Estem obligats a dir que no és el mateix

divendres, 22/11/2013

Parlar del franquisme és complicat fins i tot per aquells que no l’hem viscut, més que res perquè hem estat educats amb una barrejar de visions dispars de l’etapa dictatorial que venien de diferents àmbits: l’escola, la família, els mitjans, etc… Tothom parlava remarcant la seva visió singular del règim. Ara, nosaltres, com a primera generació nascuda i educada en la democràcia, i que per tant, veiem com a naturals certs valors que els nostres pares van haver de buscar per si mateixos, estem obligats a fer una lectura històrica del franquisme intentant l’impossible: defugir de visions partidistes.

I aquí és on entra la obligatorietat de dir que no és vàlida la visió de perdonar els implicats al règim dient que no hi havia cap altra manera d’ajudar el país, i deixant anar el cínic argument que en aquella Espanya si volies mostrar la teva potencialitat només era factible fer-ho a dins el sistema encara que no estiguessis d’acord amb alguns aspectes. I d’altra banda, també tenim la obligació de fer una lectura sincera de la repressió que es va patir a l’exili, perquè el fet de ser exiliat no et donava la legitimitat d’imposar certs sistemes totalitaris a dins un partit en nom d’una llibertat que tu mateix estaves violant. En definitiva, que no em crec ni en Samaranch ni la Passionaria.

I davant d’aquesta situació bipolar on uns i altres, en nom del bé comú, van legitimar governs totalitaris, és just recordar aquelles persones que defensaven les llibertats individuals des de posicions democràtiques i que van dedicar la seva joventut a combatre un règim sabent que amb els ulls tancats, hi haguessin pogut créixer de manera pròspera, o van refusar entrar a l’aparell de partits que imposaven persecucions internes propis dels que ocupaven el poder a Espanya. Nosaltres hem d’anar a buscar aquests perquè ens serveixen de base per regenerar els valors d’un país fastigosament condemnat a la dictatorial disciplina dels partits.


En Messi té un problema

dissabte, 2/11/2013

Que el Barça negui públicament el baix estat de forma de Messi és lloable i just, tenint en compte que ens trobem davant el millor jugador de la història de la entitat, i no se’l pot tractar com un d’aquells que acaben d’aterrar i no saben si estan al Calcio o a la Bundesliga. Ara, si a dintre el club no hi ha una reflexió del que està passant amb el jugador, llavors la justícia esdevé irresponsabilitat. En Messi porta partits, i ja ve de la temporada passada, deambulant pel camp com un nen mimat, actuant com si estigués enfadat amb el món en general i amb el futbol en particular. Si aquesta actitud ve per una problemàtica personal, llavors hem de tenir tota la paciència del món i donar-li el màxim suport perquè torni a trobar aquella guspira que el convertia en el millor, de totes maneres, si aquesta mandra, que es fa més palesa aquest any al costat de Neymar, ve perquè l’axioma repetit per tots de “En Messi no es cansa de guanyar” no té vigència, llavors és hora de donar-li un toc d’atenció des del club, perquè ja sabem quina són les conseqüències directes d’aquest aburgesament amb els propis triomfs.

En una família, quan un dels seus membres, per qualsevol motiu, es converteix en una càrrega pels demés, tots ens el posem a l’esquena i el portem fins on calgui, però en un club de futbol, quan un jugador pot esdevenir una càrrega per la seva falta d’actitud sobre el camp, sigui en Messi o l’Hleb, s’han de prendre decisions perquè no acabi podrint els demés. I ho dic defensant totalment el jugador, em sembla molt lògic que només li quedi la motivació de guanyar el Mundial que el convertirà en el millorde tots els temps, però si a nivell de club no té ganes de posar-hi el que fa falta, doncs a fer Caixa. I repeteixo, si aquests mesos de baixa forma venent donats per una situació personal que desconeixem, també exigiria que el club tingués la paciència que fes falta, perquè amb 26 anys, ja és el jugador que més triomfs ha donat el Barça, i si, en Guardiola era collonut, però amb el Messi d’aquells anys, tot era més fàcil.

Crònica de Munich (II) – Les dones bavareses

dijous, 31/10/2013

Els alemanys són grossos. Per tant, per una relació de causa conseqüència evident, si els alemanys mascles tenen fills amb alemanyes femelles, les nenes i per tant, les futures dones, seguiran essent altes i de complexió robusta. Aquest fet que vaig poder apreciar durant les hores deambulades pels carrers de Munich, em va portar a plantejar-me si les alemanyes del nord no serien potser més baixes, i per tant, més accessibles per un latin lover avesat a les dones de complexió més de butxaca, d’aquelles més enquadrades a unes mides estàndard per abraçar-les sense tenir la sensació que t’està amorrant al teu guardaespatlles. I parlo de la possibilitat que les alemanyes del nord siguin més de manual perquè recordo que les daneses, a pesar de seguir essent altes per allò de venir dels vikings i haver lluitat durant mil i una nit pels mars del nord, eren més estretes i supuraven un atractiu difícil d’explicar si no les veiés en viu. Així doncs, en tant que Berlín està més a prop de Copenhaguen que de Munich, potser una berlinesa és més de jugar a tennis els caps de setmana que de beure cervesa a una cantina abandonada. Simple hipòtesis.

En fi, us faig partícips d’aquest preocupació sobre el tamany estàndard de les dones bavareses, perquè segurament, si ets el típic català escardalenc que vols buscar una muller de la Unió Europea aprofitant que aviat en quedarem fora, aniria més que anessis a passar un cap de setmana per terres italianes, més que res perquè tens assegurat el tema d’amarrar-la sense tenir la sensació que et pot picar si no t’acabes el frankfurt gegant que tens al plat.

El llenguatge de Torralba

dimarts , 29/10/2013

Quan llegeixo els llibres d’en Torralba, penso que el seu gran mèrit estar en salvar la filosofia d’un camp semàntic carregós que la converteixi en carn d’elit intel·lectual. Ja pots anar tant a llibres més de naturalesa filosòfica, com la seva col.lecció de virtuts publicada per Pagès Editors, o a altres de caràcter religiós, que hi trobes a tots ells un denominador comú: l’esforç de despullar el llenguatge d’artificialitzats per arribar a l’essència de les coses.

I és que sovint creiem que per desgranar temes essencials és important utilitzar un llenguatge barroc que estigui a l’altura del dramatisme del tema escollit, i no, podem arribar a la veritat amb mots entenedors pel lector dempeus, aquell que no es dedica essencialment al pensament però que necessita, de tant en tant, una sacsejada de l’intel.lecte per seguir confiant amb els destins escollits.

És per això que m’ha meravellat L’Església davant la cruïlla, perquè per primera vegada he aconseguit acostar-me al pensament de Ratzinger sense desesperar-me als deu minuts de lectura, i això mostra la gran virtut d’en Torralba a l’hora de sintetitzar amb un llenguatge proper, el pensament d’un Papa que va posar els pilars perquè Francesc segueixi caminant sense que a gairebé ningú li resulti estrany.

Val la pena perquè coneixereu el pensament de Benet XVI de la mà d’un dels pensadors que ens ajuden a creure que a Catalunya, el que tenim realment, és un immillorable capital humà.

Si, si, molta independència, però no siguem cecs.

dimecres, 23/10/2013

Un dels problemes del discurs sobre la independència de Catalunya arriba quan el portem al terreny de l’enaltiment de les pròpies virtuts. En aquest moment, sense ser necessari perquè no cal encasellar caràcters per justificar quelcom tant elemental com el dret a decidir, es comença a treure tots els tòpics de la bondat mercantil de la Corona d’Aragó i el ramader subvencionat de Castella, i és que essent veritat que a una part de la Península el concepte de dret està molt més desenvolupat que el de deure, cometríem un error pensant que som una societat emprenedora que la té molt grossa i que per tant, ens en sortirem sens més.

Si marxem tirarem endavant, no en tingueu cap dubte, ara, només serà possible si veiem que molts dels vicis amb els que etiquetem Castella, els hem anat adquirint nosaltres amb el temps, i és que a Catalunya també veig un tant per cent molt alt de la població més preocupada amb els drets que amb els deures, que tenen un concepte de gratuïtat que m’espanta, i que si poden, en el seu terreny personal, apliquen tot el que condemnen sobre els sobres del carrer Gènova. Siguem curosos amb la realitat que tenim al nostre país i actuem. Creixerem sanament i no anirem arrossegant armes silenciades que ens esclataran a les mans el dia de demà.

