projectes embrionaris

diumenge, 19/02/2017

Demà començarem la tercera setmana de feina. 32 enquestadors repartits per la ciutat compten vehicles i en alguns punts fan entrevistes als conductors. És un estudi previ a la confecció del nou Pla Director d’Urbanisme.

En la majoria de punts o estacions hi ha 6 persones, que passen 12 hores juntes. Aquesta proximitat ha desencadenat en molts casos en certa amistat. L’ambient que s’ha generat en els equips és molt agradable.

Em crida l’atenció un dels grups perquè entre ells han pactat posar en marxa un petit negoci en acabar la fena que fan amb mi. Es tracta d’un galliner. Aquí n’hi ha força. Cal llogar un local, comprar pollets i criar-los perquè facin gallines. El negoci rau en vendre ous i gallines.

Jo pago per feina feta, i evidentment ni em passa pel cap pensar què faran els treballadors amb els diners. Se’ls han merescut i són seus. A un altre nivell, és com quan dono diners als pidolaires; tampoc faig hipòtesis per jutjar què en faran dels diners. Que se’ls gastin en el que per ells sigui prioritari.

Ara bé, saber que aquests nois i noies, que han estudiat carreres universitàries però estan a l’atur des de fa temps i no tenen gaires esperances de trobar feina, volen intentar engegar un projecte propi que els generi beneficis, m’omple d’admiració i satisfacció.

conciliació familiar sense etiquetes

diumenge, 12/02/2017

Per posar en marxa un nou pla director d’urbanisme cal, òbviament, partir del coneixement de la població en qüestió. La cooperació japonesa vol traçar el nou Pla de Nouakchott, que seria vàlid fins el 2040.

Jo estic participant en la fase prèvia, després de la qual els experts haurien de tenir una fotografia de les característiques de la ciutat. La primera acció que hem fet implica la posada en marxa d’un equip de 32 persones als carrers de Nouakchott. Els enquestadors han de romandre 12 hores (de les quals en treballen 8 i en reposen 4) al carrer.

El primer dia una de les enquestadores va aparèixer amb el seu fill d’un any. Mare de 3 menors, el petit estava malalt i no podia quedar-se amb ningú. Sense demanar autorització ni al supervisor ni a mi, va venir a la feina amb el nen. Res va impedir el funcionament òptim de la treballadora, i vaig apreciar que ho fes com quelcom natural. Això és la vertadera conciliació familiar, la que no s’ha de nombrar perquè flueix per ella sola.

el Japó a Mauritània

dimecres, 1/02/2017

He tinut la ort de guanyar un concurs per fer un estudi sobre la circulació rodada a Nouakchott. El client és la cooperació japonesa.

Avui, abans de firmar el contracte, han hagut de veure la meva oficina. Que és el meu pis. Havíem de firmar el contracte a les 14h a la seva oficina, i an proposar de venir a les 13h30 a casa. Cap problema. Li vaig dir en broma al traductor si volien dinar alguna cosa, esperant-me evidentment que diguessin que no. I van dir que sí. Així que hem menjat a casa i la veritat és que ha resultat agradable. No hem dedicat més de 10 minuts a menjar, perquè van de cul. Han arribat a les 13h30 en punt. Ni un minut abans ni un minut després. Tot és ordenat i sembla sota control, tot i que són divertits i fem força broma. Per la feina, són seriosos i alhora estan molt pendents de les aportacions d’altri. Em fan sentir molt a gust de moment.

He de fer un equip d’una trentena denquestadors mauritans. Comptaré amb dos supervisors, peruqè jo no puc controlar tota la feina i és important vigilar que les tasques es realitzin i es realitzin bé. El supervisor havia de venir a casa a les 17h. A les 17h15 l’he trucat. Sense cap mena de pudor ni volent cercar excuses, m’ha dit que acabava de sortir de la mesquita i que ja venia. M’ha fet somriure… ell és el que ha d’assegurar-se que els enquestadors estiguin operatius a les 7h del matí en punt durant l’enquesta.

Veurem com porto aquesta dualitat de maneres de fer… Sigui com sigui, és una molt bona oportunitat laboral i un aprenentatge accelerat.

verificar la font

diumenge, 22/01/2017

Aquest any escolar un dels pilars de l’educació francesa és l’Educació en els Mèdia i la Informació. És important donar eines als alumnes, i a la població en general, per ser usuaris crítics dels mitjans de comunicació. Premsa, tele, ràdio… i sobretot internet, perquè és el que ells consumeixen més i perquè és molt fàcil que en relació amb la informació et donin gat per llebre. Una de les eines que els intentem donar és tenir el reflex de comprovar sempre la font. N’hi ha? És cneguda? És una persna o un col·lectiu? On ha publicat, en un blog personal o en un diari que compta amb un equip crític?

Aquesta setmana m’he adonat de la importància de verificar les fonts, però també en dificultat que aquest fet comporta aquí a l’Àfrica Occidental. Adama Barrow, el president gambià ha estat finalment investit a l’ambaixada de Gàmbia a Dakar i el dictador Yahya Jammeh ha sortit del país. Es preveu que faci una estada a Conakry per després anar a Malabo. Fins que no hem tingut aquesta informació, tot eren rumors. Que si Jammeh volia sortir, que si no. Que si com que la seva segona dona es mauritana, ja era a Mauritània, que si no. Que si el fill de Barrow de 8 anys mort recentment ha estat víctima del complot, o no. I uns deien una cosa, i els altres una altra. La informació ha corregut per Whatsapp, però també per la ràdio i altres mitjans de comunicació. Les afirmacions severes i les tirades enrere posteriors et mantenen excitat, parles amb uns i amb altres per rumiar en les eventuals confirmacions. Però el que està clar és que és practicament impossible en aquests casos verificar la font del a informació. Resta a saber com hauríem de fer-ho.

d’agència en agència

divendres, 6/01/2017

Els reis m¡han portat un telèfon nou. Bé, l’antic telèfon d’un amic. El meu el donaré també a algú. La qûestió és que ahir per la nit intentant tallar la targeta per adaptar-la a la mida necessària per ser llegida pel telèfon nou, la vam destrossar.

El problema té fàcil solució. Amb una peça d’identitat, vas a l’agència de la companyia telefònica i et fan un duplicat de la targeta per poc més d’un euro. Avui és divendres, així que a les 12h tot tanca per deixar el tems necessari a la gent per anar a la gran pregària setmanal. A les 10h he anat a l’agència on vaig sempre. Una noia amb poques dots comercials m’ha dit que no podien fer-me la còpia, que no hi havia electricitat i que el més segur era esperar fins dilluns. Sort que un company l’ha sentida i m’ha dit que en realitat el problema era tan sols d’aquella agència, que anés a una altra.

He anat, obedient, a una altra agència. Hi havia moltíssima gent, perquè és al centre del barri administratiu. Bé, quan ha estat el meu torn m’han dit que no podien fer-m’ho perquè no tenien xips. M’ha sorprès negativament que una companyia de telèfons no gestioni eficaçment l’estoc de xips per poder fer duplicats. Ja eren les 11h.

He anat a una agència a la que no havia anat mai. Vora de l’antiga universitat. Feia temps que no anava per allí. He estat donant voltes 45 minuts fins que he trobat l’agència. No m’orientava i no trobava ni l’universitat. Sort que no hi havia molts embussos. I, mira, he descobert una casa que no havia vist mai i l’arquitectura de la qual m’ha agradat molt (he de tornar-hi). He arribat a la guixeta d’aquesta tercera agència a les 11h45. Hi havia molta menys gent que a l’agència precedent. De nou, m’han dit que no tenien xips. Li he explicat que venia de les altres dues agències i que si li anava bé busqués bé un xip per fer-me un duplicat. No sé on ha trobat el xip i m’ha fet la meva còpia. Ha estat un matí llarg però finalment he pogut complir l’objectiu que tenia.

espais verds ocupats

dimecres, 4/01/2017

Al barri hi ha una sèrie d’edificis d’un camerunès que té diverses escoles. A principis d’aquest curs va llogar o comprar un edifici que sempre m’ha agradat arquitectònicament. Era una casa abandonada i just davant hi tiràvem les escombraries. La recollida de residus actualment no està ben resolta i les deixalles s’acumulen durant dies de manera ben desordenada. Tenir merda daant d’un centre escolar no és òptim, i el camerunès ha adoptat una estratègia que em sembla fantàstica. Si ho hagués netejat, els habitants del barri per inèrcia hauríem tornat a fer d’aquell punt un contenidor a l’aire lliure. D’un dia per l’altre va convenir amb un noi que ocupés l’espai per fer-hi venta de plantes. Hem guanyat un espai verd, si més no a nivell visual, i ell ha vençut les muntanyes de deixalles. Dic ocupat però realment no sé si el botiguer paga taxes a l’ajuntament o no.

FullSizeRender (4)

L’ocupació d’aquests intersticis urbans, d’aquest marges existents entre l’asfalt i les cases és un fenomen que observem sovint en els darrers temps. No sempre associat a la protecció d’un deterninat punt de la invasió d’escombraies. Sigui com sigui, sempre és agradable veure verd al carrer.

FullSizeRender (5)

festa a l’escola

dilluns, 12/12/2016

Demà és la festa del naixement del Profeta. És un ritual musulmà que suscita controvèrsies entre la comunitat de fidels. N’hi ha quecreuen que cal celebrar-ho, i n’hi ha que no.

A Mauritània és una celebració nova. Abans no es festejava, a excepció de la zona interior fronterera amb Mali, on de sempre ha estat una gran festa.

Al meu cole el calendari adopta festes franceses i festes mauritanes. Fa una barreja. El dia nacional maurità, per exemple, és festiu. Però segons el calendari distribuït a principi de curs el naixement del profeta no ho era. L’ascensió, sí. El dilluns de pasqua, també. Els nens es demanen per què no tenen cole en dies religiosos cristians i, per contra, algunes de les festes musulmanes no es contemplen. És un dubte que comprenc, però se’ls intenta explicar que son en una escola francesa i que les fetes religioses cristianes a França tenen més de tradició que de religió. Sigui com sigui, és un debat complicat per a mi perquè empatitzo amb la postura dels alumnes.

Divendres per la tarda, a última hora, el director ens va enviar un mail dient que dilluns seria festiu. Després he sabut que l’ambaixador francès va rebre pressions del govern maurità per decretar el dia festiu.

quan la paraula emociona un públic adolescent

dimecres, 7/12/2016

Aquests dies se celebren a Nouakchott unes jornades literàries. És l’ocasió per reunir escriptors, sobretot mauritans,i plantejar debats. Hem tingut la sort d’acollir-ne a l’escola. Avui han vingut Idoumou Ould Mohamed Lemine i Mariem Mint Derwich. Han parlat amb dues classes amb un format ideat per les profes de francès que ha estat molt dinàmic i enriquidor: cada classe ha preparat preguntes per als escriptors i dos alumnes han jugat el rol de periodistes. Ha estat molt bé.

En un moment donat Mariem ha explicat la vessant terapèutica que l’escriptura ha tingut en la seva vida. De pare maurità arabòfon i mare francesa amb arrels catalanes (de Solsona, més precisament), en les seves èpoques al camp de Mauritània percevia com a la haima no hi havia intimitat car hom sempre estava en grup i d’allà trobava la solitud que tant anhelava en el seu interior. I totes les coses que la societat l’obligava a callar-se en tant que dona, les guardava. I vivia malament el fet d’haver de mostrar-se forta, com li deia la seva mare, de no plorar, de reprimir les seves emocions. Amb l’escriptura reivindica la dona en la seva totalitat, amb el que alguns anomenen les seves febleses i tot. Ha fet un discurs preciós. Totes les dones presents ens hem sentit a prop d’ella. Jo tenia un nus a la gola, i de sobte Mariem diu:

-“Paro, perquè aquesta nena que plora em farà plorar”.

Una de les nenes de la classe estava plorant. Emocionada. Trencada. 14-15 anys, com els seus companys. I s’ha emocionat escoltant Mariem. I no s’ha reprimit. I els seus companys, que estan en una edat en què la burla és gairebé omnipresent, també emocionats, l’han respectada. I Mariem s’ha posat a plorar també.

H estat un moment sentimentalment molt fort per a tots, també per a mi.

cerca i transformació d’or

dilluns, 5/12/2016

L’abril de 2016 el govern maurità va vendre permisos a particulars per explotar l’or a una zona del Nord del país que fins aleshores estava sota el monopoli de multinacionals. Cal dir que a Mauritània hi ha una de els bretxes d’or més importants del món.

A Nouakchott vam presenciar les llargues cues al Ministeri de les Mines per aconseguir un permís d’explotació. Després una zona propera a casa meva es va convertir en el lloc d’adquisició de material per anar a buscar or. El preu de les màquines detectores d’or es va multiplicar exponencialment. Els podents van invertir; els menys rics van associar-se per acumular capital. Les pick-ups que es dirigien a buscar or sortien a centenars de Nouakchott. Era espectacular.

Ara es veu que l’or ja no es troba a la superfície. Els cercadors perforen el sòl i en treuen pedres, que posen en sacs i, segons he observat aquests dies, els envien a Chami. Allà comença un procés dur i penós per adquirir or.

