Sobre les borratxeres a les rues

dijous, 23/05/2013

Durant dies s’ha parlat d’imatges improcedents d’alguns jugadors del Barça durant la celebració de la Lliga pels carrers de la ciutat. La reflexió és molt senzilla i esperem que en Toni Freixas l’entengui perquè després de pronunciar espasmàticament la paraula ètica, li va faltar temps per justificar una actitud que va quedar despullada per les càmeres de televisió. Perquè si Freixas, estem el segle XXI i tot es grava.

Ras i curt: si tu vas begut durant una rua, la celebració és de tu amb tu mateix, no de tu amb els teus seguidors. Per tant, el pecat que varen cometre alguns jugadors no fou el beure en si mateix, sinó mostrar una vegada més aquest egocentrisme de nens mimats que tant amaguem perquè les coses funcionen.

Per què surts el carrer? Perquè els jugadors que representen el Barça (no són el Barça) puguin celebrar conjuntament amb el públic un títol que “teòricament” és de tots i bla, bla, bla… Si tu com a jugador, et montes una festa de collons a dalt del bus, implícitament t’estàs reconeixent com un semidéu que es passeja per la ciutat perquè els altres puguin veure quant n’ets de collonut i divertit. I alguns jugadors van actuar d’aquesta forma, agradi o no a la directiva.

Dit això, esperem que l’any que ve, quan guanyem de nou algun títol important, els jugadors puguin tenir una cervesa a mà i festejar-ho amb normalitat. Ho dic perquè quan vaig sentir algú que defensava amagar la cervesa vaig pensar : estem parlant d’adults o d’adolescents?

Nora, el teu pare està molt bo.

dilluns, 20/05/2013

Sóc d’esquerres perquè de gran vull ser seductor. M’horroritza la imatge d’un liberal amb la panxa a mode d’ombra fàl·lica passejant-se pels passadissos d’una multinacional ensenyant a un mandatari la nova maquinària. No puc. Em veig arribant a casa tard mentre els fills esguarden la meva decadència física de reüll i la dona, exemple concloent de muller anul·lada, em riu les gràcies fent-me creure que sóc important.

El futur ha de ser un altre. Em sortiran canes si, però seran la part decorativa d’un cabell rasurat que acaricia unes ulleres de pasta i una barba de quatre dies. Tindré un físic decadent, però el dissimularé amb enciam per sopar i samarretes estretes amb missatges reivindicatius com “I hate Beckhams” o “You’ve got two options”, pantalons texans descolorits i unes albarques beixes comprades durant l’última escapada amb la família a Menorca. Evitaré parlar de la importància de tenir un bon teixit empresarial, i sovintejaré més temàtiques relacionades sobre música alternativa i cinema d’autor.

En fi, tinc clar que el futur està a les meves mans i que trio sobre com arribar als cinquanta, per això de moment, votaré els verds per veure si d’aquesta manera, aconsegueixo esser una copia perfecte del meu admirat George Clooney, i d’aquesta manera les amigues de la meva filla li puguin dir “Nora, el teu pare està molt bo”.

Es tiren un pet i parlen de Hitler. Calleu ja!

dimecres, 15/05/2013

Davant la necessitat d’alguns polítics espanyols d’anar dient que si Hitler cap aquí, que si Hitler cap allà, que si ens sentim com jueus al Tercer Reich, que si Mazismo, que si totalitarisme català, etc… M’agradaria fer una sèrie de consideracions breus.

Primer de tot, és curiós que la majoria dels que citen al nazisme per parlar de Catalunya venen de famílies que sort en van tenir d’aquest mateix règim per poder guanyar la guerra civil, i assentar les bases d’una dictadura que precisament no era catalana. Complexa d’Èdip.

En segon lloc i més seriosament, comparar Catalunya amb l’Alemanya nazi és fer un exercici de negacionisme molt greu, equiparable el que pot fer el govern turc amb el genocidi armeni. Així doncs, davant d’aquesta frivolització de la història per part d’analfabets amb micròfons de renta, hem de ser conscients que estan escampant porqueria cap aquelles persones que necessiten d’slogans per poder viure. Si parla un personatge públic, el que pensava un automàticament ho pensen un grapat.

En tercer lloc, si acceptem la impunitat davant aquesta tipologia de declaracions, llavors ja no cal que ens escandalitzem per res, ni per portades del Jueves ni qualsevol tipus de manifestació escatològica. Què hi ha més greu que negar sis milions de morts als camps de concentració? Si, ben vist, si un paio diu que Mas és Hitler i no passa res, és que ja estem agonitzant com a societat. Ens queden dos dies. Feu-me cas.

Intolerància al culte al cos

dimarts , 14/05/2013

Estem impregnats de l’apologia constant a la tolerància, a fer dia si dia també un esforç per acceptar el pròxim tal com és, amb les seves diferències i particularitats, a no tocar la seva intimitat sempre i quan ell no ens toqui la nostra. Però, realment som tolerants amb tot? Jo no. I dic que no perquè seria tolerant amb tot si no hi hagués fets objectius, i dónes com a vàlid l’aforisme falsari de manual: tot pren la seva mesura real en el prisma singular de cadascú. Un exemple? Doncs molt senzill: les persones que fan del seu cos un déu a qui lloar.

Segurament si entréssim a una discussió sobre la meva actitud verbalment bel·ligerant contra aquesta tipologia de personatges, em diràs que no fan cap mal a ningú, que si ells volen això els hem de deixar, etc… I en part tens raó, jo no sóc ningú per dir a una altra persona que no tracti el seu cos com un déu, però si que puc ser intolerant amb el comportament. Per què? Molt senzill. Deixant per entès la necessitat de cuidar-se, no accepto la obsessió per tenir un cos perfecte, més que res perquè aquesta actitud tant occidental només ens pot portar a un camí inexorable de decepcions i angoixes que no s’aprecia durant la joventut, però anirà sortint davant una vellesa que arriba al galop. No acceptar les limitacions del propi cos (no parlo de salut) és un signe clar d’immaduresa, i mostra que darrera aquest discurs de llibertat individual per fer el que un vulgui amb si mateix, no hi ha res més que un esclavatge a la opinió pública.

Per això, i ara trec la meva part més espartana, sóc dels que penso que cada persona que es fa una operació estètica innecessària (repeteixo, no estic parlant en cap moment de la salut) ajuda a rebaixar les perspectives de l’espècia, ja que posa al nivell al tamany del seu membre o dels seus pits, i no a les cotes més altes que hauríem d’intentar assolir. Per tant, en certa manera els actes dels altres m’afecten com a societat i puc mostrar-hi la meva intolerància visceral.

En fi, paro d’atabalar el personal amb bisturins estètics… com diu el mestre Sabina en un aforisme generalista “el problema que tenemos es que los gimnasios siguen llenos y las bibliotecas vacías”. Queda dit.

 

PD: Si Prosinecki es veía bé a si mateix no pateixis, tot es resumeix a un tema d’autoestima.

L’infausta comercialització de l’estelada

diumenge, 12/05/2013

Recordo amb certa picor les parades d’estampes, figures marianes, maquetes vaticanes, rosaris de coloraines, fotografies papals i demés, que esguarden els turistes a les portes de la plaça de Sant Pere. No sé si era el meu sentit de pertinença al Cristianisme o la meva aversió a la obligatorietat de sortir dels llocs amb un record, però aquesta cerimònia vulgar de compravenda religiosa em va molestar, segurament perquè entenia que algú intentava fer negoci gràcies a un dels pilars que conformaven la meva identitat personal.

No havia tornat a tenir aquest calfred fins el dia de Sant Jordi d’aquest any quan vaig creuar, camí de les Rambles, un grapat de botigues que venien diferents objectes inútils que tenien la particularitat de lluir l’estelada. Tot val per vendre i si hem de tocar les fonaments identitaris de les persones cap problema, ho vulgaritzem i endavant.

Ho explico perquè segurament en el cas del Vaticà ens trobaríem fàcilment detractors luterans que tindrien molta raó amb les seves observacions, però també és saludable que els mateixos que érem a la manifestació de l’11-S de cos present o d’esperit, comencem a despullar els fenicis que intenten fer negoci d’una causa justa com la nostra.

Sóc atractiu i en pateixo. Ajuda’m.

dimarts , 30/04/2013

Ser atractiu és un problema. Segurament deuràs pensar que sóc un egocèntric i un superb. Res més lluny de la crua realitat. Ja m’agradaria ser lleig i que la barba no em dónes aquest toc d’intel.lectual nascut fora d’hora, ja m’agradaria que les ulleres em provoquessin la dispersió ocular de Sartre, ja m’agradaria que la meva pell llatina no provoqués l’excitació de les nòrdiques. Què et penses? Que no m’agradaria tenir l’esguard inquisitiu d’Ozil? Ho anhelo i en pateixo.

És realment angoixant deambular pel carrer de la meva difunta ciutat i apreciar com el públic femení xiuxiueja sobre la sensualitat implícita de l’estrip dels meus texans, del meu caminar despreocupat, dels meus cabells dèbilment caiguts. He acabat per estar tancat a casa i llegir poesia de Quevedo a veure si quan m’aixeco del sofà tinc un toc de coixesa indissimulable, tot i que sóc conscient que en el meu cas, el defecte hi amagaria una ferida de guerra que encara agreujaria el drama.

Davant d’aquesta problemàtica que he tractat amb psicòlegs, psiquiatres, veterinaris, i una dona octogenària que va tenir un affaire amb Alfredo Landa, he decidit ser valent i intentar fer vida normal sense obsessionar-me per l’evidència de sentir-me constantment observat. Sóc atractiu. No puc lluitar contra la veritat, tant sols acceptar-la i fer un pas endavant per no tirar la meva vida a la merda. Ajuda’m si us plau.

PD: Poso la foto d’en Clooney perquè usar la meva empitjoraria la situació.

Jaume i Mariona

dilluns, 29/04/2013

Avui, una nit freda per ser abril, a les rodalies de Barcelona, caminant mil milles per veure els millors professors europeus, hem trobat un soldadet que l’acompanyava un home alt cantant una cançó amb una flor groga a la solapa. Li hem preguntat si ens podia ajudar a fer una melodia per en Jaume i la Mariona que expliqués una història, ens ha començat a donar exemples, podríem imaginar que haguéssiu nascut a Roma feia més de dos mil anys vivint a un imperi i tenint un esclau. No ens ha convençut perquè en Jaume no és d’oferir bous als déus ni brindar amb soldats. Hem seguit caminant. Més enllà, una dona estrangera que es feia dir Dolors i ballava un cha, cha, cha, ens ha donat la idea de posar-vos al costat del mar, ballant a la llum d’un fanal mentre criticàveu la nova moda de pentinats, però sabem que la Mariona és més de pujar muntanyes. No ens ha agradat i hem seguit caminant. No teníem cap idea per fer-vos una cançó. En Miquel desesperat començava a enyorar l’Olga i això no ens ho podíem permetre. Hem seguit caminant sabent que a vegades ens en sortim i que els dies bons som gairebé invencibles, però faltava poc per sortir aquí davant i no tenir res preparat ens posava nerviós. Hem començat a imaginar-nos escenes estranyes a mode de tempesta d’idees:  una parella ballant a la platja amb barrets mexicans, nens llençant un boomerang que no tornava mai, dues senyores banyant-se a una platja escenari de la segona guerra mundial, una nena rica demanat viure com viuen els altres i fer les coses que fa la gent normal, un noi assenyalant l’absis romànic d’una Catedral. Res de res. Deixa-la Joan, deixa-la, li deia en Miquel. No ens en sortirem. Ha estat llavors quan l’hem trobat a ella. Estava mirant una bola de cristall esperant el moment del gran salt. Es deia Teresa Rampell. Li hem demanat consell sobre què fer amb la vostra cançó. Ho ha tingut clar. Unes corrandes. Si senyor, unes corrandes a la parella estable per cantar-vos que és un luxe poder estar una nit montserratina d’abril compartint la vostra felicitat.

 

Pensaments d’un barcelonista molt pervertit

divendres, 26/04/2013

Sempre  m’he reconegut com a membre actiu del sector pervertit del barcelonisme. M’agrada imaginar-me situacions extremes on el Barça resulta exultant vencedor i el Madrid menja porqueria sense aturador. Aquests pensaments sustentats en una realitat de cartró pedra em produeixen una sensació real de benestar emocional, i m’ajuden, després de les derrotes apocalíptiques, sentir-me part d’una comunitat que tendeix a la victòria.

Per això, ahir a la nit, aprofitant la pluja primaveral, vaig sortir a passejar i d’aquesta manera impregnar-me de la puresa d’una aigua alliberadora. La fantasia, estirat a un parc tot veient les gotes resseguint la llum de les faroles, era el Madrid eliminat al Bernabéu després d’haver fregat la gesta amb un exercici redundant de necrofília, i el Barça acomplint la gesta utòpica d’aixecar la destrossa d’Alemanya amb un excels Alexis.

Obro la porto de casa i l’aigua va caient al terra. Vaig deixant rastre del meu recorregut pel passadís fins arribar al lavabo. Obro el llum i em miro el mirall. Sustento les mans a la pica i quedo a un pam del reflexa del meu rostre on es pot divisar, entre l’aigua i el fang, un somriure malèvol d’aquells que enamoren les noies que no valen la pena.

Explicació del procés d’acceptació d’un disc de Manel

dimarts , 23/04/2013

El ferum a campanya institucional del nou disc de Manel em feia una mica de picor. Segurament perquè dins meu hi ha una porció d’aquell fals intel.lectual plegat de supèrbia que fuig dels fenòmens de masses en nom d’una estètica alternativa poc definida. De totes maneres, fos debut aquest síndrome de cineasta francès, o a unes setmanes de veneració idolàtrica a l’Hora del pati de l’Adrià Puntí, aquests atletes que baixaven de l’escenari ballant a ritme de Peret, em tenien a mig camí entre l’anhel de ser escoltats i l’avorriment de veure´ls fins i tot a la tapa dels iogurts cremosos llepades amb esmerç d’esquenes a la meva dona. Arriba el 16 d’abril. Aniversari del meu pare. Dos anys de la nostra adopció vilablarenca. Res portava a la Teresa Rampell que per cert, havia escoltat tant sols dues vegades. Per sorpresa, l’amic que mai falla, conscient que sóc un pringat em regala el disc. L’escolto. M’horroritzo perquè deixant de banda dues cançons no m’entra per enlloc. Una altra vegada em tornava a passar. Els millor professors europeus els vaig tenir tres mesos guardats sense deixar-los fer el nus de la corbata i les mil milles per veure una bona armadura es van passar dos mesos tancats, havent d’escoltar-se mil pestes per no arribar a l’altura del seu predecessor. Els dos s’han convertit amb discos de capçalera de la família.

De moment, els atletes només han aguantat una setmana guardats, avui els he tret i ja m’ha començat a semblar un disc acceptable que no està al nivell dels altres, però que és menjable. D’aquí un mes em trobareu plorant per les cantonades mentre recullo flors per decorar l’altar on imploraré als atletes, que si us plau, no baixin de l’escenari. I és que el dia que un disc de Manel ens entri a la primera, podem començar a preocupar-nos, fins llavors, estem tranquils perquè vol dir que han fet una vegada més, unes cançons fantàstiques. Oi, Yoko?

Quan dormir deixa de ser una opció

dilluns, 22/04/2013

L’obsessió dels pares d’aconseguir que els fills dormin les hores que toquen, contrasta amb la visceral relativització del dogma quan aquest ens l’apliquem a nosaltres mateixos. Anys enrere, fer la croqueta al llit un diumenge al matí, adormir-te escoltant un debat redundant d’algun programa esportiu, llevar-te prescindint de l’esmorzar per tal de no solapar-lo amb el dinar, o arribats a l’extrem, passar una setmana nadalenca a París sense veure pràcticament la llum del dia, eren costums arrelades d’un ritme de vida poc preocupat en aprofitar les hores perquè aquell poema sobre el tempus fugit ens quedava molt lluny. I ara? Doncs ara vas a ritme d’un rock’n’roll, et lleves amb el sol remuntant l’horitzó i vas a dormir quan els ulls ja et diuen prou, quan el cos et demana descansar un temps prudencial per poder seguir l’endemà i aprofitar el dia al màxim al costat dels teus i amb els trenta-mil projectes que tens sobre la taula.

Per això sempre dic que ara em sento més jove que mai, perquè gràcies a esos locos bajitos que se incorporan, he pogut posar un xic de disciplina horària a la meva vida i tinc la sensació que aprofito més el temps. Ah! Fixeu-vos que no he parlat de disciplina alimentària, perquè ja sabeu, tot allò que realment val la pena, o és pecat o engreixa, i de tant en tant, és necessari deixar-se anar per no caure en el buit d’una vida asceta pels que no estem preparats pel vertader ascetisme.