Opinió

En els últims mesos i setmanes, les portades dels diaris, els trending topic de Twitter i les converses de cafè han estat monopolitzades per polítics i gestors corruptes i desvergonyits. Sense cap mena de pudor, han negat en entrevistes als mitjans de comunicació que hagin fet res d’il·legal, tot i que l’evidència mostra tot el contrari.

No hem d’oblidar que els milions d’euros que s’han embutxacat sense cap pudor són diners que provenen del nostre treball, dels nostres impostos, i que haurien pogut servir perquè les retallades als serveis públics fossin menors de les que han estat. No hem d’oblidar que ens roben a tots nosaltres, personalment.

Si fa prou ràbia que els polítics en qui dipositem la confiança perquè governin el país s’aprofitin de la seva posició de poder, encara en fa més que menteixin descaradament i reivindiquin que són innocents malgrat les proves que els acusen. Ens prenen per imbècils.

Crec que fa anys, en una situació semblant, el polític atrapat in fraganti no hauria suportat la vergonya i hauria dimitit o marxat per la porta del darrera. Però som en una societat en què la cobdícia passa per davant de la dignitat o l’honorabilitat. I si som moltes les persones que ens indignem per aquesta estafa democràtica, també hi ha molta altra gent que no té aquesta moralitat. Una prova en són les persones que es van voler fotografiar amb l’Iñaki Urdangarín quan fa pocs dies va anar a veure un partit del Mundial de Handbol, com si el personatge en qüestió fos una estrella del cinema o un heroi televisiu, en lloc de ser un lladre menyspreable.

Tinc amics i amigues sensibilitzats socialment que creuen que el debat polític sobre la independència és una cortina de fum per fer oblidar les terribles retallades que el Govern de la Generalitat ha aplicat a l’educació i a la sanitat. Pensen que amb la independència no n’hi ha prou, que la lluita per a una societat més justa ha d’anar al costat de la lluita per la llibertat.

Jo, com molta gent, també estic enfadada per les mancances que tenim a l’escola pública arrel de les retallades de professors, l’augment de les ràtios i la no substitució de professors malalts durant més d’una setmana.

I també m’indigna que gent amb problemes greus de salut hagin de passar més d’una nit a Urgències perquè no hi ha llits lliures a l’hospital o perquè falten metges. O que les llistes d’espera d’operacions importants siguin de dos o tres mesos. O que l’hora per a la pediatra te la donin per a la setmana següent.

És cert que una Catalunya independent no serà una Catalunya idíl·lica, on hi haurà poc atur i poques desigualtats socials. No ho serà, perquè el matí que ens llevem independents estarem exactament igual que la nit abans.

Pensem que el sistema econòmic que ens domina ha creat una societat injusta, cruel amb els més febles i que ajuda els més poderosos a acumular més i més riqueses.

Jo responc a aquests amics que veuen amb escepticisme el camí que hem encetat, que la llibertat del nostre país no és l’objectiu en sí, sinó un instrument amb el qual podrem treballar de manera lliure per a aconseguir un món socialment més just. Llibertat i lluita social van juntes, no hem de renunciar ni a l’una ni a l’altra.

Una de les coses que crec que han de canviar per avançar cap a un món més just és la mentalitat consumista que se’ns intenta introduir des de petits, segons la qual com més coses comprem més feliços serem. I és molt difícil sortir d’aquest espiral. Si teniu criatures, ho sabreu prou.

El CIRD, el Centre d’Informació de Recursos per a Dones, organitza un curs molt interessant (gratuït, del 4 al 25 d’octubre): “Economia amb perspectiva de gènere. Com sortir-nos col·lectivament de la crisi?”. L’economia amb perspectiva de gènere qüestiona el principi més important de la política econòmica actual, tot argumentant que el creixement econòmic no significa més benestar, de la mateixa manera que el benestar no està condicionat exclusivament pel consum. També considera les tasques de cura (dels fills, dels avis, de la casa…) una qüestió social, política i econòmica de primer ordre.

És una bona filosofia, no ho trobeu? Aprendre més coses sobre aquesta perspectiva econòmica i intentar aplicar-les pot ser un granet de sorra en el camí cap un món més humà.

Us deixo alguns enllaços per a aprendre’n més:

www.genderbudget.it (iniciativa de l’Ajuntament de Gènova sobre pressupostos públics amb perspectiva de gènere)

www.wbg.org.uk (organització independent britànica que promou la igualtat de gènere per mitjà de l’economia)

“Els pressupostos amb perspectiva de gènere, repte per als governs locals”, document de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (IPS)

A la guerra, els homes són torturats i moren. A les dones i les nenes, les violen i assassinen. Els infants pateixen i es moren de gana. Però fins fa pocs anys, les violacions que pateixen les dones durant totes les guerres no comptaven com a crims. I això malgrat que a totes les guerres, des de les primeres que ha viscut la humanitat, les dones han estat violades.

Però tot just ara estem veient com es parla obertament de la violació com a arma de guerra i s’ha començat a documentar. N’hem sentit a parlar en llocs com a Darfur, Bòsnia, el Congo, Colòmbia…

Segons un reportatge de Gervasio Sánchez al dominical de La Vanguardia del 19 d’agost, dels 57.000 crims admesos per paramilitars de Colòmbia, només 86 estan relacionats amb la violència sexual. I és que els homes armats no consideren un crim abusar de les dones. Mai no s’ha dictat una sentència per violació a Colòmbia contra un membre d’un grup armat.

A les guerres, els homes no consideren que estiguin cometent cap crim quan violen una dona. Les estadístiques del cost de les guerres no inclouen les dones i nenes violentades sexualment. Segons algunes estimacions, el nombre de dones violades per soldats russos durant la II Guerra Mundial va des de les 100.000 als 2.000.000. Com diu la periodista Soraya L. Chemaly, “aquest fet no s’ha explicat mai a cap escola de les que jo he anat ni ha estat representat a cap film que hagi vist. No he pogut trobar aquesta dada en cap estadística sobre el cost de la II Guerra Mundial.”

Chemally explica en un article del molt recomanable web Women Under Siege, que el fet que no s’incloguin les violacions en el cost de les guerres no és sorprenent, tenint en compte que aquells que han teoritzat sobre guerres han estat sempre homes: “homes del temps dels grecs, dels romans i dels inicis del catolicisme imbuïts d’idees misògines, que consideraven les dones intelectes infantils, d’essència animal i properes al diable”. Idees, explica Chemally, poderoses i amb un llegat de llarga durada.

És evident que cal redefinir els termes de la guerra, que per a les dones, les violacions són crims de guerra, i no una conseqüència més de la deshumanització dels soldats.