plataforma col·laborativa

dimarts , 20/06/2017

La cooperació japonesa ha finançat l’elaboració d’un nou Pla Director d’Urbanisme. He tingut la gran sort de treballar en aquest projecte, en la fase preparatòria, recollint dades que serviran per l’anàlisi de la circulació de vehicles i per la comprensió dels perfils dels habitants i de les condicions en què viuen. Ha estat molta feina però he après molt.

Nouakchott ha tingut successius Plans, cap d’ells satisfactoris. Tot va començar els anys 70, quan una època de gran sequera va atraure la població de l’interior del país a la nova capital, depassant de molt el nombre de població prevista i deixant, doncs, obsolet el Pla.

LA diferència de la feina dels japonesos és que han dut a terme diverses accions per copsar la voluntat de la població: enquestes, grups de discussió, debats… i, ara, una plataforma col·laborativa on es convida els nouakchottís a exposar punts positius, problemàtiques, desitjos… Evidentment, només hi podrà participar una èl·lit que té accés a internet i que sap utilitzar-lo. Però aquesta eina no és més que una altra entre el ventall de fonts d’expressió de la població.

Si us interessa, podeu concultar-la aquí.

nosaltres no ho creiem

divendres, 26/05/2017

Dijous. 12h. Infermeria del cole. Una alumna de primària arriba dient que ha vomitat diverses vegades i que li fa mal la panxa. La infermera truca a la tieta, que es planta allà en només 10 minuts.

TIETA-Què et passa? Tens febre?
ALUMNA-Em fa mal la panxa i he vomitat.

La tieta pregunta a la infermera des de quan ha vomitat la nena. Li diu que no sap des de quan, que ara era a esport i ha vomitat.

TIETA-És que les nenes no han de fer esport!
JO-És bo fer esport…
TIETA-Nosaltres (referint-se als moros mauritans) no ho creiem.

vaga de taxistes

dimecres, 10/05/2017

Vaig ser fora del país uns dies. Just durant els últims dies de la meva absència els taxistes de Nouakchott es van declarar en vaga. I es van manifestar. I es van organitzar. I van fer sentir les seves queixes.

La raó: el govern maurità va adevertir mitjançant un text legal que s’aplicaria el codi de circulació. Cal conduir amb el cinturó de seguretat, respectar les senyals de circulació, aparcar on es pot i sense perjudicar els altres, circular amb un cotxe amb matrícula, etc. El que crec que representava una novetat és que el color del cotxe que figura als papers del vehicle ha de ser el mateix que el color real.

Són normes de circulació que qualsevol pot respectar Pots no saltar-te un semàfor. Pots posar un cinturó en el teu cotxe (en el cas que no n’hi hagi) i posar-te’l…

-És que ara quan ens saltem un semàfor haurem de pagar una multa! – deia indignat le conductor que ens va venir a buscar a l’aeroport.
-Xiquet, respecta els semàfors…
-Sempre rebem els més pobres! – continuava.
-Xiquet, respecta els semàfors…

D’acord que probablement els que tenen poder seguiran fent el uqe volen. Però cal regular la circulació. I està en mans de tots respectar el codi de circulació.

El que em sorprèn és que un poble que gairebé no es mou ni s’organitza per res (i hi ha molts motius pels quals lluitar) es manifesti perquè ja no podrà saltar-se els semàfors.

La premsa va

mercat negre de bosses de plàstic

dissabte, 15/04/2017

Des de fa ja uns quants anys les bosses de plàstic estan prohibides pel govern maurità. Certament ja no es veuen aquells arbres plens de bosses de plàstic enganzades. Quan vas a la botiga et posen les compres en unes bosses d’una mena de tela que diuen que estan fetes amb patata, en malles o en bosses de papers. Als súpers no es venen bosses d’escombraries de plàstic.

Molt bonic, però poc pràctic quan vas a comprar olives a granel, per exemple. O per tirar restes amb líquid a la paperera. O pels excrements dels animals domèstics.

Hi ha qui porta bosses de plàstic de l’estranger, en l’equipatge personal. Però està prohibit, i poden multar-te. Hi ha propietaris de supermercats que te les venen tan sols si les demanes i et tenen vist. Però està prohibit i poden multar-los.

Ahir vaig anar al súper i a l’entrada hi havia un velet amb un gran sac d’arròs. En veure’m en va dir “Zazou?”, és a dir, “bossa de plàstic”?. Tenia el sac ple de bosses, noves i endreçadetes. I no vaig poder resistir-me de comprar-n¡hi.

lemine

divendres, 7/04/2017

Lemine és venedor de fruita i verdura. No té una botiga, sinó que selecciona bones peces i les ven directament als seus clients (particulars i empreses). Quan acaba la ronda del matí ve a l’escola i ofereix el que té, que ja està organitzat en bosses, al personal. De tant en tant li compro algo, sobretot en períodes de molta feina. És molt pràctic sortir del cole i arribar a casa amb les compres fetes!

És de Guinea Conakry. La seva dona també. Vivien en una casa de propietat en un barri popular de Nouakchott. Té fills, i quan va ser l’hora de començar a anar a escola es va trobar amb problemes perquè com que no tenien els papers de la residència no podien inscriure’s a cap centre. Almenys públic. Tenir aquests papers és car i, a més a més, impossible per a determinats perfils perquè et demanen una sèrie de certificats dels quals aquell que treballa en l’àmbit informal no disposa.

L’estratègia de la família de Lemine fou la mateixa que molta gent va adoptar. La dona i els nens ara viuen al Senegal. Van vendre la casa de Nouakchott i han comprat una casa al Senegal. Lemine es contenta dient que el nivell escolar al Senegal és millor que el d’aquí. Ell ara viu en una habitació de lloguer en un barri popular força cèntric. I va venent fruita i verdura.

esperpèntic

divendres, 24/03/2017

El president Aziz va comparèixer davant la premsa independent dimecres. Una selecció feta per ell, òbviament. La televisió mauritana en va fer difusió. I vaig tenir la sort de ser a casa d’uns amics que tenen tele i vaig poder veure el vodevil.

El projecte del que més es parla ara és el canvi de la bandera del país, la reforma de l’himne nacional i la supressió del senat. La llei havia de ser aprovada pel senat que, sorpresa, no la va aprovar. Encara que sembli mentida fou una sorpresa, pocs s’hi esperaven. I Aziz a la seva compareixença va dir que farà un referèndum. Ha previst 16 miliards d’ouguiyas (uns 14 milions d’euros) i el farà amb l’objectiu de fer parlar el poble en relació a les esmentades reformes projectades. Un periodista li va demanar si el govern ja tenia una data prevista.

-Jo decideixo i es fara quan jo digui.

Esperpèntic. Aquest tros el deia en francès. Depenent si la pregunta era en hassaniya o en francès, responia en una llengua o en una altra. La seva expressió en francès no és destacable, però es veu que en hassaniya és molt pitjor. Va créixer al Senegal i parla molt bé wolof, però no pas la llengua oficial de Mauritània.

Més endavant un altre periodista no arabòfon va demanar-li per la situació de pobresa al país.

-Els mauritans cada vegada són menys pobres. Cada vegada hi ha més cotxes. La gent viatja més a l’estranger. I, si hi ha poblres, no tinc pietat d’ells perquè segur que abans no pagaven la llum, ni l’electricitat, utilitzaven cotxes estatals… no han de fer-me pena.

Increïble. Impressionant. Desesperançador. Alarmant.

twizeta

divendres, 24/03/2017

Fa aproximadament un mes passàvem pel període de més fred a Nouakchott. És un fred suau, però remarcable si el comparem amb la resta de temperatures anuals. Era un moment en què sortia de casa a les 6h del matí, quan encara era fosc i necessitàvem almenys una jaqueta per protegir-nos de la fresca.

Un bon dia vaig sortir del pis, vaig encendre el cotxe i vaig anar cap al punt en què alguns enquestadors del meu equip estaven treballant. Eren a uns 8 km de casa. És tan agradable conduir per una ciutat quan no hi ha literalment ningú més circulant! El cas és que sentia el soroll d’un gat venint de l’interior del cotxe. Tan bon punt parava, el soroll també hi feia. Ja al punt de supervisió, vaig fer la feina que havia de fer i abans de marxar vaig obrir el capó del cotxe. I després de molt buscar vam trobar uns ulls minúsculs d’un gat. No sé com el vam poder fer fora. Era minúscul. Però sense que ens deixés opció a fer res, va tornar a posar-se la motor del cotxe. Temia fer-li mal i poder tenir un accident, però havia d’anar al port a seguir treballant. Uns 15 km.

JA al port, vaig tornar a obrir el capó i una dotzena d’homes es van atansar. Aquí sempre passa el mateix quí quan una dona sembla tenir un problema mecànic. El fet és que els vaig dir que calia trobar el gat que romania al motor. Després d’una bona estona un el va poder agafar. Però aquí solen tenir tanta por dels animals que el va llençar cap a l’aire. I amb tan mala sort que el gat va caure al turbà d’un dels treballadors del meu equip, que va començar a saltar. Un cop el gatet a terra, volien matar-lo. Per sort tenia una capsa al cotxe i el vaig dur cap a casa meva.

Ni una rascada, ni una ferida. Tan sols bruta pel greix del motor. I espantada per totes les aventures viscudes. LA vaig alimentar i li vaig fer una caseta al repla de casa. Va passar dos dies així, sense marxar i evidentment sense rebre la visita de la seva mare. Li vaig buscar una casa d’adopció infructuosament.

I ara la petita viatgera viu a casa. Peruga però lluitadora. I amiga inseparable del gat que ja vivia a casa.

Twiza ñesl a paraula hassaniya que fa referència als treballs grupals. I com que la vam treure del motor del cotxe en grup, així la vaig batejar. Twiza.

parena!

dilluns, 20/03/2017

L’entrada del meu pis dóna al pati d’una casa on entra i surt molta gent. Al voltant del pati hi ha habitacions que tinc la impressió que lloguen famílies. A l’altra banda de la casa les dones tenen un petit restaurant.

Sempre hi ha moviment. I ho trobo agradable. Els dijous per la nit, i a vegades altres dies, hi ha reunions d’homes de dikr, és a dir, recitació de versets corànics. “La la illa allah, la la illa allah…”. Poden passar dues hores repetint la frase. Els caps de setmana hi ha dones que renten roba al pati. Al principi creia que era la roba de llurs famílies, però ñes una feina que fan de més a més. A vegades hi ha una fuster que repara mobles… i el soroll no és tan agradable.

El meu despatx dóna al pati. I avui mentre treballava he sentit “Pqrena!”. Era un nen. He mirat, i com intuîa, estava assegut a l’orinal. “Parena” vol dir “ja està, ja he acabat”. El nen cridava la seva mare perquè li netegés el cul. Una escena que em fa viatjar al a infantesa.

mohamed lemine

dissabte, 4/03/2017

El propietari dels pisos on visc va decidir fa un mes que contractaria un guardià. Moltes cases en tenen aquí. A vegades pertanyen a empreses de seguretat, a vegades no. Aquest darrer és el cas de Mohamed Lemine,el guardià que ara és a casa. És un vell que no dóna sensació de protegir-nos de res, però que és un element present i dissuasori devant de possibles robatoris. Les bateries dels cotxes, per exemple, van molt buscades. I dels homes vianants que darrerament han pres el nostre pati com a indret on miccionar.

La decisió de proposar-li la feina va venir del propietari. I ens ha augmentat un xic el lloguer per pagar-li un sou. Irrisori. La seva funció és romandre al pati a la nit. Instal·la un matalàs i dorm. Està present. Cap dia de repòs. Durant el dia ara s¡ha muntat una petita taula de fusta on ven tabac, llaminadures i crèdit telefònic.

projectes embrionaris

diumenge, 19/02/2017

Demà començarem la tercera setmana de feina. 32 enquestadors repartits per la ciutat compten vehicles i en alguns punts fan entrevistes als conductors. És un estudi previ a la confecció del nou Pla Director d’Urbanisme.

En la majoria de punts o estacions hi ha 6 persones, que passen 12 hores juntes. Aquesta proximitat ha desencadenat en molts casos en certa amistat. L’ambient que s’ha generat en els equips és molt agradable.

Em crida l’atenció un dels grups perquè entre ells han pactat posar en marxa un petit negoci en acabar la fena que fan amb mi. Es tracta d’un galliner. Aquí n’hi ha força. Cal llogar un local, comprar pollets i criar-los perquè facin gallines. El negoci rau en vendre ous i gallines.

Jo pago per feina feta, i evidentment ni em passa pel cap pensar què faran els treballadors amb els diners. Se’ls han merescut i són seus. A un altre nivell, és com quan dono diners als pidolaires; tampoc faig hipòtesis per jutjar què en faran dels diners. Que se’ls gastin en el que per ells sigui prioritari.

Ara bé, saber que aquests nois i noies, que han estudiat carreres universitàries però estan a l’atur des de fa temps i no tenen gaires esperances de trobar feina, volen intentar engegar un projecte propi que els generi beneficis, m’omple d’admiració i satisfacció.