El primer pas és picar les pedres. Una sèrie de icapedrers asseguts a terra piquen i piquen les pedres. Sense dies de festa. Sense pausa. Sense màscares per aïllar-se de la pols generada. Picar i picar.

Un cop les pedres ja són més petitones, d’uns 2 centímetres de diàmetre, es posen en unes màquines que les transformen en pols. El soroll és notori i present a la ciutat de 8h a 22h. L’administració de la ciutat ha hagut d’introduir aquest tipus de normativa per trobar una entesa entre els habitants de Chami i la població flotant d’homes que treballen al sector de l’or. Cada màquina està situada en una parcel·la, que el cap de la unitat de transformació de l’or lloga al propietari. Aquests caps solen ser homes de negocis amb poder adquisitiu que de tant en tant pugen a Chami a controlar la seva inversió.

E aquesta pols cal cercar les partícules d’or. En un poal de plàstic un treballador posa un grapat de pols, aigua i un element químic que evidencia la presència de partícules d’or. És un procés lent i en el que l’única protecció del treballador és un guant per evitar el contacte directe amb l’element químic.

Un altre treballador acumula les partícules dor, les cobreix d’un químic que pel que vaig entendre focalitza la calor en un punt i aplica flama amb una mena de soldador fins que aquelles partícules esdevenen una pepita d’or.

Un procés llarg i penós que desconeixia completament. La meitat de la població de Chami són treballadors que participen en aquesta cadena productiva. Ha estat un regal inesperat per la ciutat nova, car generen un seguit de necessitats econòmiques que beneficien la ciutat. Han de menjar, s’han de vestir, han de comprar crèdit pel telèfon, etc. S’han obert botigues de material relacionat amb l’or i fins i tot botigues de compra d’or, que abans eren tan sols a Nouakchott.

Ara miro l’or d’una manera diferent. I em vaig sentir ben incòmoda quan un treballador em va regalar una pepita d’or. La de feina que els comporta per donar-la a la guiri observadora!

mansour

divendres, 2/12/2016

La Güera és una població situada en territori saharaoui que els espanyols van fundar el 1920 mentre administraven la zona. És a Cap Blanc, a tocar de la ciutat mauritana de Nouadhibou. Allà va fer l’escolarització Mansour, l’home d’una seixantena d’anys que ens va acollir a mi i a una companya antropòloga a Chami.

Un investigador maurità ens va passar el seu contacte i ja el primer intercanvi verbal per telèfon fou prometedor. Mansour, que parla espanyol perfectament, és un home afable, hospitalari i molt viatjat. Infermer de formació, va formar part del Polisario. Ha viscut a Mauritània, Sahara Occidental, Argèlia, l’antiga Iugoslàvia, Cuba, Mèxic, Panamà… i ara viu a Chami.

Té una casa no excessivament gran, d’una planta i d’estructura rectangular. Hi ha una cuina, una sala amb tele, i dues habitacions. Fora, a uns deu metres devant la casa, la peça que fa les funcions de letrina i de dutxa. Tant la casa com la dutxa tenen electricitat i aigua corrent, com totes les parcel·les de Chami. Tenir la sensació d’estar al camp maurità però obrir l’aixeta i que surti aigua -per cert, a major pressió que la de casa de Nouakchott-, és una sensació força estranya.

Mansour ha construït una casa exactament com la seva adosada a aquesta. I està construint una tercera. La segona la lloga per exemple a un noi que treballa a Tasiast, una gran explotació d’extracció d’or situada a uns 150 km de Chami. A un centenar de metres de casa seva, mansour té una altra parcel·la on produeix maons de qualitat, tant per construir edificacions com un altre model tipus llamborda. Ven la producció a grans empreses, sobretot a Tasiast. Maons, llambordes, tanques de ferro, roba per treballar, màscares… Una mica de tot.

Quan vam arribar a Chami ens va venir a buscar a la carretera i ens vam instal·lar a casa seva, una llar sense mobles, com la majoria de les que hi ha aquí. Les habitacions tenen estora i un seguit de matalassos que ocupen tres dels quatre cantons de l’espai i que serveixen de sofà i de llit. Al centre de l’estança es disposa eventualment una taula baixeta per dormir i llestos. Mansour viu amb dues de les seves filles, una de 18 anys i una de 37, així com la filla d’aquesta, que té dos anys. Tota la família va fer-nos passar una estada molt agradale.

Mansour és molt conegut a Chami, segurament per la seva feina però també gràcies al seu carisma i simpatia. Això ens va obrir les portes a l’hora de fer entrevistes per la petita recerca antropològica que am dur a terme.