Fatima (menor en mobilitat)

dimarts , 20/02/2018

Tinc 15 anys i sóc de Podor (Senegal). Mai no he anat a l’escola. Parlo poulaar. A Podor treballava a casa; ajudava la meva mare a cuinar, a escombrar la casa, a fer la bugada… També anava al camp a portar herba per als animals.

Quan tenia 12 anys el meu pare em va demanar que vingués aquí a Mauritània. Em va confiar a la meva tieta, que no tenia fills.

Amb la meva tia de vegades no podem menjar al migdia o a la nit. Ella no té molts diners, però el que troba ho porta a casa i ho comparteix amb mi. La meva tasca aquí és ajudar a casa, el mateix que feia a Podor. Cuino, netejo la casa i faig la bugada. Treballo des del matí fins a la nit, fins que vaig a dormir. Treballo cada dia. Si m’adormo la meva tieta em desperta amb un bastó. No em dóna diners, però si s’apropa alguna festa musulmana em compra roba nova.

Vaig aprendre una mica de l’Alcorà aquí a Mauritània, però ja no recordo res…

En el futur, m’agradaria tornar a Senegal amb els meus pares. M’agradaria, després, trobar un home, casar-me i tenir la meva casa. M’agradaria treballar i tenir diners, Una part que l’enviaria als meus pares i a la meva tieta, perquè ells m’han ajudat molt..

Diouf (menor en mobilitat)

divendres, 16/02/2018

Començo una sèrie de fragments d’històries de vida de menors en mobilitat a Mauritània.

Vinc de Guinea Conakry, de la zona de Boke. Tinc 18 anys i visc a Aioun. Vaig estudiar a diverses ciutats. Vaig començar al meu poble d’origen, on vaig aprendre fins al cinquè curs. Després d’això, vaig ser transferit a una subprefectura anomenada Koumbie, on vaig romandre durant 5 anys. Allí vaig obtenir el meu graduat. Després vaig anar a la prefectura de Koundiara, a la frontera amb Senegal, per fer batxillerat. Parlo poulaar i francès. Entenc l’àrab i l’anglès, però no puc parlar-los.

Acabats els estudis no vaig trobar feina i vaig demanar al meu pare que em deixés marxar en aventura a l’estranger. Va acceptar. El meu oncle patern viu a Rosso. Vaig contactar amb ell per telèfon i em va dir que Mauritània és un país islàmic i que aquí no hi ha problemes. Vaig venir a Mauritània passant per Senegal. No vaig tenir problemes a les fronteres, ni tan sols en el ferri de Rosso.

Una vegada a Rosso em va dir que el millor era aprendre un ofici. Em va confiar a un perruquer. Un cop adquirits els coneixements tècnics, vaig anar a Nouakchott, on vaig ser-hi 6 mesos treballant. Però Nouakchott no m’agradava gaire. Hi ha molt de trànsit … A Nouakchott vaig fer amistat amb un noi d’Aioun, que em va aconsellar anar-hi. Així ho vaig fer, i vaig trobar feina.

El meu pare viu a Mali. La meva mare va morir el març de 2017. Un dia la meva mare em va trucar per dir-me que estava malalta i que, si volia la seva benedicció, havia d’anar ràpidament. Recordo que era un dijous. El divendres, tornant de la pregària, vaig preparar el meu equipatge, vaig recollir els meus estris de perruquer i vaig marxar cap al Mali. Em vaig quedar amb ella durant uns dos mesos. Quan va morir, vaig tornar a Aioun.

Per al futur, tinc diverses idees en ment. Guanyar diners aquí Aioun i tornar a Guinea seria una possibilitat. Una altra opció seria provar d’anar a Europa. Allà tinc amics i tots han tingut èxit. Estic en contacte amb aquests amics, que m’expliquen com és la vida a Europa, com treballen amb els europeus. Aquestes experiències seves m’animen a voler anar a treballar a Europa. Una tercera opció és romandre a Mauritània.

campionat de tir

dilluns, 12/02/2018

Vam sortir dissabte pel matí de Nouakchott. Ben d’hora. A les 8 del matí. Un amic francès va passar a recollir-me per casa i vam anar a buscar un company seu maurità, que seria el nostre amfitrió durant el dia.

Vam anar a Tiguint, a uns 100 km al sud. És una població de carretera situada en l’eix que uneix la capital mauritana amb el Senegal. Una carretera ben important, però actualment en un estat més que lamentable. Els esvorancs són tan nombrosos que conduir resulta complicat i cansat.

Mohamdi, el nostre amfitrió, és membre d’un equip de tir maurità. Estan federats, i participen en concurs. Dissabte hi havia un concurs a Tiguint i ens ho va convidar. És un esport ben popular entre els arabòfons mauritans. Popular per conegut, no per barat.

El camp de tir era en una zona de dunes. Tres equips, deu homes per equip. Tres rondes. Tres tirs per ronda per persona. Cada tirador s’estira per terra, disposa la carabina sobre un sac ple de sorra per guanyar estabilitat i prova sort. Tres ampolles de vidre a 200 metres. Hi havia una khaima instal·lada per als participants i el públic, i una de més petita per al comentarista i els membres de la federació de tir. Cada vegada que passava alguna cabra per darrere les dianes, el comentarista aturava els tirs. Si un tirador fa diana, la tradició vol que doni diners al griot, un home que canta i anima els participants.

Dissabte van fer una ronda, i diumenge dues. Després del a primera ronda, el millor tirador era Mohamdi. Va trebcar dues ampolles en tres tirs, quelcom que es veu que és excepcional. Al final del campionat, hi ha un premi per al millor equip i per al milor tirador individual.

Vam passar un dia diferent i molt distret. Per fi vam poder participar, almenys com a observadors, d’un campionat d’un esport tan present en la comunitat arabòfona mauritana.

Maalouma (amb dues as)

dilluns, 5/02/2018

LA vaig veure per primera vegada en directe a l’estadi del barri del Cinquième. Una mora cantant en un barri de negres. Aquest detall ja és transgressor o, si més no, poc habitual per aquestes contrades. Una cantant no excessivament jove (ara té 58 anys) que, vestida amb melhefa, va agafar la guitarra i la va llençar un cop va acabar una sèrie d’arpegis. Em va semblar molt rockera. Ha sabut agafar la música tradicional mora i donar-li un toc més melòdic, més popero.

Té uns ulls expressius i un llenguatge corporal que transmeten alegria. Ahir vaig tenir la sort d’assistir a un concert acústic de Maalouma acompanyada de músics brillants. En una hora, va connectar amb el públic i va escalfar un vespre fresc.

Fou senadora des de 2007, i s’integrà a les files del partit del president Aziz el 2009, i s’oposà a les reformes constitucionals que aquest va promoure ara fa uns mesos i que va sotmetre a referèndum a l’estiu. Una veu que exopressa oposició en un país que està lluny de vetllar per la llibertat d’expressió. I que va patir les conseqûències amb un arrest domiciliari de dos mesos. El concert d’ahir era per recaptar fons per la seva fundació i per ella, una ajuda en moments difícils per la diva mauritana. Maalouma Mint Mokhtar Ould Meidah, als meus ulls una gran dona.

Aquí, una intervenció seva.

un 0 de menys

dissabte, 13/01/2018

Des de l’1 de gener d’aquest any al país circulen dues monedes. La MRO i la MRU. Dues sigles poc diferents que presten a la confusió. A més a més, la nova moneda segueix portant el nom de l’antiga: ouguiya. 10 MRO (antiga ouguiya) corresponen a 1 MRU (nova ouguiya).

L’acció presa pel govern està capitanejada per l’FMI. El percentatge de bancarització dels mauritans és baixíssim. Solen guardar els diners a casa. Hi ha qui no en té gaires. Però n’hi ha qui en té molts. I aquet tan baix poder dels bancs i la poca circulació de diners no són bons per l’economia del país i poden afavorir la corrupció i les males pràctiques.

Ara tenim uns mesos de convicència entre els dos tipus de monedes. Circulen rumors que diuen que hi ha molts bitlets falsos, dels nous i dels antics.

Sort que la conversió és relativamen t fàcil, perquè hi ha embolics allà on ha d’haver-hi pagaments. Imagino que és sobretot perquè pots pagar amb una moneda i que et tornin el canvi amb l’altra.

Un paquet de tabac sol valdre 400 MRO. Ara són 40 MRU. Escena real: un client vol comprar un paquet. Dóna 50 MRU al botiguer, que calcula i no sap quant ha de donar de canvi perquè només té MRO a mà. El client diu que són 100 MRO. El botiguer conclou que hi surt perdent i no li ven.

Veurem com avança la situació.

confiatge

dilluns, 11/12/2017

La paraula confiatge no existeix en català. Ni el seu equivalent en castellà o en francès. Inexistent en el nostre vocabulari, parla d’una realitat molt extesa a l’Àfrica Occidental: l’acció per la qual uns pares col·loquen un dels seus descendents en el si d’una altra família, de manera que els rols parentals queden delegats a aquesta família. Pot ser limitat en el temps, no hi ha cap prova escrita i, sobretot, el cognom del menor no canvia. Aquests tres punts són els que diferencien el confiatge de l’adopció. Sovint cas associar el confiatge a les lògiques de solidaritat familiar, al dò i al contra-dò dintre de la família extensa. Em sembla interessant apuntar que la confiança juga un paper important en el confiatge, i és que un cop han deixat el seu descendent en mans d’algú, els pares ja no han de mostrar interès per la situació del petit, almenys directament. El contrari seria malfiar-se de la persona que acull el menor.

Nens que viuen en pobles on no hi ha educació secundària són confiats a algú de confiança vivint en un poble on sí hi ha instituts de secundària.

Una parella amb múltiples descendents en dóna un a la germana d’un dels dos que pels motius que sigui no ha tingut fills. Sol donar-se una nena, perquè així després es faci cura de la tieta, que ella anomenarà mare. Si es tracta d’una parella infèrtil, a més a més, es creu que la presència d’aquell menor foragitarà els esperits malignes que impedeixen la gestació.

Nens que migren a un altre poble o a la ciutat per aprendre un ofici, són confiats al seu mestre. Viuen, mengen i treballen amb ell.

Els orfes són confiats normalment dintre de la família: als avis, oncles o tietes.

Les nenes a cops són confiades a algú a canvi de fer les feines domèstiques. Aquests casos són vulnerables d’explotació laboral.

Es pot fer confiatge també per causes socioeducatives. És el cas dels menors confiats a un mestre d’Alcorà, amb qui viuen i aprenen l’Alcorà, així com valors importants per la societat tals com la paciència, la modèstia, el saber guanyar-se la vida, etc.

I podria citar més exemples. En l’estudi sobre menors en mobilitat en el que participo, dels 42 testimonis recollits, 32 tenen o han tingut experiències de confiatge. Algunes més positives que d’altres. Un amic de la meva edat va ser donat a la seva tieta que no tenia fills; la tieta era diplomàtica i va viure en molts països. Ara ell, la tieta i els pares biològics viuen a Nouakchott. Ell ja és gran i viu amb la dona i els fills. Mai no ha deixat de tenir contacte amb els seus pares, i per ells és un fill més, però està clar també que per la tieta és un fill. Tot una riquesa emocional!

Mai no he vist clara l’adopció a l’Àfrica, i m’imagino que és per això. Primer de tot, és un concepte inexistent aquí i no crec que els parents dels menors siguin conscients que estan desvinculant-se’n definitivament car no coneixen una situació similar. En segon lloc, si els menors han perdut el pare o la mare, fàcilment seran integrats en la família extensa. I el concepte de família extensa, aquí, és molt extens.

l’escena dels bounty

dimarts , 7/11/2017

Visc en un pis a sobre del meu propietari. Fa dos dies que la filla es va casar. I fa deu dies que tenim tota la família a la capital. Són originaris de Zouérate i es van desplaçar per assistir a la unió. I, clar, ja que feien el viatge, millor aprofitar-lo.

El meu propietari… pobre home, em va demanar que li avancés dos mesos del lloguer. Va fer petites obres a casa seva, va pintar, va canviar sofàs i estores… i, el més costós, ha estat alimentant la família durant aquests deu dies. Cada nit disposaven unes estores a l’entrada de casa i s’hi instal·laven entre 40 i 60 dones. Com és costum entre els moros, surten per la nit però durant el dia no se’ls veu gaire. Així que cap a les 20h, apareixien les dones i seien fins passada mitjanit. He tingut el plaer d’escoltar una constant cacofonia de “Com estàs? Quant de temps! Quina alegria!”. Han sacrificat cabres, xais i el dia del casament, camells. El probre home s’ha arruinat. En broma li vaig dir que espero que la nena no es divorciï -tenint en compte que és un dels països amb més alt índex de divorcis, l’home va riure-. Van contractar -segurament molt mal pagats- una dotzena de sirvents que han estat aquests deu dies preparant menjar i netejant.

Divendres es van casar. Però la família encara ronda per aquí. Ahir dilluns vaig sentir forts crits de dones. Vaig sortir al balcó i vais assistir a l’escena dels bounty. Bounty són unes barretes dolces negres a l’exterior i blanques a l’interior. Per extensió, es diu bounty a les xocolatines en general. Un grup d’uns deu homes va arribar amb bosses plenes de xocolatines i llaminadures i les anaven donant -més aviat llençant- a les dones. És una tradició. És com simbolitzar que l’home cuidarà bé a la dona i l’omplirà de regals i coses dolces. Elles no paraven de cridar. De nervis i d’emoció. I perquè éssers masculins havien envaït el seu espai femení.

En la seducció entre moros el bounty és important. Vigileu si un moro maurità us regala bounty.

Parlant de bounty, les dones negres que actuen com a blanques són anomenades Bounty, perquè són negres per fora i blanques per din. És força negatiu, com adjectiu.

al súper

dissabte, 4/11/2017

Un dia entre setmana, al vespre, vaig decidir anar a un supermercat al que feia temps que no anava a comprar. Vaig omplir el carro a la meitat. Em sorprèn encara com de descarada és alguna gent mirant i analitzant el contingut dels carros dels altres. No ho entenc. O potser fan estudios sociològics o antropològics sobre el consum.

Vaig arribar a la caixa amb el meu carro mig ple. En aquest súper hi ha dues caixes, amb les seves zones per deixar els productes dels clients paral·leles. Només hi havia un caixer. I una caixa operativa. Em vaig posar a la fila. Només hi havia una persona devant meu. Va arribar un senyor que volia comprar tan sols una planxa. Li vaig dir que podia passar, que tenia només un producte i a mi no em feia res esperar un momentet. Va passar. I darrere seu, com si fos una sardineta, una senyora va intentar passar també.

-Perdoni, on va?
-Jo també passo.
-Mmm… té el mateix volum de productes que jo. Al senyor l’he deixat passar per cortesia, perquè només vol pagar la planxa.
-Jo també passo.
-No.

La seva mucama anava enganxada darrere la senyora. Com que van veure que jo no baixaria del burro, la senyora va començar a insultar-me i maleir-me, mentre la mucama em mirava de manera desafiant. La cosa estava tan encesa, que el pobre caixer va obrir la segona caixa i va fer passar per allí la senyora. Mentre, l’home de la planxa i jo esperàvem.

Una escena patètica que mostra les forces de poder que regnen aquest país. La senyora era mora de bona família.

el senyor

divendres, 20/10/2017

Ahir vaig anar a dinar amb una amiga. Vam menjar un yassa (arròs blanc amb salsa de ceba) deliciós. Normalment a la salsa hi ha pollastre, però ahir el vam menjar amb una orada boníssima. Havent acabat, vaig acompanyar l’amiga a la seva feina i em disposava a anar a casa quan, en una pista, un cotxe estava tan mal aparcat que no em deixava passar. Vaig intentar fer mitja volta, però era impossible maniobrar. Vaig tocar el càxon. Res.

Al cap d’una estona va sortir la dona de fer feines d’una gran casa a comprar algo a la botiga. Li vaig preguntar si el cotxe era seu. Va respondre afirmativament i em va dir que avisaria el conductor. Deu minuts més tard la noia va sortir de la casa amb unes claus.

-Tu ets capaç d’aparcar-lo bé?
-Sí, va, dóna’m les claus. Com és que el conductor no pot sortir?
-És que està menjant…

Quins pebrots!

Vaig entrar al cotxe i vaig adonar-me que era automàtic i no vaig captar gaire bé com funcionava. Un altre cotxe estava esperant després del meu, s’havia creat un petit embús. Li vaig anar a explicar la situació i el noi va aparcar el cotxe automàtic del senyor que estava menjant. I aquí senyor té connotació de gènere però també de posició social. Per aparcar-lo bé va haver de situar-lo a uns 100 m de la casa. La noia de fer feines es va queixar, perquè ho trobava llunyíssim. Estic segura que més tard el senyor li va cridar l’atenció.

lacoste

dimarts , 17/10/2017

Sortia de casa l’altre dia tot caminant quan vaig veure dos veîns observant una paret. Reien. Miraven. Tenen uns 10 anys i són arabòfons. En francès, vaig demanar-los què hi havia que captava la seva atenció. Es van mirar. No sabien com explica-m’ho.

-Tu… coneixes Lacoste?
-Sí..
-Hi ha un lacoste que surt i després s’amaga.

Hi havia un llangardaix. Rèptil que suscita moltes pors aquí. El que a mi em va fer somriure va ser el fet d’anomenar Lacoste l’animal.