Reflexió el dia de la dona: anem enrere amb els drets laborals

Formo part d’una xarxa de dones professionals anomenada EOL (Ejecutivas Online) i ens relacionem principalment per correu electrònic. A la llista de correu s’hi envien tot tipus de propostes, articles, anuncis i, també, ofertes de feina. Ara fa pocs dies una oferta enviada per una de les membres de la xarxa va engegar un debat interessant.

Full-time i 3 idiomes: 800 euros bruts
L’empresa demanava una administrativa que sabés anglès (a més de català i castellà) i a poder ser alguna altra llengua. Amb un horari de les 9 del matí a les set del vespre (amb dues hores per dinar), s’oferia un sou brut de 800 euros. Una de les membres de la xarxa, la periodista Júlia López (Món Comunicació i La Independent), va protestar dient que les condicions que s’oferien eren molt precàries, i, malgrat que el sou era tan baix, “ni tan sols s’oferia un horari que permetés conciliar la vida laboral amb la familiar”.

Aquesta crítica va desencadenar un seguit de reaccions. Algunes deien que en moments com l’actual era d’agrair que es donessin oportunitats professionals, malgrat les males condicions, i altres estaven d’acord amb la Júlia.

Metgessa interina acomiadada
Fou una bona oportunitat per a reflexionar i adonar-nos de les condicions cada vegada més precàries dels llocs de treball. En els últims temps ho he pogut comprovar al meu voltant. Una amiga que és metgessa interina en un CAP i que feia 8 anys que hi treballava l’acaben d’acomiadar i ara té un contracte de 2 mesos per 25 hores setmanals, 12 hores menys que fins ara. A la pràctica, però, haurà de fer pràcticament la mateixa feina:les hores de visita amb els pacients s’allarguen més del que és establert, cal assistir a reunions, posar-se al dia amb els nous coneixements científics, etc.

Periodista bilingüe, disponibilitat per viatjar i sense contracte: 1.000 euros
Una amiga periodista va dir que no a una feina full-time, i l’entenc perfectament: li demanaven ser bilingüe en anglès i castellà, viatjar per Europa per posicionar una marca en el mercat internacional. Tot, per 1.000 euros al mes, i sense contracte: ella s’havia de pagar els autònoms.

A mi també m’han abaixat el sou, tot i que que em pago els autònoms cada mes. I s’ha apujat l’IRPF i l’IVA. Tot plegat fa reflexionar i és adient qüestionar-se si aquesta precarietat és exclusivament causada per la crisi econòmica. Jo no ho crec. Penso que moltes empreses aprofiten el context per rebaixar els drets de les treballadores i treballadors.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús