La crisis dels trenta

dijous, 18/04/2013

El millor dels vint és un sentiment genuí de joventut eterna i el pitjor, intentar sobreviure a un naufragi constant de pilars vitals. Ens veiem vagament immortals però alhora estem presos per la poca consistència del nostre dia a dia, una flexibilitat que paradoxalment ens brinda una aurèola de llibertat genuïna que ens fa feliços. Mai més es tornaran a donar aquesta disparitat d’elements que criden a pols oposats i congenien forçadament en nom d’una edat valenta i un xic superba. Així doncs, com reviure per un instant aquest temporal de Turner a dins nostre? Senzill. S’ha de prendre la cançó que un dia et va fer creure que et menjaries el món i posar-la mentre tornes sol a casa. Poemes i Promeses de Sau. Així, sense anestèsia. Et torna a venir tot de cop. Ho tens clar. Tornar no hi tornaries però no saps perquè et venen ganes de plorar amb veu baixa, i a pesar de tot, et sents bé. Segurament deu ser la crisis els trenta… i que d’aquí dos dies m’ha de venir la regla.

Entra i llegeix aquest poema. No és cap virus.

dimarts , 16/04/2013

Durant dues classes els alumnes de 2n ESO C han fet un poema conjunt que ha partit de metàfores que ells mateixos han pensat durant cinc minuts. El resultat final de combinar-les entre elles és aquest poema brillant sobre la mort que molts dels que s’anomenen poetes voldrien tenir a la seva antologia. Genial!

Drets d’autors: alumnes de 2n ESO C – Promoció 1999

EL PRINCIPIO DEL FIN

Ese tren oscuro sin paradas,

Esa sombra que acecha

Esa venganza que siempre espera,

Ese salto al pozo de la nada

Ese llanto a las puertas de la eternidad,

Ese precipicio en un sendero sin retorno

Ese rasgo de luz en el vacío,

Ese destierro perpetuo de la vida

Ese reencuentro con el olvido,

Ese adiós frente un laberinto sin salida

Ese ayer por última vez,

Esa caja sin llave cantando volver

Ese juego sucio donde siempre hay,

un mismo ganador y un necio perdedor.

Fins els collons de la parelleta!

diumenge, 14/04/2013

Tothom ho fa amb bona fe, buscant certa complicitat familiar que a pesar de meu somrís fariseu, no aconsegueixen trobar. Apa, vosaltres si que ho heu sabut fer. Veus que bé, feina feta. Això si que és saber fer les coses, que es portin pocs anys perquè puguin jugar i vinga, l’ocellet a la gàbia. Home, ja deus estar content, no? La parelleta. Aquesta és la paraula maleïda: la parelleta. Ho diré clar i català, ras i curt, amb contundència agrària i vulgaritat urbana: N’estic fins els putos collons de la parelleta! Ja no puc més. No aguanto que se’m tracti com un imbècil en nom d’una amabilitat genuïna d’una banda, però desesperadament redundant de l’altra.

Repeteixo, sé que no és amb mala fe, però aquesta necessitat de la gent de planificar-te la vida m’angoixa i m’aboca de pet al consum compulsiu de Nutella directament de la cullera. M’engreixo per culpa de la parelleta i llavors perdo atractiu davant la meva dona per poder buscar el trio. I si volem tenir-ne més què? Llavors passaré de ser un barbut atractiu que passeja de la mà amb dos criatures pel carrer, a ser un ultra catòlic d’aquells que l’escapulari els hi toca a terra. No ens enganyem, funcionem així amb tot. Tenir dos fills està molt ben vist, tenir-ne més despertes suspicàcies. És així. En fi, que ja us podeu anar preparant els de la parelleta perquè a mi, ja des de petit, m’han excitat més els trios enriquits. Així que aneu-vos pensant què em direu quan em trobeu.

La felicitat està entre Roses i Cadaqués

divendres, 12/04/2013

Una tramuntana de migranya hivernal em remou a un pic de les muntanyes que arreceren Cadaqués. El dia és gris. Obro els braços i tanco els ulls. Sento a Déu com es gronxa en cada un dels esbufecs que em tallen la cara. Un petit retall del golf de Roses a l’horitzó dóna la profunditat necessària al paisatge per decorar-lo d’una franca sublimitat. Fem balanç de tot plegat amb dos minuts. No canviaria res del que ha passat i del que passa. Caminante no hay camino, se hace camino al andar, i la sensació, és que els errors són els fonaments en els quals es sostenen els mig encerts de l’avui.

Giro sobre el meu eix. Estic sol. Em ve al cap aquell pobre, brut i somrient de Sopa de Cabra. No tenim la ingenuïtat dels divuit i ens hem revestit d’una capa d’escepticisme davant de segons quines situacions, però aquí a dalt, entre Roses i Cadaqués, trepitjant el relleu de la meva terra, m’atropella un anhel desaforat de viure. Un parenostre d’agraïment. El silenci es trenca. És el murmuri de la meva gent. Tot quadra. Benestar perenne. Felicitat.

Dediqueu més temps als fills

dimecres, 10/04/2013

Dedicar temps als fills és la condició innegociable per poder aspirar a les nostres fites educatives. De totes maneres, seria ingenu no veure que el món laboral, a pesar de l’excitació col.lectiva que tenim tots quan fem servir la paraula conciliació, exigeix robar hores al projecte familiar en nom d’un èxit que molta gent anhela però no sabem ben bé on s’acaba de trobar.

Així doncs ens trobem amb dos models de pares, els que en el seu camp laboral no tenen més remei que dedicar hores a la feina per poder tirar endavant la família, pateixen la situació i intenten compensar-ho de la millor manera possible dedicant menys temps del que voldrien als fills però buscant la màxima qualitat possible d’aquestes estones, i d’altra banda, els que ja els hi està bé sortir a les tantes de la oficina, els que posen la feina com excusa per no atendre als de casa.

Sobre el paper els dos estan les mateixes hores amb els seus però els efectes són diferents perquè els fills saben llegir molt bé la declaració d’intencions que hi ha darrera segons quines absències. El primer trobarà a faltar el pare o la mare que dedica més hores a la feina, però serà conscient de la necessitat de tirar endavant econòmicament la família i seguirà veient la figura paterna / materna com un subjecte amb autoritat perquè es sentirà estimat, valorat, ja que la figura més absent quan és present, intenta donar el millor de si mateix per intentar compensar l’evident desigualtat. D’altra banda, el segon, a la llarga, acabarà veient el pare o la mare en qüestió com un jutge arbitrari que només obre la boca per demanar que cadascú compleixi amb les seves obligacions, i ja se sap, que a la llarga, tothom prefereix un pare amb més abraçades i menys judicatura. Com acabarà tot plegat? Doncs senzill, la distància entre fill i pare/mare un dia serà insalvable. Seran perfectes desconeguts sota el mateix sostres.

En definitiva, la conciliació ha de ser la via per la qual hem de lluitar, però fins que no es tingui, donem als fills el que es mereixen sense posar la feina com excusa. Si no, no pateixis, seràs un d’aquells que quan el nen té tretze anys aniràs dient que no saps que coi la passa, jo que li he donat tot, no entenc perquè em fa aquestes coses. I la pregunta a fer-nos llavors serà: Tot? Què és tot?

La 22

dilluns, 8/04/2013

Hi entres amb la pau del que arriba a casa els pares per arreplegar sobres del dinar, o simplement, s’estira deu minuts al sofà per recordar aquella estranya sensació de trobar-te en terreny propi. Fas una volta sense mirar amb atenció les portades dels llibres. Feia temps que necessitaves olorar l’essència a oasis cultural de la 22 i de moment, després de saludar en Guillem que surt del despatx amb el posat de detectiu francès, en fas prou amb deambular sense un destí concret. Mires i remires. Prens un llibre perquè la portada t’ha semblat suggerent. L’agafes, l’olores i el tornes a deixar. Passes per davant de la secció de recomanacions i t’ajups a mode de futbolista. Per la 22 no passen els anys però per tu si i t’has d’aixecar de seguida. Portes deu minuts a dins i has oblidat els problemes quotidians que s’han quedat esperant-te a la porta. Vas a la secció de poesia. Prens un autor desconegut per tu. T’agrada. El guardes per si de cas però saps que l’acabaràs comprant. El mòbil vibra però no l’agafes. No fos cas que la persona que et truca estigui a prop de la llibreria i amb tota la bona intenció del món et vingués a trencar el teu moment. A la 22 un hi va sol per poder-se sentir acompanyat i els profans, pobrets, això no ho saben. Dónes un últim tomb i remires la mateixa lleixa per tercera vegada. Agafes un assaig interessant sobre política internacional. La mesura de la tria final és equilibrada, un peu a fora del món i l’altra a l’epicentre. Et sents orgullós perquè de petit et deien que no sabies escollir bé els amics, però ningú afegia que els llibres si. Finalment, amb la bossa dels llibres a la mà surts de la 22 pensant que viure és més lleuger del que et pensaves. La llibreria mai et falla.

Paternitat, escola de vulnerabilitat

divendres, 5/04/2013

La paternitat és una via directe cap al coneixement de la pròpia vulnerabilitat. Sense cap mena de transició passes d’un sentiment estúpid d’autosuficiència juvenil, a veure com el teu benestar emocional depèn en gran mesura del destí d’uns nens petits. I només és gràcies aquest pas cap a la consciència de la pròpia feblesa que trobem realment la vertadera fortalesa que ens ajudarà a la llarga, a arribar aquella saviesa que Sant Agustí situava a la vora la cinquantena (tenint en compte l’equivalència dels seus cinquanta a l’època actual).

Per això tinc la creença ferma que la paternitat és una via (com moltes altres) cap a la millora personal, perquè amb l’empirisme de la pròpia vulnerabilitat serem capaços d’entendre no només la importància de la nostra tribu sinó de tots aquells que estan al extraradi i que són perfectes actors secundaris del nostre guió vital.

I és cert que els fills et canvien la vida. Te la giren en aspectes organitzatius que són els visibles i que perquè no dir-ho, són els que et porten sense treva per l’autopista de la demacració física i mental, però fonamentalment et remouen per dins, et transporten a una primavera espiritual fonamentada amb un millor coneixement de la naturalesa de la persona i per tant, et col.loquen de nou amb el punt de mira ben situat.

Així doncs, els fills són una benedicció, no només per l’infinit valor que ja tenen per si mateixos, sinó també perquè de retruc t’ajuden a acostar-te a ser la persona que a vegades havies pensat que volies ser.

La patacada de l’anunci d’Spotify

dimecres, 3/04/2013

La desconnexió del dia a dia sol arribar quan la matinada trota amb elegància pels carrers d’un poble desert, on el silenci ha embolcallat llars il·luminades amb prudència per no despertar una calma que connecta l’ahir amb el demà. És llavors, mig estirat al sofà amb una posició trapezial de dubtosa normalitat, que la música aconsegueix arribar a l’essència per la qual fou creada, connectar el món sensible amb la realitat abstracta, aquella que tant sols és visible amb una meditació nocturna de qualitat.

Amb pausa, en Serrat ens parla d’aquelles petites coses que jeuen enterrades al nostre subconscient i que surten tant sols, per fer-nos plorar pensant que el passat té un vernís d’èpica que ens fa sentir insatisfets, una melangia enllaçada amb el fantasma de Tom Joad que arrecera les penúries de famílies steinbeckianes que cerquen lluny de casa el pa del demà i que porten a l’equipatge, una declaració d’amor de Cabrel per recordar que a pesar de tot, l’amor és capaç de connectar èpoques bones i dolentes sense necessitat de ser reciclat. I pam, quan has arribat al cel, salta l’anunci d’Spotify i caus a terra de cop. Com es possible caure de tant amunt amb tant poc temps?  Però tranquils, com diu en Guillem Terribas, demà serà un altre dia. Així que no ens hi trenquem el cap, levitar gaire tampoc és bo.

