Famílies

Un amic argentí em diu per fer-me empipar: “No volíeu alliberar-vos, les dones, i sortir a treballar fora de casa? Doncs, ara, teniu feina doble. La de la casa i els fills, i la de l’empresa. Si jo fos dona, no m’hauria emancipat, m’encantaria treballar a casa, fent el dinar i planxant, je, je…”, fa tot murri. “Sí, noi, tens raó, però ara si ens cansem del marit, almenys tenim diners per fotre el camp, abans no teníem aquesta opció.”

Una noia anglesa que conec, prou moderna en la manera de veure el món, no reprodueix aquesta visió a la seva vida familiar. Va treballar força anys de relacions públiques i viatjava per tot el món, però després de tenir dos fills, va decidir que es dedicaria només a la família. Fins aquí, res a objectar. El que no acabo d’entendre és que accepti amb resignació que el marit arribi a quarts de nou del vespre a casa, quan els nens ja estan banyats i sopats, a punt d’anar a dormir, i la funció de pare es redueixi al petó d’anar a dormir. I el cap de setmana, quan, sovint, també ha de treballar (“treballa molt”), ella s’emporti les criatures al carrer perquè molesten el papa, amb el soroll que fan.

Una dona a la trentena té un negoci propi, al qual dedica de deu a dotze hores diàries. Extenuada, arriba a casa i no té esma per dedicar-se a recollir la roba bruta que el marit ha deixat escampada al lavabo i l’habitació. Ell no fot ni brot. I quan li demana que col·labori diu que sí, pèrò a l’hora de la veritat, res de res. Ah, i l’ha de mantenir, perquè ell no té ingressos.

Acabats de fer els quaranta, té cura de les dues filles de 4 i 7 anys. Treballa en una multinacional, fa estalviar un munt de diners a l’empresa (600.000 euros l’any passat) perquè és una molt bona professional. Fa tres anys que no li apugen el sou, tot i que ha presentat proves fefaents que se’l mereix. A casa, neteja, cuina, té cura dels fills, els porta al metge i a l’escola. I els diumenges al vespre planxa les camises del marit.

Una traductora que treballa a casa sense descans, amb un quart d’hora de pausa per dinar. A dos quarts de cinc corre a buscar una filla a la llar d’infants. A correcuita la posa al cotxet, sense gaire temps per a petons i abraçades (no l’ha vista des de fa vuit hores i l’ha trobat a faltar), i comença a caminar depressa per anar a recollir el fill gran, que va a una escola a vint minuts de distància, i amb pujada. Arriba que treu el fetge per la boca, cada dia.

2 comentaris

  • Roger Vilalta

    14/02/2011 12:59

    Donant per bons els exemples de famílies que poses (segur que és encara la majoritària trista realitat) penso que en bona part tot és en les vostres mans.
    No puc entendre la submissió de la professional de la multinacional; o la de la dona amb negoci propi i amb marit -entenc que aturat- i que no fot ni brot; o la noia moderna anglesa que acaba per reproduir el rol de sempre.
    I no ho entenc, no només perquè ho pateixen a la seva pell, sinó sobretot perquè els seus fills (i filles) aprendran que la “normalitat” a reproduir amb futures parelles i descendència serà exactament aquesta.
    Particularment, em sulfura pensar que tantes parelles joves segueixen reproduint aquests esquemes.

  • Teresa

    15/02/2011 16:59

    Merci pel comentari Roger! A mi també em sulfura, tot i que no és només culpa seva…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús