Explicació del procés d’acceptació d’un disc de Manel

dimarts , 23/04/2013

El ferum a campanya institucional del nou disc de Manel em feia una mica de picor. Segurament perquè dins meu hi ha una porció d’aquell fals intel.lectual plegat de supèrbia que fuig dels fenòmens de masses en nom d’una estètica alternativa poc definida. De totes maneres, fos debut aquest síndrome de cineasta francès, o a unes setmanes de veneració idolàtrica a l’Hora del pati de l’Adrià Puntí, aquests atletes que baixaven de l’escenari ballant a ritme de Peret, em tenien a mig camí entre l’anhel de ser escoltats i l’avorriment de veure´ls fins i tot a la tapa dels iogurts cremosos llepades amb esmerç d’esquenes a la meva dona. Arriba el 16 d’abril. Aniversari del meu pare. Dos anys de la nostra adopció vilablarenca. Res portava a la Teresa Rampell que per cert, havia escoltat tant sols dues vegades. Per sorpresa, l’amic que mai falla, conscient que sóc un pringat em regala el disc. L’escolto. M’horroritzo perquè deixant de banda dues cançons no m’entra per enlloc. Una altra vegada em tornava a passar. Els millor professors europeus els vaig tenir tres mesos guardats sense deixar-los fer el nus de la corbata i les mil milles per veure una bona armadura es van passar dos mesos tancats, havent d’escoltar-se mil pestes per no arribar a l’altura del seu predecessor. Els dos s’han convertit amb discos de capçalera de la família.

De moment, els atletes només han aguantat una setmana guardats, avui els he tret i ja m’ha començat a semblar un disc acceptable que no està al nivell dels altres, però que és menjable. D’aquí un mes em trobareu plorant per les cantonades mentre recullo flors per decorar l’altar on imploraré als atletes, que si us plau, no baixin de l’escenari. I és que el dia que un disc de Manel ens entri a la primera, podem començar a preocupar-nos, fins llavors, estem tranquils perquè vol dir que han fet una vegada més, unes cançons fantàstiques. Oi, Yoko?

Quan dormir deixa de ser una opció

dilluns, 22/04/2013

L’obsessió dels pares d’aconseguir que els fills dormin les hores que toquen, contrasta amb la visceral relativització del dogma quan aquest ens l’apliquem a nosaltres mateixos. Anys enrere, fer la croqueta al llit un diumenge al matí, adormir-te escoltant un debat redundant d’algun programa esportiu, llevar-te prescindint de l’esmorzar per tal de no solapar-lo amb el dinar, o arribats a l’extrem, passar una setmana nadalenca a París sense veure pràcticament la llum del dia, eren costums arrelades d’un ritme de vida poc preocupat en aprofitar les hores perquè aquell poema sobre el tempus fugit ens quedava molt lluny. I ara? Doncs ara vas a ritme d’un rock’n’roll, et lleves amb el sol remuntant l’horitzó i vas a dormir quan els ulls ja et diuen prou, quan el cos et demana descansar un temps prudencial per poder seguir l’endemà i aprofitar el dia al màxim al costat dels teus i amb els trenta-mil projectes que tens sobre la taula.

Per això sempre dic que ara em sento més jove que mai, perquè gràcies a esos locos bajitos que se incorporan, he pogut posar un xic de disciplina horària a la meva vida i tinc la sensació que aprofito més el temps. Ah! Fixeu-vos que no he parlat de disciplina alimentària, perquè ja sabeu, tot allò que realment val la pena, o és pecat o engreixa, i de tant en tant, és necessari deixar-se anar per no caure en el buit d’una vida asceta pels que no estem preparats pel vertader ascetisme.

La crisis dels trenta

dijous, 18/04/2013

El millor dels vint és un sentiment genuí de joventut eterna i el pitjor, intentar sobreviure a un naufragi constant de pilars vitals. Ens veiem vagament immortals però alhora estem presos per la poca consistència del nostre dia a dia, una flexibilitat que paradoxalment ens brinda una aurèola de llibertat genuïna que ens fa feliços. Mai més es tornaran a donar aquesta disparitat d’elements que criden a pols oposats i congenien forçadament en nom d’una edat valenta i un xic superba. Així doncs, com reviure per un instant aquest temporal de Turner a dins nostre? Senzill. S’ha de prendre la cançó que un dia et va fer creure que et menjaries el món i posar-la mentre tornes sol a casa. Poemes i Promeses de Sau. Així, sense anestèsia. Et torna a venir tot de cop. Ho tens clar. Tornar no hi tornaries però no saps perquè et venen ganes de plorar amb veu baixa, i a pesar de tot, et sents bé. Segurament deu ser la crisis els trenta… i que d’aquí dos dies m’ha de venir la regla.

Entra i llegeix aquest poema. No és cap virus.

dimarts , 16/04/2013

Durant dues classes els alumnes de 2n ESO C han fet un poema conjunt que ha partit de metàfores que ells mateixos han pensat durant cinc minuts. El resultat final de combinar-les entre elles és aquest poema brillant sobre la mort que molts dels que s’anomenen poetes voldrien tenir a la seva antologia. Genial!

Drets d’autors: alumnes de 2n ESO C – Promoció 1999

EL PRINCIPIO DEL FIN

Ese tren oscuro sin paradas,

Esa sombra que acecha

Esa venganza que siempre espera,

Ese salto al pozo de la nada

Ese llanto a las puertas de la eternidad,

Ese precipicio en un sendero sin retorno

Ese rasgo de luz en el vacío,

Ese destierro perpetuo de la vida

Ese reencuentro con el olvido,

Ese adiós frente un laberinto sin salida

Ese ayer por última vez,

Esa caja sin llave cantando volver

Ese juego sucio donde siempre hay,

un mismo ganador y un necio perdedor.

Fins els collons de la parelleta!

diumenge, 14/04/2013

Tothom ho fa amb bona fe, buscant certa complicitat familiar que a pesar de meu somrís fariseu, no aconsegueixen trobar. Apa, vosaltres si que ho heu sabut fer. Veus que bé, feina feta. Això si que és saber fer les coses, que es portin pocs anys perquè puguin jugar i vinga, l’ocellet a la gàbia. Home, ja deus estar content, no? La parelleta. Aquesta és la paraula maleïda: la parelleta. Ho diré clar i català, ras i curt, amb contundència agrària i vulgaritat urbana: N’estic fins els putos collons de la parelleta! Ja no puc més. No aguanto que se’m tracti com un imbècil en nom d’una amabilitat genuïna d’una banda, però desesperadament redundant de l’altra.

Repeteixo, sé que no és amb mala fe, però aquesta necessitat de la gent de planificar-te la vida m’angoixa i m’aboca de pet al consum compulsiu de Nutella directament de la cullera. M’engreixo per culpa de la parelleta i llavors perdo atractiu davant la meva dona per poder buscar el trio. I si volem tenir-ne més què? Llavors passaré de ser un barbut atractiu que passeja de la mà amb dos criatures pel carrer, a ser un ultra catòlic d’aquells que l’escapulari els hi toca a terra. No ens enganyem, funcionem així amb tot. Tenir dos fills està molt ben vist, tenir-ne més despertes suspicàcies. És així. En fi, que ja us podeu anar preparant els de la parelleta perquè a mi, ja des de petit, m’han excitat més els trios enriquits. Així que aneu-vos pensant què em direu quan em trobeu.

La felicitat està entre Roses i Cadaqués

divendres, 12/04/2013

Una tramuntana de migranya hivernal em remou a un pic de les muntanyes que arreceren Cadaqués. El dia és gris. Obro els braços i tanco els ulls. Sento a Déu com es gronxa en cada un dels esbufecs que em tallen la cara. Un petit retall del golf de Roses a l’horitzó dóna la profunditat necessària al paisatge per decorar-lo d’una franca sublimitat. Fem balanç de tot plegat amb dos minuts. No canviaria res del que ha passat i del que passa. Caminante no hay camino, se hace camino al andar, i la sensació, és que els errors són els fonaments en els quals es sostenen els mig encerts de l’avui.

Giro sobre el meu eix. Estic sol. Em ve al cap aquell pobre, brut i somrient de Sopa de Cabra. No tenim la ingenuïtat dels divuit i ens hem revestit d’una capa d’escepticisme davant de segons quines situacions, però aquí a dalt, entre Roses i Cadaqués, trepitjant el relleu de la meva terra, m’atropella un anhel desaforat de viure. Un parenostre d’agraïment. El silenci es trenca. És el murmuri de la meva gent. Tot quadra. Benestar perenne. Felicitat.

Dediqueu més temps als fills

dimecres, 10/04/2013

Dedicar temps als fills és la condició innegociable per poder aspirar a les nostres fites educatives. De totes maneres, seria ingenu no veure que el món laboral, a pesar de l’excitació col.lectiva que tenim tots quan fem servir la paraula conciliació, exigeix robar hores al projecte familiar en nom d’un èxit que molta gent anhela però no sabem ben bé on s’acaba de trobar.

Així doncs ens trobem amb dos models de pares, els que en el seu camp laboral no tenen més remei que dedicar hores a la feina per poder tirar endavant la família, pateixen la situació i intenten compensar-ho de la millor manera possible dedicant menys temps del que voldrien als fills però buscant la màxima qualitat possible d’aquestes estones, i d’altra banda, els que ja els hi està bé sortir a les tantes de la oficina, els que posen la feina com excusa per no atendre als de casa.

Sobre el paper els dos estan les mateixes hores amb els seus però els efectes són diferents perquè els fills saben llegir molt bé la declaració d’intencions que hi ha darrera segons quines absències. El primer trobarà a faltar el pare o la mare que dedica més hores a la feina, però serà conscient de la necessitat de tirar endavant econòmicament la família i seguirà veient la figura paterna / materna com un subjecte amb autoritat perquè es sentirà estimat, valorat, ja que la figura més absent quan és present, intenta donar el millor de si mateix per intentar compensar l’evident desigualtat. D’altra banda, el segon, a la llarga, acabarà veient el pare o la mare en qüestió com un jutge arbitrari que només obre la boca per demanar que cadascú compleixi amb les seves obligacions, i ja se sap, que a la llarga, tothom prefereix un pare amb més abraçades i menys judicatura. Com acabarà tot plegat? Doncs senzill, la distància entre fill i pare/mare un dia serà insalvable. Seran perfectes desconeguts sota el mateix sostres.

En definitiva, la conciliació ha de ser la via per la qual hem de lluitar, però fins que no es tingui, donem als fills el que es mereixen sense posar la feina com excusa. Si no, no pateixis, seràs un d’aquells que quan el nen té tretze anys aniràs dient que no saps que coi la passa, jo que li he donat tot, no entenc perquè em fa aquestes coses. I la pregunta a fer-nos llavors serà: Tot? Què és tot?

