El sentiment de culpa

Un dels llegats de la tradició judeo-cristiana és el sentiment de culpa. Com diu un psicòleg amic,”la culpa és com un gra que molesta, no aporta res i costa de fer marxar”. El Gènesi ja en parla. La desobediència d’Adam i d’Eva, especialment la d’Eva, que va temptar Adam a menjar-se la poma del pecat, marca la filosofia del cristianisme i del catolicisme. Una educació en aquesta tradició, vulguis que no, fa que ens apropiem d’aquest sentiment genèric de culpa i que sigui difícil treure-se’l de sobre.

Jo he vist aquest sentiment de culpa sobretot en dones. També en alguns homes, però no tants. I quan les dones són mares, el sentiment de culpa les envaeix encara més sovint. Quan un fill es fa mal, es posa malalt, o li passa qualsevol cosa dolenta, una mare se sent culpable, encara que no hi tingui absolutament res a veure. És cultura, és instint…? No ho sé, però que hi és, aquest sentiment, és ben palpable.

També ens sentim culpables quan tenim èxit. Si una dona triomfa en el món laboral i el seu marit no, probablement se sentirà culpable. Una situació inimaginable si passés a la inversa. També passa que a una dona que ha arribat lluny en la seva carrera professional se la mira de manera sospitosa (alguna cosa deu haver deixat de banda, per haver arribat on és…).

Sigui com sigui, el sentiment de culpa que arrosseguem moltes (potser la majoria) de dones, és certament un gra enujtós difícil d’erradicar.

Potser l’hauríem de traspassar a polítics sense sentiments ni escrúpols que es neguen a canviar la llei perquè una persona a qui els bancs se li han quedat la casa, pugui deixar de pagar el deute. Aquests polítics que aboquen milions d’euros (de tots els contribuents) a salvar els bancs de la fallida, però a qui els rellisca la vida de milers de persones que no arriben a finals de mes i són a punt de perdre-ho tot. Aquests sí, que s’haurien de sentir culpables.

3 comentaris

  • Toni Toluges

    30/03/2011 16:05

    Sra. Bau, potser el seu “psicoleg amic” hauria de saber que la culpa, es a dir, la disposicio emocional a creure’s responsable d’una falta comesa, “aporta” dolor, reconsideracio i penediment. La culpa es el que fa que hom intenti evitar repetir un error. O si ho prefereix, que un maltractador incipient acabi matant la seva dona.

    Permeti’m explicar-li una anecdota personal: una vegada, un home va posar un ganivet al coll de la meva dona i va demanar-nos els diners. Tot seguit, va posar-se a plorar, es va disculpar en la seva drogaddiccio i va marxar avergonyit. Ja veu que tinc motius per agrair aquest “llegat” de la “tradicio judeo-cristiana”.

    I no nomes judeo-cristiana. La funcio de les religions es canalitzar els instints primaris de l’individu cap a la convivencia en comunitat, destriant el be -allo que afavoreix la vida en comu- del mal -allo que la pertorba-. I per aixo, s’inventen uns dogmes (l’existencia de Deu, per exemple), unes normes de comportament al servei del dogma (els manaments) i uns castigs per l’incompliment (l’infern, per exemple). Observi que la societat civilitzada actua de la mateixa manera: s’inventa una motivacio (‘liberte, egalite, fraternite’, per exemple), unes normes de comportament al servei de la motivacio (declaracions de drets i deures) i unes mesures repressives per als infractors (lleis punitives).

    En qualsevol cas, aixo podria explicar el sentiment de culpa per una falta comesa, pero no el sentiment de culpa per una falta inexistent, que es el que voste planteja. I menys encara explicar que sigui un sentiment (gairebe) propi de la dona. Suggereixo preguntar a la seva mare i avia si tambe havien tingut aquest sentiment quan els seus fills es posaven malalts. Igual ara “hi es, aquest sentiment [de culpa]”… pero no hi era.

    Sobre el tema de les hipoteques hi ha molt per a reflexionar… i potser m’hi poso.

  • tbau

    31/03/2011 23:01

    Gràcies pel seu comentari, Sr. Toluges.

  • Alba Vila

    25/03/2013 19:39

    Home, doncs jo no ho trobo tant fora de lloc!!
    Si que penso que el sentiment de culpa és mes propi de les dones que dels homes, ja que sovint, la culpa, va associat al sentit de responsabilitat.
    No se, però l’exemple que posa del lladregot, em fa pensar en allò que diuen de llàgrimes de cocodril…. i crec que no hem de confondre la gimnàstica amb la magnèsia! No és el mateix sentir-se culpable que penedit.
    Ah! i les lleis, normes, etc, etc, etc (jo no se llatí…) són les idees d’algú. Tot es qüestionable no?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús