Més crisi, més bofetades

Aquesta setmana he preguntat a una amiga fotògrafa irlandesa què ha passat al seu país per haver acabat tan ensorrat econòmicament. La Kathy ha estat clara: “Too much corruption”.  Corrupció que pagaran, com sol passar,  justos per pecadors. La factura que pagaran els irlandesos (i que ja han començat a pagar els grecs) es traduirà en retallades en serveis públics indispensables com la sanitat, l’educació, l’assistència social…

Llegint al diari The Guardian sobre les conseqüències de la situació irlandesa,  m’ha cridat l’atenció la intervenció que ha fet al Parlament el senador David Norris ( Norris és un activista pels drets humans i el primer polític irlandès al govern que va dir obertament que era gai. ). Com una bona part de la població del seu país, Norris és contrari a acceptar l’”ajuda” del Fons Monetari Internacional (FMI)  i adverteix que l’endeutament del país es traduirà en més gent a l’atur i sense casa. I adverteix: “Quan hi ha problemes per pagar les factures, augmenta la violència contra les dones. Aquest és el preu que es paga”.

I continua: “Els diners que els irlandesos van dipositar als bancs no s’han evaporat. Han anat a parar a les butxaques d’uns quants i vull saber qui són.” Després, ha començat a llegir la llista de corporacions estrangeres que eren accionistes del bancs irlandesos que han fet fallida  i el president de la Cambra l’ha fet callar.

El discurs sobre una revolució global pacífica arran de la caiguda econòmica d’Irlanda recorre alguns punts de la xarxa. Jim Corr, guitarrista i cantant de The Corrs, ha difós una gravació a YouTube en què insta els seus compatiotres a rebelar-se contra la solució que ha adoptat el govern davant la crisi, que significarà vendre el país a les multinacionals. Una idea pensada abans per la periodista canadenca Naomi Klein i que explica a La doctrina del xoc (Edicions 62), un llibre molt recomanable que Michael Winterbottom va convertir en documental. La idea és aquesta: un país cau en desgràcia, es queda amb les butxaques buides, i corren a “rescatar-lo”  les principals institucions financeres mundials i les multinacionals, cadascuna de les quals es quedarà amb una part del pastís.

Un altre recurs per entendre millor el paper dels bancs en aquests temps que corren. The mistery of banking, de Murray Rothbard, un llibre que corre per la xarxa (tot i que també es pot comprar a Amazon) i que mostra que hi ha moltes coses que no són el què semblen.

7 comentaris

  • Patricia Cuni

    28/11/2010 2:20

    Teresa, gran primer post!

  • dePrades

    28/11/2010 2:59

    On diu bofetada hauria de dir…

  • Jordi Panisello Vicens

    28/11/2010 2:59

    Aquest blog d’arrels marçalianes promet ser una font on beure del món una aigua molt de casa nostra.
    Les referències cosmopolites, ben relacionades, ens parlen de la realitat més propera que només pot tenir un nom: Ara.

  • linus

    28/11/2010 7:27

    bUfetades…

  • Teresa Bau Puig

    28/11/2010 10:12

    Gràcies pels vostres comentaris companys!

  • antoni castells

    28/11/2010 17:00

    No et coneixia fins ara. Ja et llegiré.

    Molt de gust.

  • Josep R. Segura

    28/11/2010 19:06

    El que ha passat a Irlanda, i que posiblement passara a España es que, el govern ha gastat mes del que podia fer i no ha fet previsió per quan les coses anesin mal. Els governs tendrien que llegir el Conte de la Formiga i la Cigarra.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús