l’escena dels bounty

dimarts , 7/11/2017

Visc en un pis a sobre del meu propietari. Fa dos dies que la filla es va casar. I fa deu dies que tenim tota la família a la capital. Són originaris de Zouérate i es van desplaçar per assistir a la unió. I, clar, ja que feien el viatge, millor aprofitar-lo.

El meu propietari… pobre home, em va demanar que li avancés dos mesos del lloguer. Va fer petites obres a casa seva, va pintar, va canviar sofàs i estores… i, el més costós, ha estat alimentant la família durant aquests deu dies. Cada nit disposaven unes estores a l’entrada de casa i s’hi instal·laven entre 40 i 60 dones. Com és costum entre els moros, surten per la nit però durant el dia no se’ls veu gaire. Així que cap a les 20h, apareixien les dones i seien fins passada mitjanit. He tingut el plaer d’escoltar una constant cacofonia de “Com estàs? Quant de temps! Quina alegria!”. Han sacrificat cabres, xais i el dia del casament, camells. El probre home s’ha arruinat. En broma li vaig dir que espero que la nena no es divorciï -tenint en compte que és un dels països amb més alt índex de divorcis, l’home va riure-. Van contractar -segurament molt mal pagats- una dotzena de sirvents que han estat aquests deu dies preparant menjar i netejant.

Divendres es van casar. Però la família encara ronda per aquí. Ahir dilluns vaig sentir forts crits de dones. Vaig sortir al balcó i vais assistir a l’escena dels bounty. Bounty són unes barretes dolces negres a l’exterior i blanques a l’interior. Per extensió, es diu bounty a les xocolatines en general. Un grup d’uns deu homes va arribar amb bosses plenes de xocolatines i llaminadures i les anaven donant -més aviat llençant- a les dones. És una tradició. És com simbolitzar que l’home cuidarà bé a la dona i l’omplirà de regals i coses dolces. Elles no paraven de cridar. De nervis i d’emoció. I perquè éssers masculins havien envaït el seu espai femení.

En la seducció entre moros el bounty és important. Vigileu si un moro maurità us regala bounty.

Parlant de bounty, les dones negres que actuen com a blanques són anomenades Bounty, perquè són negres per fora i blanques per din. És força negatiu, com adjectiu.

al súper

dissabte, 4/11/2017

Un dia entre setmana, al vespre, vaig decidir anar a un supermercat al que feia tmeps que no nava a comprar. Vaig omplir el carro a la meitat. Em sorprèn encara com de descarada és alguna gent mirant i analitzant el contingut dels carros dels altres. No ho entenc. O potser fan estudios sociològics o antropològics sobre el consum.

Vaig arribar a la caixa amb el meu carro mig ple. En aquest súper hi ha dues caixes, amb les seves zones per deixar els productes dels clients paral·leles. Només hi havia un caixer. I una caixa operativa. Em vaig posar a la fila. Només hi havia una persona devant meu. Va arribar un senyor que volia comprar tan sols una planxa. Li vaig dir que podia passar, que tenia només un producte i a mi no em feia res esperar un momentet. Va passar. I darrere seu, com si fos una sardineta, una senyora va intentar passar també.

-Perdoni, on va?
-Jo també passo.
-Mmm… té el mateix volum de productes que jo. Al senyor l’he deixat passar per cortesia, perquè només vol pagar la planxa.
-Jo també passo.
-No.

La seva mucama anava enganxada darrere la senyora. Com que van veure que jo no baixaria del burro, la senyora va començar a insultar-me i maleir-me, mentre la mucama em mirava de manera desafiant. La cosa estava tan encesa, que el pobre caixer va obrir la segona caixa i va fer passar per allí la senyora. Mentre, l’home de la planxa i jo esperàvem.

Una escena patètica que mostra les forces de poder que regnen aquest país. La senyora era mora de bona família.

el senyor

divendres, 20/10/2017

Ahir vaig anar a dinar amb una amiga. Vam menjar un yassa (arròs blanc amb salsa de ceba) deliciós. Normalment a la salsa hi ha pollastre, però ahir el vam menjar amb una orada boníssima. Havent acabat, vaig acompanyar l’amiga a la seva feina i em disposava a anar a casa quan, en una pista, un cotxe estava tan mal aparcat que no em deixava passar. Vaig intentar fer mitja volta, però era impossible maniobrar. Vaig tocar el càxon. Res.

Al cap d’una estona va sortir la dona de fer feines d’una gran casa a comprar algo a la botiga. Li vaig preguntar si el cotxe era seu. Va respondre afirmativament i em va dir que avisaria el conductor. Deu minuts més tard la noia va sortir de la casa amb unes claus.

-Tu ets capaç d’aparcar-lo bé?
-Sí, va, dóna’m les claus. Com és que el conductor no pot sortir?
-És que està menjant…

Quins pebrots!

Vaig entrar al cotxe i vaig adonar-me que era automàtic i no vaig captar gaire bé com funcionava. Un altre cotxe estava esperant després del meu, s’havia creat un petit embús. Li vaig anar a explicar la situació i el noi va aparcar el cotxe automàtic del senyor que estava menjant. I aquí senyor té connotació de gènere però també de posició social. Per aparcar-lo bé va haver de situar-lo a uns 100 m de la casa. La noia de fer feines es va queixar, perquè ho trobava llunyíssim. Estic segura que més tard el senyor li va cridar l’atenció.

lacoste

dimarts , 17/10/2017

Sortia de casa l’altre dia tot caminant quan vaig veure dos veîns observant una paret. Reien. Miraven. Tenen uns 10 anys i són arabòfons. En francès, vaig demanar-los què hi havia que captava la seva atenció. Es van mirar. No sabien com explica-m’ho.

-Tu… coneixes Lacoste?
-Sí..
-Hi ha un lacoste que surt i després s’amaga.

Hi havia un llangardaix. Rèptil que suscita moltes pors aquí. El que a mi em va fer somriure va ser el fet d’anomenar Lacoste l’animal.

harun

diumenge, 15/10/2017

Ulleres amb muntura daurada d’aviador. Calb. Una barba blanca tenyida amb henna. Un somriure perpetu. Vaig conèixer l’Harun per qûestions de feina. Em va citar a casa seva, als afores de la ciutat. Fa més de 30 anys que viu a Nouakchott. Va venir per treballar com a comptable a l’ambaixada d’Estat Units a Mauritània. Ara ja està jubilat, però s’ha quedat a viure aquí. Parla anglès, krio (l’anglès mesclat amb vocabulari de llengûes sierralleoneses) i un força deficient francès. Entendre’ns és a cops complicat, però ell crida per facilitar la comunicació. Sobretot quan parler per telèfon. Que s’entengui amb mi o no tampoc no és tan important; el que em sobta és que està casat amb una mauritana arabòfona i a priori, i segons em va confirmar, no parlen bé cap llengua en comú. Potser això fa que discuteixin menys. Segons diu per coses importants utilitzen les filles com a intèrprets.

Haroun i la seva família viuen en un barri típicament arabòfon. La gran majoria de la comunitat sierralleonesa viu en un altre extrem de la ciutat, en un barri amb una forta presència d’immigració africana. Allí és on un cop al mes es reuneixl la comunitat sierralleonesa per parlar tant de problemes que afecten tothom com de problemes personals. Haroun és el president. Cada membre ha de pagar l’equivalent d’un euro mesual, diners que dediquen a ajudar algun dels membres en cas de necessitat. Tot sembla molt idíl·lic, però després em vaig assabentar que aquesta necessitat pot voler dir repatriar una noia de Sierra Leona que es prostitueix. Segons Haroun és una malaltia. I d’això vam parlar en el viatge de tornada de la reunió mensual a casa seva.

farmàcia sense medicaments

diumenge, 1/10/2017

Passo uns dies a Nouadhibou, la sempre anomenada capital econòmica del país.Tinc més sensació de ser en una ciutat aquí que a Nouakchott. Hi ha voreres, activitat humana al carrer, zones on la construcció d’habitatges segueix unes normes… la planificació urbanística ha estat respectada.

M’allotjo en un barri del sud, el barri de la SNIM, la Société Nationale et Industrielle de Mauritanie. Queda allunyat de la ciutat. Les cases estan organitzades per blocs, de cases d’una planta o de petits edificis de tres pisos d’apartaments.

Ahir per la nit vaig anar a fer un tomb pel barri. Hi havia gent passejant, adolescents parlant al carrer, jugadors de petanca… hi havia vida al carrer! Qulcom que en certs barris de Nouakchott manca.

VOlia comprar paracetamol. Em van explicar on hi havia una farmàcia. EL responsable era devant la farmàcia, assegut.

-Que busques la farmàcia? És aquí! Passa, passa!
-Qu bé. Vull paracetamol.
-Ah, no n’hi ha…
-Una farmàcia sense paracetamol?
-És que no tinc l’autorització per vendre medicaments.

Efectivament, hi havia pasta de dents, gasses, esparadrap… els productes d’una parafarmàcia. Però cap medicament. A la farmàcia del barri…

any nou musulmà

divendres, 22/09/2017

Avui celebrem l’any nou musulmà. Per observació de la lluna, s’estableix el dia de l’Hègira, el dia en què fa 622 anys segons el calendari gregorià el profeta Muhammad va fugir de La Meca cap a Medina per tal de poder difondre la religió musulmana.

Dimecres a les 20h els treballadors de l’escola vamrebre un missatge dient que l’Hègira seria el dia següent. Això volia dir que dijous seria festiu. La sensació de tenir la llibertat d’escollir quan anar a dormir sabent que l’endemà no treballàvem es va apoderar de totos nosaltres.

Pum! Al cap de dues horetes ens van dir que no, que en realitat la festa seria divendres. Emocionalment va ser dur per a tots; l’endemà, parlant entre nosaltres dèiem com havíem viscut aquesta muntanys russa d’emocions. Personalment vaig cloure la meva presència a l’acte al que havia estat convidada i, amb el cap cot, vaig anar a dormir per poder treballar l’endemà.

Avui és festa. És el costat bo de la història.

la influència de la tele en els infants

dilluns, 11/09/2017

Dissabte vaig anar a casa d’un amic (i mestre) sociòleg maurità. “A la carretera que du al port de pescadors trobarás la Botiga Groga, agafa la segûent pista i gira a la sisena pista a la teva esquerra. És la casa número tres”. Vaig trobar fàcilment la casa, tot i que no coneixia la referència principal, la Botiga Groga. Per als ve*ins de la zona és un punt que els ajuda a orientar-se, així que van poder mostrar-me’l.

A casa seva, a la petita sala, hi havia un amic seu inspector de finances i el meu amic. Feia tmeps que no ens havíem vist. Vam parlar de generalitats. De política nacional i internacional. D’amics en comú. Tot plegat amb la ràdio de fons. La tele estava apagada (fenomen rar a Nouakchott).

Tot parlant de l’aprenentatge de llengües, els dos van dir que els seus fills parlen un francès molt influenciat pels dibuixos animats. Molt més informal, doncs, del que parlaven ells a la seva edat i que aprenien únicament a l’escola. D’aquí van saltar a relfexionar sobre la influència de la tele en la manera de fer i de pensar dels joves. El meu amic ens va voler explicar una anècdota per reflectir aquest pes que exerceix la tele: tot menjant, l’altre dia el seu fill petit de 6 anys li va demanar com s’havien conegut ell i la seva mare. El pare va respondre, però li va explicar al nen que en la majoria de famílies peuls aquesta pregunta seria concebuda ocm una manca de respecte i el nen hauria rebut un bolet.

Em va sorpendre molt. És cert que la distància generacional aquí sol ser forta. I tota difuminació d’aquesta distància és irrespectuosa. Allò que per nosaltres és una pregunta lligada a la curiositat -humana i infantil en particular-, per als peuls és una mostra de mala educació. Quant em queda per aprendre (espero que sense mancar el respecte)!

nova temporada (sense spoilers)

dimarts , 5/09/2017

Comença una nova temporada a Nouakchott. Patrocinada per Tunisair i el seu pilot que no va saber dir ni una vegada correctament el nom de la ciutat. El conductor no transmetia molta segureta però vam arribar correctament a bon port.

Una nova tmeporada en què l’ambaixada de França ha suprimit el color vermell de la regió d’Atar. No hi ha, doncs, impediments lligats amb la seguretat per als viatgers. Ens ho va anunciar un membre de l’ambaixada el primer dia d’escola. Cal anar-hi en dos cotxes i cal contractar un guia local, segons la normativa dels representants de França a Mauritània. El president de l’associació de pares i mares va parlar just després i va encoratjar tothom a viatjar a aquella regió. El que suposadament era una alerta de seguretat ho vaig percebre com una estratègia turística econòmica.

Per la seva banda, l’ambaixada d’Espanya ens convida a visitar un vaixell de guerra espanyol que aquests dies fa parada al port. Sense comentaris.

Una nova temporada en què la divisa local està devaluant-se com mai no ho havíem vist. I on el president va convocar un referèndum per suprimir el Senat i posar en marxa un projecte de regionalització i per canviar la bandera i l’himne nacional. ense sorpreses, el referèndum guanyà per majoria.

plataforma col·laborativa

dimarts , 20/06/2017

La cooperació japonesa ha finançat l’elaboració d’un nou Pla Director d’Urbanisme. He tingut la gran sort de treballar en aquest projecte, en la fase preparatòria, recollint dades que serviran per l’anàlisi de la circulació de vehicles i per la comprensió dels perfils dels habitants i de les condicions en què viuen. Ha estat molta feina però he après molt.

Nouakchott ha tingut successius Plans, cap d’ells satisfactoris. Tot va començar els anys 70, quan una època de gran sequera va atraure la població de l’interior del país a la nova capital, depassant de molt el nombre de població prevista i deixant, doncs, obsolet el Pla.

LA diferència de la feina dels japonesos és que han dut a terme diverses accions per copsar la voluntat de la població: enquestes, grups de discussió, debats… i, ara, una plataforma col·laborativa on es convida els nouakchottís a exposar punts positius, problemàtiques, desitjos… Evidentment, només hi podrà participar una èl·lit que té accés a internet i que sap utilitzar-lo. Però aquesta eina no és més que una altra entre el ventall de fonts d’expressió de la població.

Si us interessa, podeu concultar-la aquí.