Opinió

Aquesta tarda he parlat amb una amiga i veïna, una persona compromesa amb el món: treballadora incansable, vicepresidenta d’AMPA, cooperativista, membre d’ONG… Si tothom fes el que fa l’Anna, el món seria indubtablement millor.

Hem comentat amb ràbia les noves retallades anunciades avui pel govern, com les tisorades s’apliquen de manera arbitrària a salut i educació, i com les anem notant a poc a poc. Avui li ha tocat anar a l’hospital Sant Pau i els lavabos estaven bruts, no hi havia paper de water…

I el curs que ve encara en notarem més, de retallades: no hi haurà subvencions per a beques de menjador, per a llibres, per a famílies monoparentals… “Nosaltres anirem trampejant, però les famílies que necessiten aquestes subvencions ho passaran malament”, hem dit. I avui mateix, llegia a La Contra que paguem els sous de més de 1.500 polítics… Això no quadra.

Per tot plegat ens preguntàvem l’Anna i jo per què no hi ha més gent que surt al carrer. Per què no protestem més, per què continuem empassant-nos les retallades i la crisi que cap de nosaltres no ha causat. Per què no donem un cop de puny a la taula i diem prou?

És veritat que el moviment dels indignats i els activistes que lluiten contra els desnonaments fan petits passos i aconsegueixen coses. Però fa falta més mobilització, més activisme i més implicació si volem acabar amb les injustícies. Manifestem-nos, impliquem-nos, qüestionem i siguem crítics.

El Servei d’Atenció del Cat Salut, un dels millors serveis que, al meu parer, oferia el departament de Salut, ha estat víctima de les retallades. Els amables interlocutors i interlocutores que atenien el telèfon i et donaven cita per a la doctora de capçalera, la pediatra, la infermera, etc. han estat substituïts per robots de reconeixement de veu.

He intentat demanar cita unes quantes vegades i no me n’he sortit. Els robots no entenen els cognoms de la meva filla ni tampoc no m’han entès quan els he dictat el número de la targeta sanitària. M’he sentit impotent, igual que parlant amb una operadora de telefonia… Segur que les heu patit.

I que he hagut de fer? Doncs trucar directament al CAP perquè em donessin cita. Com fa trenta anys.
Això col·lapsa els telèfons del CAP, els que hi treballen no donen l’abast atenent trucades, i a l’usuari li representen llarguíssims minuts d’espera al telèfon.

Una altra opció és demanar cita prèvia per Internet, però no sempre funciona, i a més, una màquina no admet matisos ni preguntes. En resum: tornem enrere.

Acabo de sentir, amb estupor, la nova normativa sobre l’ordre dels cognoms dels nadons. Tradicionalment, tal com Déu mana en una societat patriarcal com la nostra, el cognom del pare ha anat sempre el primer. La norma va “evolucionar”, i la normativa de fins fa poc era que es podia posar el de la mare primer. Això sí, sempre que el pare ho acceptés, perquè si no era així, el seu romandria primer (és clar, què ens havíem pensat, nosaltres?).

Els diputats del Congrés espanyol han decidit canviar la norma de nou. Però no us penseu que han optat per una solució equitativa, tipus “que ho decideixi el jutge”. Segons la nova reglamentació, si la parella no es posa d’acord, qui tindrà l’última paraula sobre quin cognom es posa al davant serà el funcionari de torn del registre civil. Que és un acudit? No, però podria ser part de la novel·la La broma, de Milan Kundera, que explica de manera magistral com un acudit innocent pot ser determinant en la vida d’una persona.

No m’ha convençut mai la distinció literatura de dones o per a dones perquè no crec que el gènere pugui definir una obra literària. I em fastigueja que es parli de “literatura femenina” però, en canvi, no hi hagi “literatura masculina”. Per què es fa aquesta distinció?

Em va agradar l’actitud de la Carme Ruscalleda, l’altre dia, quan va negar-se a formar part de la llista de millors cuineres del món perquè ella, va dir, ja és a la llista de millors cuiners (en global, homes i dones). Per què ha d’existir una llista a part, dedicada exclusivament a les dones?

En literatura, penso igual que la Carme Ruscalleda pensa sobre els cuiners i les cuineres. No hi ha d’haver distinció pel gènere. Qui cuina, o qui escriu, ho fa bé, o malament, i punt. El sexe de qui fa literatura no en condiciona el resultat.

Maeve Brennan, periodista del New Yorker i autora de ficció.

Ara bé, no puc evitar pensar que hi ha novel·les que traspuen feminitat per tots cantons: Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, Solitud, de Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert), els contes magistrals de la irlandesa Maeve Brennan, les novel·les d’Isabel Clara-Simó… Però hi ha d¡altres obres, també escrites per dones, que no transmeten cap possible sensibilitat femenina. Per exemple, les novel·les i contes de Patricia Highsmith, una escriptora genial de novel·les de suspens.

Un dels llegats de la tradició judeo-cristiana és el sentiment de culpa. Com diu un psicòleg amic,”la culpa és com un gra que molesta, no aporta res i costa de fer marxar”. El Gènesi ja en parla. La desobediència d’Adam i d’Eva, especialment la d’Eva, que va temptar Adam a menjar-se la poma del pecat, marca la filosofia del cristianisme i del catolicisme. Una educació en aquesta tradició, vulguis que no, fa que ens apropiem d’aquest sentiment genèric de culpa i que sigui difícil treure-se’l de sobre.

Jo he vist aquest sentiment de culpa sobretot en dones. També en alguns homes, però no tants. I quan les dones són mares, el sentiment de culpa les envaeix encara més sovint. Quan un fill es fa mal, es posa malalt, o li passa qualsevol cosa dolenta, una mare se sent culpable, encara que no hi tingui absolutament res a veure. És cultura, és instint…? No ho sé, però que hi és, aquest sentiment, és ben palpable.

També ens sentim culpables quan tenim èxit. Si una dona triomfa en el món laboral i el seu marit no, probablement se sentirà culpable. Una situació inimaginable si passés a la inversa. També passa que a una dona que ha arribat lluny en la seva carrera professional se la mira de manera sospitosa (alguna cosa deu haver deixat de banda, per haver arribat on és…).

Sigui com sigui, el sentiment de culpa que arrosseguem moltes (potser la majoria) de dones, és certament un gra enujtós difícil d’erradicar.

Potser l’hauríem de traspassar a polítics sense sentiments ni escrúpols que es neguen a canviar la llei perquè una persona a qui els bancs se li han quedat la casa, pugui deixar de pagar el deute. Aquests polítics que aboquen milions d’euros (de tots els contribuents) a salvar els bancs de la fallida, però a qui els rellisca la vida de milers de persones que no arriben a finals de mes i són a punt de perdre-ho tot. Aquests sí, que s’haurien de sentir culpables.

El 22 de febrer és el dia que el Parlament Europeu ha escollit per reivindicar la igualtat de salaris entre homes i dones. Hi ha empresaris que ho tenen clar: és “més barat” contractar una dona. I no se n’amaguen. En un dinar familiar al qual, sortosament, no vaig assistir, un parent llunyà, empresari, va dir que a la seva fàbrica contractava dones “perquè cobren menys”. Sort que no hi era, li hauria tirat la cavalleria per sobre!

També m’he trobat amb aquesta realitat en una petita editorial on vaig treballar. Era una de les meves primeres feines. Un negoci familiar que publicava catàlegs d’articles esportius i una revista de roba d’esport. El fill gran dirigia el negoci, la filla segona hi era dissenyadora, i la cunyada hi feia de comptable. La filla gran em va explicar, fent el cafè de mig matí, que n’estava “fins als nassos”, perquè feia la mateixa feina que l’altre dissenyador, però que a ella, el seu germà li pagava menys. Tenia ganes de muntar un negoci pel seu compte. Espero que ho fes.

I aquests són casos que he conegut de primera mà. N’hi ha molts, és clar. I això passa en un país suposadament civilitzat i democràtic com el nostre.

En aquest enllaç de la Wikipedia es veuen dades sobre el % de sou que cobren les dones en relació als homes a diferents països. No és gaire estrany que a Botswana les dones cobrin el 53% del sou dels homes, però si que és increïble que al Japó les dones cobrin només el 60% del sou en comparació amb els homes!

Un amic argentí em diu per fer-me empipar: “No volíeu alliberar-vos, les dones, i sortir a treballar fora de casa? Doncs, ara, teniu feina doble. La de la casa i els fills, i la de l’empresa. Si jo fos dona, no m’hauria emancipat, m’encantaria treballar a casa, fent el dinar i planxant, je, je…”, fa tot murri. “Sí, noi, tens raó, però ara si ens cansem del marit, almenys tenim diners per fotre el camp, abans no teníem aquesta opció.”

Una noia anglesa que conec, prou moderna en la manera de veure el món, no reprodueix aquesta visió a la seva vida familiar. Va treballar força anys de relacions públiques i viatjava per tot el món, però després de tenir dos fills, va decidir que es dedicaria només a la família. Fins aquí, res a objectar. El que no acabo d’entendre és que accepti amb resignació que el marit arribi a quarts de nou del vespre a casa, quan els nens ja estan banyats i sopats, a punt d’anar a dormir, i la funció de pare es redueixi al petó d’anar a dormir. I el cap de setmana, quan, sovint, també ha de treballar (“treballa molt”), ella s’emporti les criatures al carrer perquè molesten el papa, amb el soroll que fan.

Una dona a la trentena té un negoci propi, al qual dedica de deu a dotze hores diàries. Extenuada, arriba a casa i no té esma per dedicar-se a recollir la roba bruta que el marit ha deixat escampada al lavabo i l’habitació. Ell no fot ni brot. I quan li demana que col·labori diu que sí, pèrò a l’hora de la veritat, res de res. Ah, i l’ha de mantenir, perquè ell no té ingressos.

Acabats de fer els quaranta, té cura de les dues filles de 4 i 7 anys. Treballa en una multinacional, fa estalviar un munt de diners a l’empresa (600.000 euros l’any passat) perquè és una molt bona professional. Fa tres anys que no li apugen el sou, tot i que ha presentat proves fefaents que se’l mereix. A casa, neteja, cuina, té cura dels fills, els porta al metge i a l’escola. I els diumenges al vespre planxa les camises del marit.

Una traductora que treballa a casa sense descans, amb un quart d’hora de pausa per dinar. A dos quarts de cinc corre a buscar una filla a la llar d’infants. A correcuita la posa al cotxet, sense gaire temps per a petons i abraçades (no l’ha vista des de fa vuit hores i l’ha trobat a faltar), i comença a caminar depressa per anar a recollir el fill gran, que va a una escola a vint minuts de distància, i amb pujada. Arriba que treu el fetge per la boca, cada dia.

Les dones que treballen als nombrosos prostíbuls que hi ha als voltants de la ronda del Guinardó surten cada vespre a fumar al carrer perquè des del gener ja no ho poden fer al lloc de treball. No són com les prostitutes de la Rambla, que s’exhibeixen perquè els turistes i els passavolants les contractin per una dosi de sexe furtiu. Aquestes dones surten perquè senten desig de fumar (potser per treure’s l’amargor o l’avorriment), però fumen la cigarreta discretament, a l’entrada del prostíbul, mirant a terra i sense gosar alçar als ulls.

He quedat parada. Sempre havia imaginat que darrere d’aquelles portes misterioses hi havia dones exhuberants, altes, amb cossos com els de les revistes i cabelleres llargues i sedoses. Doncs… no. No criden l’atenció. Tenen la meva alçada (1, 60 poc), ni primes ni perfectes, amb cara de cansades i de no estar per orgues. Fan una feina que segur que no els entusiasma, que possiblement les degrada, però que, per ara, és el que hi ha. És per això que penso que no es mereixen que els diguin “putes” amb aquell to de menyspreu tan roí i amb aquelles ganes d’humiliar que té certa gent. Fan una feina per sobreviure. Com gairebé la resta del món.