el seu equilibri de ritme argumental i elaboració formal de la narrativa.

Quan en dèiem xampany és molt planià a l’hora de triar els colors adients per fer brillar els sustantius, però no cau mai en la ornamentació que pateixen els artistes necessitats de mostrar el seu talent, i  d’aquesta manera,  en Rafel Nadal aconsegueix que una escriptura rica no sigui la cadena que esclavitza un ritme narratiu lleuger com les barques que es deixen portar pel vaivé de les onades mediterrànies. En aquest sentit és majestuós, i un dels punts àlgids de la novel.la on es fa pal.lés aquesta mesura de virtuisme és el capítol on descriu les olors dels diferents perfums de la Yvonne. El cito perquè de la mateixa manera que hi ha cançons que justifiquen discos, hi ha capítols que fan grans una novel.la.

D’altra banda, des d’una vessant argumental, l’exercici d’arqueòleg familiar el porta a mostrar-nos la història d’una generació que creix entre les dos guerres mundials, i que ens serveix per veure com les persones que no varen participar de forma activa en els conflictes, també van haver de pagar una factura pel simple fet d’estar a un lloc en un moment determinat. Dit d’una altra manera, perquè em sembla que és un dels punts més atractius del llibre, cap familiar va a lluitar al front i tant sols tenim noticies d’aquest a través dels amics del seu besavi, però les conseqüències de la guerra pels que no van al front no és la mort, sinó una mutilació personal que afecta al terreny familiar, laboral, i fins i tot, en els alguns casos pot ser moral.

En definitiva, que ja l’he guardat al costat del Quan èrem feliços amb un esguard d’agraïment, i és que per primera vegada, he begut una copa de xampany sense fer les mueques que fan que a casa meva, quan estem tots reunits, em comencin a fer bromes sobre la meva incapacitat de comportar-me com un home en els grans esdeveniments, i és que a mi, enlloc del xampany, m’agraden més els perfums de la Yvonne.

Estem obligats a dir que no és el mateix

divendres, 22/11/2013

Parlar del franquisme és complicat fins i tot per aquells que no l’hem viscut, més que res perquè hem estat educats amb una barrejar de visions dispars de l’etapa dictatorial que venien de diferents àmbits: l’escola, la família, els mitjans, etc… Tothom parlava remarcant la seva visió singular del règim. Ara, nosaltres, com a primera generació nascuda i educada en la democràcia, i que per tant, veiem com a naturals certs valors que els nostres pares van haver de buscar per si mateixos, estem obligats a fer una lectura històrica del franquisme intentant l’impossible: defugir de visions partidistes.

I aquí és on entra la obligatorietat de dir que no és vàlida la visió de perdonar els implicats al règim dient que no hi havia cap altra manera d’ajudar el país, i deixant anar el cínic argument que en aquella Espanya si volies mostrar la teva potencialitat només era factible fer-ho a dins el sistema encara que no estiguessis d’acord amb alguns aspectes. I d’altra banda, també tenim la obligació de fer una lectura sincera de la repressió que es va patir a l’exili, perquè el fet de ser exiliat no et donava la legitimitat d’imposar certs sistemes totalitaris a dins un partit en nom d’una llibertat que tu mateix estaves violant. En definitiva, que no em crec ni en Samaranch ni la Passionaria.

I davant d’aquesta situació bipolar on uns i altres, en nom del bé comú, van legitimar governs totalitaris, és just recordar aquelles persones que defensaven les llibertats individuals des de posicions democràtiques i que van dedicar la seva joventut a combatre un règim sabent que amb els ulls tancats, hi haguessin pogut créixer de manera pròspera, o van refusar entrar a l’aparell de partits que imposaven persecucions internes propis dels que ocupaven el poder a Espanya. Nosaltres hem d’anar a buscar aquests perquè ens serveixen de base per regenerar els valors d’un país fastigosament condemnat a la dictatorial disciplina dels partits.


En Messi té un problema

dissabte, 2/11/2013

Que el Barça negui públicament el baix estat de forma de Messi és lloable i just, tenint en compte que ens trobem davant el millor jugador de la història de la entitat, i no se’l pot tractar com un d’aquells que acaben d’aterrar i no saben si estan al Calcio o a la Bundesliga. Ara, si a dintre el club no hi ha una reflexió del que està passant amb el jugador, llavors la justícia esdevé irresponsabilitat. En Messi porta partits, i ja ve de la temporada passada, deambulant pel camp com un nen mimat, actuant com si estigués enfadat amb el món en general i amb el futbol en particular. Si aquesta actitud ve per una problemàtica personal, llavors hem de tenir tota la paciència del món i donar-li el màxim suport perquè torni a trobar aquella guspira que el convertia en el millor, de totes maneres, si aquesta mandra, que es fa més palesa aquest any al costat de Neymar, ve perquè l’axioma repetit per tots de “En Messi no es cansa de guanyar” no té vigència, llavors és hora de donar-li un toc d’atenció des del club, perquè ja sabem quina són les conseqüències directes d’aquest aburgesament amb els propis triomfs.

En una família, quan un dels seus membres, per qualsevol motiu, es converteix en una càrrega pels demés, tots ens el posem a l’esquena i el portem fins on calgui, però en un club de futbol, quan un jugador pot esdevenir una càrrega per la seva falta d’actitud sobre el camp, sigui en Messi o l’Hleb, s’han de prendre decisions perquè no acabi podrint els demés. I ho dic defensant totalment el jugador, em sembla molt lògic que només li quedi la motivació de guanyar el Mundial que el convertirà en el millorde tots els temps, però si a nivell de club no té ganes de posar-hi el que fa falta, doncs a fer Caixa. I repeteixo, si aquests mesos de baixa forma venent donats per una situació personal que desconeixem, també exigiria que el club tingués la paciència que fes falta, perquè amb 26 anys, ja és el jugador que més triomfs ha donat el Barça, i si, en Guardiola era collonut, però amb el Messi d’aquells anys, tot era més fàcil.

Crònica de Munich (II) – Les dones bavareses

dijous, 31/10/2013

Els alemanys són grossos. Per tant, per una relació de causa conseqüència evident, si els alemanys mascles tenen fills amb alemanyes femelles, les nenes i per tant, les futures dones, seguiran essent altes i de complexió robusta. Aquest fet que vaig poder apreciar durant les hores deambulades pels carrers de Munich, em va portar a plantejar-me si les alemanyes del nord no serien potser més baixes, i per tant, més accessibles per un latin lover avesat a les dones de complexió més de butxaca, d’aquelles més enquadrades a unes mides estàndard per abraçar-les sense tenir la sensació que t’està amorrant al teu guardaespatlles. I parlo de la possibilitat que les alemanyes del nord siguin més de manual perquè recordo que les daneses, a pesar de seguir essent altes per allò de venir dels vikings i haver lluitat durant mil i una nit pels mars del nord, eren més estretes i supuraven un atractiu difícil d’explicar si no les veiés en viu. Així doncs, en tant que Berlín està més a prop de Copenhaguen que de Munich, potser una berlinesa és més de jugar a tennis els caps de setmana que de beure cervesa a una cantina abandonada. Simple hipòtesis.

En fi, us faig partícips d’aquest preocupació sobre el tamany estàndard de les dones bavareses, perquè segurament, si ets el típic català escardalenc que vols buscar una muller de la Unió Europea aprofitant que aviat en quedarem fora, aniria més que anessis a passar un cap de setmana per terres italianes, més que res perquè tens assegurat el tema d’amarrar-la sense tenir la sensació que et pot picar si no t’acabes el frankfurt gegant que tens al plat.

El llenguatge de Torralba

dimarts , 29/10/2013

Quan llegeixo els llibres d’en Torralba, penso que el seu gran mèrit estar en salvar la filosofia d’un camp semàntic carregós que la converteixi en carn d’elit intel·lectual. Ja pots anar tant a llibres més de naturalesa filosòfica, com la seva col.lecció de virtuts publicada per Pagès Editors, o a altres de caràcter religiós, que hi trobes a tots ells un denominador comú: l’esforç de despullar el llenguatge d’artificialitzats per arribar a l’essència de les coses.

I és que sovint creiem que per desgranar temes essencials és important utilitzar un llenguatge barroc que estigui a l’altura del dramatisme del tema escollit, i no, podem arribar a la veritat amb mots entenedors pel lector dempeus, aquell que no es dedica essencialment al pensament però que necessita, de tant en tant, una sacsejada de l’intel.lecte per seguir confiant amb els destins escollits.

És per això que m’ha meravellat L’Església davant la cruïlla, perquè per primera vegada he aconseguit acostar-me al pensament de Ratzinger sense desesperar-me als deu minuts de lectura, i això mostra la gran virtut d’en Torralba a l’hora de sintetitzar amb un llenguatge proper, el pensament d’un Papa que va posar els pilars perquè Francesc segueixi caminant sense que a gairebé ningú li resulti estrany.

Val la pena perquè coneixereu el pensament de Benet XVI de la mà d’un dels pensadors que ens ajuden a creure que a Catalunya, el que tenim realment, és un immillorable capital humà.

Si, si, molta independència, però no siguem cecs.

dimecres, 23/10/2013

Un dels problemes del discurs sobre la independència de Catalunya arriba quan el portem al terreny de l’enaltiment de les pròpies virtuts. En aquest moment, sense ser necessari perquè no cal encasellar caràcters per justificar quelcom tant elemental com el dret a decidir, es comença a treure tots els tòpics de la bondat mercantil de la Corona d’Aragó i el ramader subvencionat de Castella, i és que essent veritat que a una part de la Península el concepte de dret està molt més desenvolupat que el de deure, cometríem un error pensant que som una societat emprenedora que la té molt grossa i que per tant, ens en sortirem sens més.

Si marxem tirarem endavant, no en tingueu cap dubte, ara, només serà possible si veiem que molts dels vicis amb els que etiquetem Castella, els hem anat adquirint nosaltres amb el temps, i és que a Catalunya també veig un tant per cent molt alt de la població més preocupada amb els drets que amb els deures, que tenen un concepte de gratuïtat que m’espanta, i que si poden, en el seu terreny personal, apliquen tot el que condemnen sobre els sobres del carrer Gènova. Siguem curosos amb la realitat que tenim al nostre país i actuem. Creixerem sanament i no anirem arrossegant armes silenciades que ens esclataran a les mans el dia de demà.

Demanar perdó pel suport al franquisme, ajudaria molt

dijous, 17/10/2013

Tothom diu que estem malament però hi ha indicis objectius que mostren que estem fent passos endavant a l’hora d’espolsar-nos rèmores del passat, i aquest és la reacció d’una bona part de la opinió pública davant les beatificacions de la setmana passada a Tarragona. Fa uns anys aquest mateix acte hagués portat a una bipolarització dels que volien utilitzar els morts per legitimar plantejaments polítics extremistes o vertebrar lectures del passat maniqueistes, ara mateix, aquest grupuscle són minoria encara que es deixin sentir a mitjans de comunicació o en el mateix acte religiós. La majoria de la població està per entendre que darrere el martiri de la gran majoria de religiosos, hi havia una connotació política pels botxins, però no per les víctimes que donaren la vida en nom de Crist, a més, tenint en compte que a Catalunya alguns dels que varen morir, tal com explica Josep Benet a les seves memòries, eren capellans de fortes conviccions republicanes. Així doncs, enmig del aparent apocalipsis que ens governa, ens hem de felicitar perquè anem endavant a l’hora de comprendre el que hi havia realment a darrera els morts de la guerra, ja siguin per un costat o per l’altra.

De totes maneres, també s’ha de dir que si  l’Esglèsia espanyola s’avingués un dia d’aquests a demanar perdó pel seu suport al franquisme, acabaria aconseguint que aquests actes tingui definitivament un significat únicament religiós. Mentre estiguin callats, seguiran amb la idea implícita de Franco matava gent, però és clar, pitjor hagués estat el comunisme, i si ens callem les veritats, tampoc podem demanar que vegin els morts com a màrtirs de la fe perquè sembla que els primers que no ens ho creiem som nosaltres.

PD: Visitar el seminari claretià mártir de Barbastro, ajuda a entendre el sentit real de la mort de molts religiosos.

Crònica de Munich (I) – El rot del BMW

dimarts , 15/10/2013

Vam entrar a l’edifici de la BMW a Munich, i al veure l’exposició de cotxes em va embolcallar una superba sensació d’opulència. Fent el rostre impàvid del que està a un bri de guanyar una multimilionària partida de pòquer, anava provant els diferents automòbils amb un posat hegemònic difícil d’interpretar pels que m’acompanyaven. Em sentia poderós, capaç de canviar el devenir d’un poble des d’un cotxe blindat. Anava sortint i entrant dels diferents models tot esguardant el preu amb suficiència, no m’acabava de convèncer el fet de comprar un cotxe d’una marca que deixava els plebeus acostar-se a les seves entranyes. Necessita descansar. Vaig anar al bar i vaig pagar deu euros per un tallat que en costava dos. Li vaig dir a la cambrera, obesa d’ingerir amb excés frankfrut amb kartofell, que es podia quedar amb el canvi per comprar un detall pel seu xicot que segurament, deuria portar tot el dia carregant caixes a una fàbrica dels suburbis. Vaig asseure’m a una butaca i en aquell moment la seva fresa em va donar un sotrac inexplicable. Un home amb gavardina llarga, ulleres de sol, que estava acompanyat d’una rossa de revista, es va tirar un exabrupte, o millor hauria de dir un rot de nassos, i va silenciar per un moment tots els assistents. Ell, com si estigués acostumat a exercir aquestes pràctiques, va remugar la boca tot degustant el regust nostàlgic que li havia portat el rot en qüestió. M’el vaig quedar mirant. Seguia amb la gavardina, les ulleres de sol, i la rossa de la revista. Sense dir res, em vaig aixecar, vaig demanar el canvi de vuit euros a la cambrera, i amb aquests diners, vaig pagar un taxi clandestí que em va tornar a l’hotel.

Tenen sang

divendres, 4/10/2013

Qualsevol projecte vital necessita d’un replantejament sensat per seguir endavant, i d’aquesta manera, evitar caure en una repetició sorda on es desdibuixa la caricatura d’un mateix. Fer aquest cop a la taula no és fàcil perquè et treu inexorablement de la teva zona de confort, i a les ments perfeccionistes, els obsessiona intentar resoldre els interrogants d’un camí que tan sols es pot reconèixer a mesura que vas endavant.

Els Pets amb Agost van arribar a una excel·lència que s’havia anat gestant als discos anteriors, i que després, s’ha demostrat que seria difícil de superar si no es buscaven noves textures. Com anar al cel i tornar és un disc desigual, i Fràgil és un disc de bones cançons però no representa cap pas endavant a la seva trajectòria musical. I aquí ha aparegut, amb el mateix esperit que el seu dia ho feu Sol amb el sentit que demostraren que sabien fer altres tipus de cançons, una joia com l’Àrea petita. Un disc que sona a Pets però que no sona a Pets. Un disc on hi reconeixem l’adn d’en Gavaldà a l’hora de fer cançons, però també hi podem copsar l’esforç per traïcionar-se a si mateix, una ètica de la infidelitat amb la seva pròpia obra per ser millor. Un objectiu que han aconseguit amb la labor inestimable de Refree a la producció, posan-t’hi el seu segell personal audible a bona part de les cançons. I és que cançons com Blue Tack o No n’hi ha prou amb estimar-se molt, sobretot aquesta última, ja són algunes de les millors cançons que han fet mai, aconseguint d’una manera brillant trobar una història personal que amaga amb cruesa, una situació social que ens crema a les mans.

Fa temps vaig sentir a una entrevista, que en Gavaldà evitava dir que Els Pets havien arribat a la maduresa perquè en el món del camp, la fruita madura es podreix. Tenia raó, no han arribat a la maduresa burgesa del que viu del passat per seguir fent tentines fins el final, són més actuals que mai, i és que amb cançons com aquestes demostren que tenen una característica que els distingeix d’alguns dels grups del nou panorama català: tenen sang, i això, agrada i s’agraeix.