Un koala viatger a les 6 del matí

dimarts , 2/04/2013

I si resulta,que a les sis del matí ja estàs despert i et trobes sense recursos al menjador de casa amb una nena de mesos a la falda. Només tens una solució: obrir la televisió a veure si han començat els documentals de la 2 per borratxos, noctàmbuls, i pares cuits. El tema sembla interessant: l’adaptació d’una colònia de koalas a un ecosistema canviant, la jungla conviu amb la ciutat i aquesta situació ha portat els koalas a una llarga i sembla que satisfactòria adaptació. Els arbres d’eucaliptus ja no estan envoltats per verd, sinó per zones residencials on les criatures juguen a pilota i els adults prenen una cervesa a la terrassa. Són les 6.15 i vaig explicant cadascuna de les imatges a la meva filla, a veure si al tenir la dada que els koalas dormen dinou hores al dia porta a terme un comportament mimètic. Evidentment, no és el cas, és molt més divertit veure un koala dormir que no pas dormir com un koala, sobretot si a està a la falda d’un senyor amb cara d’ós panda.

L’estudi koalil continua amb la distinció entre el koala alpha i el koala viatger. Entenem per koala alpha com aquell que s’ha apoderat d’un eucaliptus i no deixar pujar ningú, sigui un altra koala o una girafa, a menjar-se les seves fulles de l’esmentat eucaliptus. Jo a casa tinc xiclet d’eucaliptus, sort que no hi han koalas alphas a Vilablareix. La broma no li ha fet gràcia a la meva filla que segueix mirant la televisió on ara apareix el koala viatger. El hippie perquè ens entenguem. És aquell koala mascle que no ha trobat un arbre lliure i va donant voltes per les contrades menjant el que pot. El seu objectiu seria fer fora un koala alpha i tornar-lo viatger. Així els mascles es passen la vida oscil.lant entre la vida sedentària i nòmada. Tot això recordem, dormint dinou hores al dia. O sigui, les cinc hores se les passen menjant, copulant quan és el temps, fent les necessitats, protegint el territori, enfilant-se a les branques, i tot això, sense una migdiada pel mig, normal doncs que després en necessitin dinou per dormir. No jutgem els koalas com a mandrosos perquè no ho són.

6.30. Ens ensenyen un mapa de la ciutat per apreciar les zones ocupades pels koalas. A la cantonada inferior de la televisió apareix un núvol de color blau. És un anunci. D’aquí deu minuts comença un documental sobre els pingüins. Com mola ser pare els dilluns al matí, no només pots estar amb els teus fills sinó que aprens moltes coses.

Sexe a la biblioteca

dijous, 28/03/2013

Un moment que no puc més. Deixo la bossa dels llibres a terra, confio els nens a la responsabilitat d’un saludat, i entro al lavabo de la biblioteca Ernest Lluc per viure un d’aquells moments tant masculins de quedar descansat amb pocs segons. Acabo, em rento les mans (des d’aquí dic que hi ha molts homes ben vestits que no se les renten i després donen la mà a qualsevol desconegut), i mentre m’ajudo amb els texans per tenir un assecat més ràpid i de qualitat, veig aquella màquina de xiclets tant especial. Me la remiro. Una màquina de condons a una biblioteca pública? Ostres, si que estem apurats, no? No ho sé, m’imagino un home a un racó de la mateixa llegint un assaig sobre les democràcies populars de l’Europa de l’Est com mira amb un somriure infantil a mode de Mr.Bean, a una dona que imita la Meg Ryan mirant la porta d’una novel.la de Jane Austen. Entenc que no es puguin aguantar, el context és d’una sensualitat desbordant. Necessitem estar preparats per si l’instint se’ns desperta en els llocs més inhòspits.

Per un moment m’imagino l’home de l’assaig de les democràcies populars dient-li a la dona de Jane Austen que si té un euro, que no li arriba per anar a comprar el condó als lavabos de la biblioteca. Entenc que per nosaltres l’escena pot resultar estranya, és normal, nosaltres no som els bibliotecaris, ells veuen aquests quadres cada dia, fins i tot a vegades n’han de deixar en préstec. Diuen que és un no parar. Els lectors de Kafka van amb les de Simone de Beauvoir, els de Marsé amb les d’Almudena Grandes, i els de Cernuda amb els de Lorca. Es veu que està molt marcat, que si per exemple, tu estàs amb Nietzche no pots anar amb una que llegeixi Lucía Etxeberria, poden pensar que t’aprofites d’ella. És molt curiós i perquè no dir-ho, útil, perquè ensenyar a llegir és una cosa, però sobretot, s’ha d’ensenyar a la gent que a la biblioteca si vols també hi pots anar a follar. Està molt bé, educació sexual.