La 22

dilluns, 8/04/2013

Hi entres amb la pau del que arriba a casa els pares per arreplegar sobres del dinar, o simplement, s’estira deu minuts al sofà per recordar aquella estranya sensació de trobar-te en terreny propi. Fas una volta sense mirar amb atenció les portades dels llibres. Feia temps que necessitaves olorar l’essència a oasis cultural de la 22 i de moment, després de saludar en Guillem que surt del despatx amb el posat de detectiu francès, en fas prou amb deambular sense un destí concret. Mires i remires. Prens un llibre perquè la portada t’ha semblat suggerent. L’agafes, l’olores i el tornes a deixar. Passes per davant de la secció de recomanacions i t’ajups a mode de futbolista. Per la 22 no passen els anys però per tu si i t’has d’aixecar de seguida. Portes deu minuts a dins i has oblidat els problemes quotidians que s’han quedat esperant-te a la porta. Vas a la secció de poesia. Prens un autor desconegut per tu. T’agrada. El guardes per si de cas però saps que l’acabaràs comprant. El mòbil vibra però no l’agafes. No fos cas que la persona que et truca estigui a prop de la llibreria i amb tota la bona intenció del món et vingués a trencar el teu moment. A la 22 un hi va sol per poder-se sentir acompanyat i els profans, pobrets, això no ho saben. Dónes un últim tomb i remires la mateixa lleixa per tercera vegada. Agafes un assaig interessant sobre política internacional. La mesura de la tria final és equilibrada, un peu a fora del món i l’altra a l’epicentre. Et sents orgullós perquè de petit et deien que no sabies escollir bé els amics, però ningú afegia que els llibres si. Finalment, amb la bossa dels llibres a la mà surts de la 22 pensant que viure és més lleuger del que et pensaves. La llibreria mai et falla.

Paternitat, escola de vulnerabilitat

divendres, 5/04/2013

La paternitat és una via directe cap al coneixement de la pròpia vulnerabilitat. Sense cap mena de transició passes d’un sentiment estúpid d’autosuficiència juvenil, a veure com el teu benestar emocional depèn en gran mesura del destí d’uns nens petits. I només és gràcies aquest pas cap a la consciència de la pròpia feblesa que trobem realment la vertadera fortalesa que ens ajudarà a la llarga, a arribar aquella saviesa que Sant Agustí situava a la vora la cinquantena (tenint en compte l’equivalència dels seus cinquanta a l’època actual).

Per això tinc la creença ferma que la paternitat és una via (com moltes altres) cap a la millora personal, perquè amb l’empirisme de la pròpia vulnerabilitat serem capaços d’entendre no només la importància de la nostra tribu sinó de tots aquells que estan al extraradi i que són perfectes actors secundaris del nostre guió vital.

I és cert que els fills et canvien la vida. Te la giren en aspectes organitzatius que són els visibles i que perquè no dir-ho, són els que et porten sense treva per l’autopista de la demacració física i mental, però fonamentalment et remouen per dins, et transporten a una primavera espiritual fonamentada amb un millor coneixement de la naturalesa de la persona i per tant, et col.loquen de nou amb el punt de mira ben situat.

Així doncs, els fills són una benedicció, no només per l’infinit valor que ja tenen per si mateixos, sinó també perquè de retruc t’ajuden a acostar-te a ser la persona que a vegades havies pensat que volies ser.

La patacada de l’anunci d’Spotify

dimecres, 3/04/2013

La desconnexió del dia a dia sol arribar quan la matinada trota amb elegància pels carrers d’un poble desert, on el silenci ha embolcallat llars il·luminades amb prudència per no despertar una calma que connecta l’ahir amb el demà. És llavors, mig estirat al sofà amb una posició trapezial de dubtosa normalitat, que la música aconsegueix arribar a l’essència per la qual fou creada, connectar el món sensible amb la realitat abstracta, aquella que tant sols és visible amb una meditació nocturna de qualitat.

Amb pausa, en Serrat ens parla d’aquelles petites coses que jeuen enterrades al nostre subconscient i que surten tant sols, per fer-nos plorar pensant que el passat té un vernís d’èpica que ens fa sentir insatisfets, una melangia enllaçada amb el fantasma de Tom Joad que arrecera les penúries de famílies steinbeckianes que cerquen lluny de casa el pa del demà i que porten a l’equipatge, una declaració d’amor de Cabrel per recordar que a pesar de tot, l’amor és capaç de connectar èpoques bones i dolentes sense necessitat de ser reciclat. I pam, quan has arribat al cel, salta l’anunci d’Spotify i caus a terra de cop. Com es possible caure de tant amunt amb tant poc temps?  Però tranquils, com diu en Guillem Terribas, demà serà un altre dia. Així que no ens hi trenquem el cap, levitar gaire tampoc és bo.