Demanar perdó pel suport al franquisme, ajudaria molt

dijous, 17/10/2013

Tothom diu que estem malament però hi ha indicis objectius que mostren que estem fent passos endavant a l’hora d’espolsar-nos rèmores del passat, i aquest és la reacció d’una bona part de la opinió pública davant les beatificacions de la setmana passada a Tarragona. Fa uns anys aquest mateix acte hagués portat a una bipolarització dels que volien utilitzar els morts per legitimar plantejaments polítics extremistes o vertebrar lectures del passat maniqueistes, ara mateix, aquest grupuscle són minoria encara que es deixin sentir a mitjans de comunicació o en el mateix acte religiós. La majoria de la població està per entendre que darrere el martiri de la gran majoria de religiosos, hi havia una connotació política pels botxins, però no per les víctimes que donaren la vida en nom de Crist, a més, tenint en compte que a Catalunya alguns dels que varen morir, tal com explica Josep Benet a les seves memòries, eren capellans de fortes conviccions republicanes. Així doncs, enmig del aparent apocalipsis que ens governa, ens hem de felicitar perquè anem endavant a l’hora de comprendre el que hi havia realment a darrera els morts de la guerra, ja siguin per un costat o per l’altra.

De totes maneres, també s’ha de dir que si  l’Esglèsia espanyola s’avingués un dia d’aquests a demanar perdó pel seu suport al franquisme, acabaria aconseguint que aquests actes tingui definitivament un significat únicament religiós. Mentre estiguin callats, seguiran amb la idea implícita de Franco matava gent, però és clar, pitjor hagués estat el comunisme, i si ens callem les veritats, tampoc podem demanar que vegin els morts com a màrtirs de la fe perquè sembla que els primers que no ens ho creiem som nosaltres.

PD: Visitar el seminari claretià mártir de Barbastro, ajuda a entendre el sentit real de la mort de molts religiosos.

Crònica de Munich (I) – El rot del BMW

dimarts , 15/10/2013

Vam entrar a l’edifici de la BMW a Munich, i al veure l’exposició de cotxes em va embolcallar una superba sensació d’opulència. Fent el rostre impàvid del que està a un bri de guanyar una multimilionària partida de pòquer, anava provant els diferents automòbils amb un posat hegemònic difícil d’interpretar pels que m’acompanyaven. Em sentia poderós, capaç de canviar el devenir d’un poble des d’un cotxe blindat. Anava sortint i entrant dels diferents models tot esguardant el preu amb suficiència, no m’acabava de convèncer el fet de comprar un cotxe d’una marca que deixava els plebeus acostar-se a les seves entranyes. Necessita descansar. Vaig anar al bar i vaig pagar deu euros per un tallat que en costava dos. Li vaig dir a la cambrera, obesa d’ingerir amb excés frankfrut amb kartofell, que es podia quedar amb el canvi per comprar un detall pel seu xicot que segurament, deuria portar tot el dia carregant caixes a una fàbrica dels suburbis. Vaig asseure’m a una butaca i en aquell moment la seva fresa em va donar un sotrac inexplicable. Un home amb gavardina llarga, ulleres de sol, que estava acompanyat d’una rossa de revista, es va tirar un exabrupte, o millor hauria de dir un rot de nassos, i va silenciar per un moment tots els assistents. Ell, com si estigués acostumat a exercir aquestes pràctiques, va remugar la boca tot degustant el regust nostàlgic que li havia portat el rot en qüestió. M’el vaig quedar mirant. Seguia amb la gavardina, les ulleres de sol, i la rossa de la revista. Sense dir res, em vaig aixecar, vaig demanar el canvi de vuit euros a la cambrera, i amb aquests diners, vaig pagar un taxi clandestí que em va tornar a l’hotel.

Tenen sang

divendres, 4/10/2013

Qualsevol projecte vital necessita d’un replantejament sensat per seguir endavant, i d’aquesta manera, evitar caure en una repetició sorda on es desdibuixa la caricatura d’un mateix. Fer aquest cop a la taula no és fàcil perquè et treu inexorablement de la teva zona de confort, i a les ments perfeccionistes, els obsessiona intentar resoldre els interrogants d’un camí que tan sols es pot reconèixer a mesura que vas endavant.

Els Pets amb Agost van arribar a una excel·lència que s’havia anat gestant als discos anteriors, i que després, s’ha demostrat que seria difícil de superar si no es buscaven noves textures. Com anar al cel i tornar és un disc desigual, i Fràgil és un disc de bones cançons però no representa cap pas endavant a la seva trajectòria musical. I aquí ha aparegut, amb el mateix esperit que el seu dia ho feu Sol amb el sentit que demostraren que sabien fer altres tipus de cançons, una joia com l’Àrea petita. Un disc que sona a Pets però que no sona a Pets. Un disc on hi reconeixem l’adn d’en Gavaldà a l’hora de fer cançons, però també hi podem copsar l’esforç per traïcionar-se a si mateix, una ètica de la infidelitat amb la seva pròpia obra per ser millor. Un objectiu que han aconseguit amb la labor inestimable de Refree a la producció, posan-t’hi el seu segell personal audible a bona part de les cançons. I és que cançons com Blue Tack o No n’hi ha prou amb estimar-se molt, sobretot aquesta última, ja són algunes de les millors cançons que han fet mai, aconseguint d’una manera brillant trobar una història personal que amaga amb cruesa, una situació social que ens crema a les mans.

Fa temps vaig sentir a una entrevista, que en Gavaldà evitava dir que Els Pets havien arribat a la maduresa perquè en el món del camp, la fruita madura es podreix. Tenia raó, no han arribat a la maduresa burgesa del que viu del passat per seguir fent tentines fins el final, són més actuals que mai, i és que amb cançons com aquestes demostren que tenen una característica que els distingeix d’alguns dels grups del nou panorama català: tenen sang, i això, agrada i s’agraeix.

La bondat de les lluites que gairebé mai guanyem

dijous, 3/10/2013

Sovint, quan ens mirem de reüll al mirall de l’ànima, hi veiem un grapat de taques macilentes que ens agradaria foragitar però són el motor del nostre anhel de millora. Passa el temps, molts dels objectius personals esdevenen il.lusions, i els defectes, es van enquistant perquè tenim la sensació que no som capaços de polir-los. I aquí és on ens equivoquem, la simple lluita contra el nostre costat fosc ens enforteix a l’hora d’afrontar labors diàries que temps enrere ens semblaven quimeres.

Així doncs, no ens desesperem al veure com es perpetuen certs tics que voldríem eliminar i que quan surten, en silenci et retreus que siguis incapaç de controlar-te una vegada més, sinó que alegrem-nos que la lluita ens fa més forts per altres costats. No volem ser perfectes, sinó lluitar per pal·liar la nostre imperfecció, només des d’aquest paràmetre podem assolir els nostres petits grans reptes sense desanimar-nos per la lentitud del nostre quefer.

Ja sé què penseu. Noto els trenta anys. Deu ser això, perquè aquesta setmana no he llegit res de Jorge Bucay.

M’he quedat a gust… Però és que em fan ràbia!

dimecres, 25/09/2013

Els homes en general no m’agraden, però encara m’agraden menys fins al punt que arribo a detestar-los, quan em trobo el prototip de mascle intentant conquerir una femella amb l’exaltació de les seves glòries laborals. Aquests energúmens incapaços de parlar de la transcendència, solen fer gestos de patiment quan parlen de la duresa de gestionar grans quantitats de diners sense cremar-se les mans, perquè ja se sap, els que tracten en persones no pateixen l’estrès de moure tants per cents sabent que el futur està a les seves mans. D’altra banda, també cal remarcar que encara que sembli paradoxal, aquest mascle afamat per fotre un clau, o simplement, per seduir alguna analfabeta emocional de provenir trencat, es creix quan es troba éssers de la seva espècie. Llavors tots esbufeguen fent una oda a la necessitat d’anar esgotat per poder engrandir el compte corrent. Demagògia? Una mica, no ho nego. Generalitzo? Totalment. Però és important saber diferenciar l’home que veu la seva posició com una ocasió per servir els demés i actua com a tal, i el egòlatra, superb, que viu dels seus èxits laborals i amarga els demés perquè ell, quan surt de la feina té dos plans, abraçar el gat o anar amb la dona que es disfressa de gata.