mansour

divendres, 2/12/2016

La Güera és una població situada en territori saharaoui que els espanyols van fundar el 1920 mentre administraven la zona. És a Cap Blanc, a tocar de la ciutat mauritana de Nouadhibou. Allà va fer l’escolarització Mansour, l’home d’una seixantena d’anys que ens va acollir a mi i a una companya antropòloga a Chami.

Un investigador maurità ens va passar el seu contacte i ja el primer intercanvi verbal per telèfon fou prometedor. Mansour, que parla espanyol perfectament, és un home afable, hospitalari i molt viatjat. Infermer de formació, va formar part del Polisario. Ha viscut a Mauritània, Sahara Occidental, Argèlia, l’antiga Iugoslàvia, Cuba, Mèxic, Panamà… i ara viu a Chami.

Té una casa no excessivament gran, d’una planta i d’estructura rectangular. Hi ha una cuina, una sala amb tele, i dues habitacions. Fora, a uns deu metres devant la casa, la peça que fa les funcions de letrina i de dutxa. Tant la casa com la dutxa tenen electricitat i aigua corrent, com totes les parcel·les de Chami. Tenir la sensació d’estar al camp maurità però obrir l’aixeta i que surti aigua -per cert, a major pressió que la de casa de Nouakchott-, és una sensació força estranya.

Mansour ha construït una casa exactament com la seva adosada a aquesta. I està construint una tercera. La segona la lloga per exemple a un noi que treballa a Tasiast, una gran explotació d’extracció d’or situada a uns 150 km de Chami. A un centenar de metres de casa seva, mansour té una altra parcel·la on produeix maons de qualitat, tant per construir edificacions com un altre model tipus llamborda. Ven la producció a grans empreses, sobretot a Tasiast. Maons, llambordes, tanques de ferro, roba per treballar, màscares… Una mica de tot.

Quan vam arribar a Chami ens va venir a buscar a la carretera i ens vam instal·lar a casa seva, una llar sense mobles, com la majoria de les que hi ha aquí. Les habitacions tenen estora i un seguit de matalassos que ocupen tres dels quatre cantons de l’espai i que serveixen de sofà i de llit. Al centre de l’estança es disposa eventualment una taula baixeta per dormir i llestos. Mansour viu amb dues de les seves filles, una de 18 anys i una de 37, així com la filla d’aquesta, que té dos anys. Tota la família va fer-nos passar una estada molt agradale.

Mansour és molt conegut a Chami, segurament per la seva feina però també gràcies al seu carisma i simpatia. Això ens va obrir les portes a l’hora de fer entrevistes per la petita recerca antropològica que am dur a terme.

chami

dimecres, 30/11/2016

La Plata (Argentina), Cancún (Mèxic), Glenrothes (Escòcia), Ciudad Guayana (Veneçuela), Washington DC (USA), Canberra (Austràlia), Abuja (Nigèria), Islamabad (Pakistan)… i, entre d’altres, potser la més cèlebre, Brasília (Brasil). Totes elles ciutats planificades o de nova planta, és a dir, creades en un terreny prèviament no urbanitzat seguint un pla determinat. Són ciutats que s’han creat i desenvolupat no per decisió de la població sinó per decisió de l’administració.

Ara hem d’afegir-hi Chami. Una nova ciutat planificada a mig camí entre les dues ciutats més importants de Maujritània: Nouakchott i Nouadhibou. Dividida per la carretera asfaltada que des de novembre de 2005 uneix la capital política i l’econòmica.

EL poder ven Chami com una ciutat creada estratègicament per controlar la zona a nivell de seguretat (bàsicament terrorisme) i per crear un pol on la població de la zona tingui accés als serveis bàsics i governamentals (aigua, llum, educació, sanitat…). El pla bidimensional és perfecte, amb diversos barris harmònicament creats. S’han previst 7000 parcel·les, de les quals se n’han venut 3000. La resta està en reserva de cara al futur. Futur incert.

La majoria de la població que actualment viu a Chami està composta per famílies originàries de la zona (diàmetre d’uns 100 km), antics pastors i pescadors que diuen haver-se sentit atrets sobretot per la possibilitats que la seva descendència vagi a l’escola. També hi ha gent, en menor quantitat, provinent de Nouadhibou i de Chami. Un reguitzell de funcionaris, alguns il·lusionats per formar part de la gestació de la ciutat, altres que prenen la promoció com un càstig. Són unes 3.000-3.500 persones; el cens és difícil de fer perquè la població encara no s’ha estabilitzat.

Des de fa un parell de mesos els habitants s’han doblat. Han arribat 3.000-3.500 homes que treballen en la transformació de l’or. Han generat una sèrie d’activitats econòmiues, car cal que mengin, que es vesteixin, que comprin articles de necessitat… Hi ha també botigues amb eines per aquesta transformació i punts de compra d’or.

Vaig veure, doncs,una ciutat interessantíssima. Una ciutat que s’està gestant i que s’ha vist ocupada i beneficiada per un imprevist: la transformació de l’or.

Comença una sèrie de cròniques sobre Chami, la ciutat de nova planta de Mauritània.

l’escola mallorquina de cartografia

dijous, 24/11/2016

Dimarts vaig tenir la sort d’assistir a una conferència del francès Robert Vernet sobre la representació del litoral atlàntic en la cartografia antiga. Vernet és un arqueòleg francès que darrerament ha fet petites recerques sobre la cartografia perquè el tema l’atrau. I no m’estranya… és apassionant. Posar-se en la pell d’aquells mariners, exploradors i cartògrafs que no sabien on acabava l’Àfrica. Que mica en mica van anar coneixent el litoral africà atlàntic però que desconeixien completament l’interior del continent.

La xerrada va presentar la història dels mapes relatius a la costa mauritana. I em va sorprendre aprendre que a la baixa edat mitjana a Mallorca hi havia una escola famosíssima i de molta reputació, l’Escola Mallorquina de Cartografia. La majoria dels seus cartògrafs eren jueus, i certament el més famós fou Abraham Cresques, autor de l’anomenat Atlas Català (aproximadament de 1375).

D’alguna cosa em sonava aquest Cresques… sí, de l’Atlas Furtiu de l’Alfred Bosch, llibre que vaig llegir fa anys i que ja em va encantar.La cartografia, un món apassionant.

no és ciutat per a pobres

diumenge, 20/11/2016

Avui el diari Ara publica una entrevista a David Harvey, un dels antropòlegs del fet urbà més influents del moment. El titular, “Els pobres són expulsats de la gran ciutat”. Qualsevol ciutadà contemporani hi estarà d’acord. De Barcelona, evidentment. I de Nouakchott, també, on l’especulació urbana està en alça, on els interessos estrangers fan fora la població autòctona assentada en indrets econòmicament atractius, on el govern municipal persegueix els transportistes de carruatges -que no tenen altres mitjans de transport perquè no poden pagar-los”, on les obres públiques milloren bàsicament els barris dels rics…

Malauradament Nouakchott no escapa a aquesta pràctica urbana agressiva.

petit A

dilluns, 14/11/2016

A va néixer fa 4 mesos. Els seus pares feia 7 anys que s’havien casat i que desitjaven tenir un fill. Són poques les parelles que en aquest racó del món aguanten 7 anys sense fills sense separar-se.

La seva mare va donar a llum a Nouakchott, per cesàrea. Quan A tenia 7 dies van fer el ritual de posar-li nom i tallar-li els cabells; amb el tall el nen es desprèn simbòlicament de la vida a l’interior de la seva mare. Aquest ritual sol anar acompanyat d’una festa que anomenen “bateig”, tot i que no tingui cap relació amb el bateig cristià. Com que la mare d’A estava convalescent a causa de la cesàrea van ometre la festa.

La tradició serer, grup social de la mare, vol que l’àvia del bebè el vegi i li doni la seva benedicció abans que la mare no el porti penjat a l’esquena.Quan el nen tenia com dos mesos ell i la eva mare van anar al Senegal a veure l’àvia. Just després la mare ja el podia dur a l’esquena.

Aquest dissabte van fer la gran festa de presentació del nen, el bateig. Molta gent, molta música, molt de menjar i molta alegria. A ha estat un nen molt esperait i es nota. Llarga vida a ell.

estacionament

dijous, 10/11/2016

Periòdicament vaig a un cyber a imprimir documents. El cap i els treballadors em coneixen perquè ja fa uns quants anys que hi vaig i són molt amables. Dilluns vaig anar-hi perquè necesitava urgentment unes impressions. Vaig aparcar davant, en un forat que hi havia en una renglera de cotxes aparcats entre la vorera i la calçada. Vaig sortir del cotxe pensant que feia temps que no havia de maniobrar a Nouakchott per aparcar.

Ja dintre del cyber, en sec va aparèixer un policia de la circulació.

-Vostè té un 406?
-Sí.
-O corre a treure’l dle mig de la circulació o el durem al dipòsit.

No vaig poder estar-me de riure. Vaig sortir i vaig mostrar-li al poli que el meu cotxe no estava al mig de la circulació, hi estaven tots.

-Té 2 minuts, sinó ens l’emportem.

El senyor dle cyber em deia que darrerament ho estan fent. Ara bé, va dir-me que els cotxes nous i flamants ni els toquen. LEs grans famílies mauritanes són intocables…

dakar l’adolescent

dissabte, 22/10/2016

Vaig tenir la sort la setmana passada d’anar cinc dies a Dakar. Dos d’oci i tres de formació. Dos de redescoberta de la mà d’una amiga resident a la capital sengalesa. Restaurants de tots els racons del món, activitats d’oci de les més variades, gran ventall de teràpies de salut, supermercats amb les lleixes plenes de productes, gent i més gent passejant, fent esport, escoltant música… Contaminació, embussos, macroescoles…

Dakar no para de créixer exponencialment. Com un humà adolescent. Està lluny de la ciutat que vaig trepitjar per primera vegada el 2000. Venint de Nouakchott, és recurrent reflexionar com dues ciutats tan properes poden ser tan diferents.

estrangeria 2

divendres, 14/10/2016

Un dia i mig abans de marxar de viatge, mentre dinava amb uns amics, un dels funcionaris del servei d’estrangeria em va trucar per informar-me que podia passar a recollir el meu permís. Ja el tenien.

Una gran alegria em va recórrer pel cos. Una gran tranquil·litat. Emocions ràpidament estroncades en ser conscient que hi ha moltíssims estrangers que viuen a Mauritània que mai no podran tenir-la i que han de viure pensant que en el moment menys pensat la policia els pot deportar per terra fins la frontera. Perquè malauradament el tracte que el govern maurità dóna als europeus no és el mateix que el que dóna als africans del sud de Mauritània. Perquè l’ambaixada responsable de l’escola on treballo ha fet negociacions pels treballadors locals del col. Però no tots, només pels europeus.

Se’m regiren els budells…

estrangeria

divendres, 7/10/2016

Com ja he explicat en entrades anteriors, les condicions per tenir el permís de residència a Mauritània estan complicant-se. Cal entregar un munt de papers i passar hores i hores a la comissaria amb els buròcrates.

I ha estat el meu torn. No explicaré els passos per realitzar el meu dossier perquè no van ser del tot nets. No explicaré com he saltat la norma de romandre més de tres mesos al país sense sortir-ne abans d’obtenir el permís.

Avui he anat a comissaria a buscar el permís. Em van donar cita els funcionaris després de fer-me la foto i prendre les meves petges dactilars. I avui la targeta no estava llesta. Viatjo en una setmana i els he dit que tenia pressa. Han mirat l’ordinador i el comissari m’ha dit que el dossier no estava bloquejat, que està validat i que aviat tindré la meva targeta. I ha afegit, sense ironia:

-Felicitats. Tot anirà bé. Torna en uns dies.

I un altre funcionari:

-Dilluns o dimarts.

I el comissari l’ha renyat i li ha dit que no doni cites perquè no estan segurs de quan sortirà. Que crea falses expectatives.

I jo sentiré felicitat si tinc la targeta abans de divendres. Inshallah.

la no herència de Georges Balandier

dijous, 6/10/2016

El sociòleg i antropòleg Georges Balandrier ha mort als 95 anys. Gran referent per l’antropologia, especialment gràcies a les recerques portades a terme al continent africà. Ja als anys 1950′ defensava que l’antropologia no té per què reduir-se al treball de camp en contextos reculats en cerca de les societats primitives, sinó allà on els societats troben la seva màxima expressió: ciutats, bars, fàbriques, etc.

2016 i encara, quan dic als estrangers residents a Mauritània que són antropòloga, he de sentir sovint “Ah, aquí deus tenir moltes coses per dir”. Estimen que és un país poc urbanitzat, islamitzat i folclòric. Un país on trobar societats suposadament primitives. I he de respondre que l’antropologia té a dir en tots els contextos.