De Lleó XIII a Francesc: Han estat mai de dretes?

diumenge, 22/09/2013

Entenc que a un país com Espanya, obsessionat a encasellar cada sector de la societat per ser fidel a les rèmores històriques que ens impedeixen a anar endavant, sorprengui que el Papa Francesc en un context on parlava de les conseqüències negatives de les actituds autoritàries, digui que ell mai s’ha considerat de dretes. Només faltaria. Podríem definir que el comportament propi de la persona de dretes es va pal•les en dues disciplines que tenen incidència directa en la política diària: l’economia i la societat. En primer lloc anem a l’economia, un Papa que parla del diner com la llavor on hi creix la corrupció de la persona, fa falta que digui que no és de dretes? Un Papa que fa pocs dies va col.locar un ram de flors a la tomba d’Arrupe mentre estava al costat dels refugiats, se’l pot considerar de dretes? És més, un Papa que té a les seves esquenes, el Centesimus annus de Joan Pau II, el Populorum progressio de Pau VI, el Pacem in Terris de Joan XXIII, o anant més lluny, el Rerum novarum de Lleó XIII, se’l pot considerar que vingui d’una tradició capitalista en matèria econòmica? Em sorprèn doncs, que si més no, en aquesta part de l’afirmació hi hagi hagut tants titulars als mitjans de comunicació de l’estat, suposo perquè no entenen que gràcies a Déu, una cosa és la Conferència Episcopal Espanyola i els seus portaveus de 13TV, i una altra molt diferent, l’Església universal que té el seu altaveu a Roma.

En segon lloc ens trobem en matèria social on essent reduccionistes, es considera de dretes el que no vol l’avortament, l’eutanàsia, el matrimoni homosexual etc… Anem per parts, redirigim el conceptes de ser d’esquerres en aquests temes, i no anem a parlar de l’avortament discutint si la nena d’onze anys que l’han violat ha de poder avortar perquè ens perdrem. Ser d’esquerres vol dir, pel que tinc entès, defensar la dignitat de la persona per sobre de qualsevol sistema extern a aquesta, sigui econòmic, polític, o social. Així doncs, tal com ens diu en González Faus a la seva brillant Crítica de la razón abortista, potser defensar el no nascut hauria de ser més propi de l’esquerra que no pas de la dreta, que sol buscar resultats sense tenir en compte que mou persones per aconseguir tals objectius. Ho dic perquè amb temes d’avortament o eutanàsia  potser és l’esquerra qui es vol passar de progre perquè fa temps que ha perdut, per falta de valentia, la batalla en matèria econòmica. I és que en definitiva, la grandesa de Francesc resideix en dir que no està d’acord amb el matrimoni homosexual però que ell no és ningú per jutjar els demés . Una actitud que haurien de tenir molts partits d’esquerres que es creuen en la veritat absoluta: alliberar-se de la pròpia veritat per abraçar l’altra que no pensa com ell. En fi, que el País s’excitava amb aquest titular del Papa i La Razón ho deuria amagar sota una portada on deuria parlar de la perversió dels independentistes catalans, però nosaltres si us plau tingue-m’ho clar. El Papa ha dit una evidència, que potser no s’havia explicitat abans, cert, però no deixa de ser una evidència que serveix perquè els cristians sapiguem quines cartes hem de jugar.

PD: Per cert, cita recent del Papa “Ayudar a los pobres para quedar bién es pecado grave”. Molt de dretes.

Perdre la blackberry a 100km/h (Segona part)

dimarts , 17/09/2013

Cinc cotxes. Els nervis em maten. Si algun d’aquests analfabets que condueixen sense mirar l’asfalt xafa la meva blackberry, voldrà dir que estaré uns dies sense whatsapp i per tant, em quedaré desconnectat de les converses amb els amics, que segurament, al veure que no els hi faig cas, m’expulsaran dels seus grups negant-me l’admissió durant deu anys. Aquest paisatge seria apocalíptic perquè recauria de la meva depressió i la meva dona, esgotada d’aguantar el meu festeig amb el vodka, em faria fora de casa negant-me com a pare lícit del meus fills. Tranquil, Frank, estigues seré. Aparco el cotxe a un lateral. Abandono la meva família per anar a buscar el mòbil. Se’m podia distingir fàcilment perquè portava pantalons vermells i corria amb menorquines, fent moviments desordenats perquè tal calçat no ajuda a reaccionar amb rapidesa davant un fet com aquest. Mentrestant seguien passant cotxes. Un em pita i em saluda efusivament. O em coneix i és un mal amic que no és para, o és un amargat que es felicita de les desgràcies alienes. Faig un sprint que ni Usain Bolt per prendre el mòbil. Ni una rascada. Miracle. En aquell moment penso amb la bomba que va foradar el 1939 el sostre de la Catedral de Girona durant el bombardeig nacional i no va esclatar. Si ho hagués fet, el temple s’hagués enderrocat. Un fet semblant al de la meva blackberry. Ara haig d’anar a per la bateria. Torno a travessar la carretera perquè s’acosta un cotxe esportiu amb dos nois que van molt ràpid perquè busquen el graduat de l’ESO i no el troben. Prenc la bateria i no em maten. Doble èxit. Torno al cotxe aixecant la blackberry com si fos un trofeu. Els nens es pensen que estic boig. La meva dona ho certifica. Dos minuts després, amb l’alegria de veure que s’encén sense problemes i ningú m’ha fet fora de cap grup, me la miro bé. Ho tinc decidit. Demà la tiro i em compro un Iphone.

Perdre la Blackberry a 100 km/h (Primera part)

diumenge, 15/09/2013

Algun indesitjable de cuyo nombre no quiero acordarme m’envia un whatsapp amb una broma esgotadora sobre la Botella i el seu nivell d’anglès, un whatsapp amb certa gràcia si entenem que el remitent tampoc seria Shakespeare. Haig d’assentar els nens al cotxe i no puc fer front a tot. Deixo al mòbil al sostre del cotxe. Ja me’n recordaré d’agafar-lo, lligar les criatures és un minut i tampoc sóc tant despistat. Les aposento i el gran amb traeix demanant que posi Bicicletes de Blaumut. Canvia l’odre de les prioritats, i un cop he tingut els nens a lloc, entro al cotxe i cap a casa. Deixem Sta.Coloma i prenem la carretera que porta a Vilobí, dues rotondes i a 100 km/h. Un cop presa la velocitat de creuer aprecio un sotrac desconegut i pel retrovisor, veig un objecte botant de forma desigual a la carretera mentre va perden trossos pel camí. La Maite es gira i em pregunta què ha passat. Sóc un home i els homes a Espanya han de parlar de cotxes amb suficiència. Devem haver trobat algun objecte de plàstic i al passar nosaltres, la mateixa inèrcia de la velocitat l’ha fet rebotar. M’agrado però em maten ràpid. No Frank, el sotrac venia del sostre no del terra. Miro a la meva esquerra. El mòbil no és carinyu perquè el tinc aquí. Resposta ràpida. Frank, aquest és el meu. Un renec. Dos renecs. Tres renecs. Ja no sóc jo. Sóc James Bond. Miro amb celeritat les dues direccions de la carretera i vaig un canvi de sentit per perdre tots els punts d’aquí al 2074, quan Soria també s’haurà independitzat d’Espanya. Si, era el mòbil. Quatre renecs. Cap retret del públic adult, cap plor del públic infantil. S’agraeix, un ja es sent prou desgraciat i ridícul amb les seves pròpies misèries. Veig perfectament el mòbil tirat al mig de la carretera i la bateria arraconada a un lateral per ser esmicolada per un cotxe. Passa un cotxe. Dos cotxes. Tres cotxes. Quatre cotxes. Et juro que si el salvo ho explico al blog.

El problema que té Espanya és que Catalunya no crida

dimarts , 10/09/2013

La gran victòria d’una amplíssima majoria dels que sortiran de nou el dia 11 de setembre al carrer és la serenor amb la que reclamaran la independència de Catalunya. I és que amb el temps, aquesta reivindicació nacional que solia anar lligada a una tensió desgradable del discurs, ha acabat prenent un to lineal, sobri, de no exaltar-se per la porqueria que saltarà dels mitjans de Madrid que enfocaran els quatre eixelebrats cremant banderes, fent cas omís que a totes les societats hi ha un tant per cent molt petit de feixistes que s’apunten a causes legítimes.

Per això, cada vegada que em plantejo el tema de la independència penso fermament que Espanya ho té malament si vol que el seu futur vagi lligat amb el de Catalunya, i dic que ho té cru perquè aquesta part de la població (hi ha un grup molt important que no vol la independència i s’ha de tenir en compte) parla del seu anhel nacional amb una pau que moltes vegades contrasta amb el discurs enervat de l’altra costat.

Així doncs, certament que amb un referèndum podria sortir la meitat de vots contraris a la independència, però el problema no està en aquests, sinó en els que estan a favor, vots serens que seguiran treballant amb fermesa sabent que el temps juga al seu terreny, i que a la llarga, la raó s’acaba imposant sense fer fresa.

Sempre m’ha agradat provocar llàstima

dijous, 5/09/2013

M’agrada anar pel carrer sol amb els dos nens i que em mirin amb cara de comprensió llastimosa just en aquell moment, que les criatures han decidit donar-te pel sac treien aquella vessant anàrquica que et semblava tant atractiva a la universitat, i que ara, et sembla un tic d’esquerres difícil de suportar. Ells van fent el seu xou particular que a vegades es resumeix en que tenen interesso diferents, i tu, com a bon pare, recte en intencions, lector de la biografia de Churchill, has de decidir tirar per un camí que no acontenta a caps dels dos. Es queixen i tu allà, isolat, sol, abandonat, fent de pare solter, abandonat pel públic femení, despertés l’empatia d’una gamma àmplia dels espectadors del xou, des de les iaies octogenàries fins a les jovenetes atractives. Et miren pensant que ets un noi molt modern i atractiu que es fa càrrec dels fills, i que la dona l’ha deixat tirat perquè segurament deu guanyar molts diners i té coses més importants a fer que està amb la seva família. I certament, encara que no sigui veritat tal suposició, en gaudeixo perquè sempre m’ha agradat quedar com el bo de la pel.lícula. No ho puc evitar, sóc fariseu, ho porto a l’adn.

Una generació afortunada

dimecres, 17/07/2013

Som un generació privilegiada perquè rarament es troba una fornada de joves capaços de trencar amb lligams podrits sense necessitat de viure un episodi violent que a la llarga, ha estat un trauma col.lectiu que ha servit per caure en la redundància cíclica de la història. Per això, amb tota la problemàtica concreta que pateix cadascú de nosaltres, ens hem d’obligar a ser els fonaments que sustentaran una nova exigència als estaments que avui estan en una crisis identitària generada per la corrupció en la que han caigut els seus membres.

Nosaltres no creiem en l’esperit messiànic de la transició, sabem que la democràcia com a tal no es salva de les mans negres i que tant sols des de l’exigència i la intol.lerància contra els aprofitats del sistema democràtic, podrem arribar a construïr una societat sana que no es passarà el dia queixant-se de les immoralitats del pròxim i d’aquesta manera, evitar analitzar les pròpies.

Per això hem de tenir esperança, creure en nosaltres, pensar que no som aquesta generació perduda que està pagant els plats trencats de les imprudències dels papàs, sinó que serem la generació que realment tirarà endavant un nou marc sense haver d’anar constantment a traumes del passat per prendre les nostres decisions. La situació és complicada, certament, però si ens la mirem amb esperança podem apreciar que som uns afortunats de poder fer foc nou sense haver d’agafar una arma.

Laporta i Rosell: dos estils de barroers

dilluns, 15/07/2013

A l’hora d’exercir un càrrec hi ha dues maneres de ser barroer, la primera seria la laportiana, dit d’aquell que porta a la palestra tot els tics del mascle alpha i que d’entrada, produeix al rebuig lògic dels que enlloc d’analitzar la gestió real del mandatari es queden amb els seus gestos de sultà amb sobrepès. Aquest personatge, amb el temps, serà més recordat pels seus actes nefastos que no pas per èxits objectius que són fàcilment defensables per la seva gent.

D’altra banda ens trobem la segona classe de barroer, el que podem conèixer com a rosellià, dit d’aquell que intenta mantenir unes formes falses de cara el públic que tant sols són comparables amb el valor caduc de la seva paraula. Aquest segon mandatari té excitat una part de la platea perquè amaga les seves misèries darrera un posat mesurat, de no haver trencat mai cap plat, i és aquesta cara de nen bo que tapa la seva obsessió d’acabar amb l’herència del seu predecessor, d’obrir ferides després d’heretar el millor club del món, de fer tornar vandàlics a l’Estadi un cop haver promès que no s’havia vist amb ells, d’haver posat Airways a la camiseta fent-se valer de la lletra petita, de sortir avui a 8TV fent veure que en Guardiola se li ha parat el cap, i de pronunciar impulsivament ètica, ètica, ètica, ètica, perquè encara no sap quin és el significat de moral. Només faltaria que avui, aquest segon estil de mandatari sortís a criticar Guardiola després que aquest mateix, es quedés sol fa dues temporades davant la pressió que es rebia de Madrid. Ja seria per donar el Premi Internacional de Catalunya en Toni Freixa.

En definitiva, ni un ni l’altra m’agraden, però el primer, amb el seu ego inflat, amb la seva falta de mesura, amb la capacitat d’avergonyir el culer amb un populisme barat, va guanyar tres copes d’Europa (perdona Sandro, la de Londres et va venir donada) després d’heretar el pitjor Barça dels últims trenta anys, i el segon, amb el seu verb mesurat, el seu posat de Missa de diumenge, ha tingut la primera temporada amb vint anys que cap secció ha guanyat la Copa d’Europa. Ho dic perquè posat a tenir un amoral, mirem que guanyi títols i sobretot, que no intenti dissimular qui és realment.

El meu veí s’assembla molt a l’Elton John

dijous, 11/07/2013

Tinc un veí que és una còpia perfecta de l’Elton John, i quan dic que és una còpia no vull dir que s’hi assembli o que vagi perseguint en Simba amb un piano carregat a l’esquena. És clavat.  Sovint, quan m’enganxa despistat, giro el cap bruscament pensant que tinc en Rocket man al costat de casa. És llavors quan agafo l’ordinador i poso Your song a un volum audible per la dona que crida GAES a les nits de lluna plena, és més, si veig que l’Elton no em fa cas, començo a cantar la cançó amb la veu d’un castrati per cridar l’atenció.

El propòsit de tot plegat és molt clar. Estic esperant que ell se’n adoni del joc de complicitats que estic vestint i em digui “T’agrada l’Elton John?” i jo diré “Les més conegudes”, llavors, després d’un silenci incòmode de quatre segons faré el gest estranyat i preguntaré amb un to de falsa sorpresa “Ostres, no t’han dit que t’assembles molt a l’Elton John?”, i esperant que la resposta sigui afirmativa, em començaré a fer amic seu perquè un dia tingui la suficient confiança per tirar-m’hi una foto, que penjaré a facebook amb el següent comentari “Mireu qui m’he trobat passejant per les afores de Londres”. Just en aquest moment tothom farà molts comentaris, compartiran la foto, tindré més amics al facebook i començaré a deixar els antidepressius.

La imatge de la persona com a península

diumenge, 7/07/2013

Llegint un petit assaig d’Amos Oz sobre el fanatisme amb el prisma posat a la situació entre jueus i palestins, m´he trobat amb una d’aquelles imatges que quan l’anava desgranant sabia que m’acompanyaria tota la vida. La persona és com una península, amb un lligam explícit a la seva gent, a la seva terra, però amb la mirada posada sempre a l’horitzó marítim. És la contradicció entre el que et lliga i l’anhel de deslligar-te, sabent que al cap de dos dies tornaries a buscar aquell fonament que resideix entre els teus.

Donant voltes aquesta aparent contradicció hi he trobat una complementarietat que no sé si sabré explicar. Sempre restem dependents a la nostra gent i a voltes podem veure aquesta dependència com una càrrega i d’altres com el millor que ens ha passat mai. Tenim una sensació lògica de vaivé perquè la vida no deixa de ser un cúmul de sensacions cícliques que no hem de donar-lis més importància. De totes maneres, el que ens ajuda de veritat augmentar els moments gustosos amb la nostra gent, és poder disposar de petits instants d’estricta soledat mirant l’horitzó marítim on hi resideixen aquells pensaments tant sols sabuts per nosaltres mateixos. I és que són aquells moments passats amb les nostres cabòries que ens donen una sensació de llunyania que fan que l’endemà, estiguem al màxim per gaudir dels lligams que vertaderament importen.

En fi, resulta curiós anar a buscar un llibre pel conflicte a Terra Santa i acabar-te trobant amb una meravellosa imatge que defineix amb excel·lència el que som. Molt gran.

El tempus fugit mola molt

diumenge, 30/06/2013

El problema de tot plegat no és fer-te gran sinó la perspectiva que prens amb els anys sobre el pas del temps. Durant l’adolescència i la joventut primerenca tot és en certa manera recent, no hi ha un passat conscient que s’estiri més enllà de quinze anys enrere, i fins i tot en aquests dies on vivim cada dècada com si fos un segle, no és espai temporal suficient com per sentir cert vertigen davant l’abisme que separa el present del passat.

Però arriba un moment on no te’n adones i comences a mirar pel retrovisor sense poder palpar imatges pretèrites que es van desdibuixant en el teu imaginari. Hi ha un sequi de records que han quedat aparcats a un segon terme pels que realment són més recents, i sobretot, perquè la memòria comença a fer un exercici sàviament selectiu.

És llavors, quan encara no has patit cap símptoma de decadència física, que comences a gaudir d’una vellesa relativa, d’un sentiment ínfim d’experiència vital que et fa sentir bé. I és que sempre he pensat que l’envelliment, si s’aconsegueix conduir pels paràmetres correctes, és una de les experiències més belles que tenim guardades durant aquest pas transitori en aquest món. M’agrada fer-me gran.

PD: De totes maneres, haig de reconèixer que em fa fotre molt quan alumne de secundària em va preguntar a mode de relíquia arqueològica si havia vist jugar en Guardiola.