esperpèntic

divendres, 24/03/2017

El president Aziz va comparèixer davant la premsa independent dimecres. Una selecció feta per ell, òbviament. La televisió mauritana en va fer difusió. I vaig tenir la sort de ser a casa d’uns amics que tenen tele i vaig poder veure el vodevil.

El projecte del que més es parla ara és el canvi de la bandera del país, la reforma de l’himne nacional i la supressió del senat. La llei havia de ser aprovada pel senat que, sorpresa, no la va aprovar. Encara que sembli mentida fou una sorpresa, pocs s’hi esperaven. I Aziz a la seva compareixença va dir que farà un referèndum. Ha previst 16 miliards d’ouguiyas (uns 14 milions d’euros) i el farà amb l’objectiu de fer parlar el poble en relació a les esmentades reformes projectades. Un periodista li va demanar si el govern ja tenia una data prevista.

-Jo decideixo i es fara quan jo digui.

Esperpèntic. Aquest tros el deia en francès. Depenent si la pregunta era en hassaniya o en francès, responia en una llengua o en una altra. La seva expressió en francès no és destacable, però es veu que en hassaniya és molt pitjor. Va créixer al Senegal i parla molt bé wolof, però no pas la llengua oficial de Mauritània.

Més endavant un altre periodista no arabòfon va demanar-li per la situació de pobresa al país.

-Els mauritans cada vegada són menys pobres. Cada vegada hi ha més cotxes. La gent viatja més a l’estranger. I, si hi ha poblres, no tinc pietat d’ells perquè segur que abans no pagaven la llum, ni l’electricitat, utilitzaven cotxes estatals… no han de fer-me pena.

Increïble. Impressionant. Desesperançador. Alarmant.

twizeta

divendres, 24/03/2017

Fa aproximadament un mes passàvem pel període de més fred a Nouakchott. És un fred suau, però remarcable si el comparem amb la resta de temperatures anuals. Era un moment en què sortia de casa a les 6h del matí, quan encara era fosc i necessitàvem almenys una jaqueta per protegir-nos de la fresca.

Un bon dia vaig sortir del pis, vaig encendre el cotxe i vaig anar cap al punt en què alguns enquestadors del meu equip estaven treballant. Eren a uns 8 km de casa. És tan agradable conduir per una ciutat quan no hi ha literalment ningú més circulant! El cas és que sentia el soroll d’un gat venint de l’interior del cotxe. Tan bon punt parava, el soroll també hi feia. Ja al punt de supervisió, vaig fer la feina que havia de fer i abans de marxar vaig obrir el capó del cotxe. I després de molt buscar vam trobar uns ulls minúsculs d’un gat. No sé com el vam poder fer fora. Era minúscul. Però sense que ens deixés opció a fer res, va tornar a posar-se la motor del cotxe. Temia fer-li mal i poder tenir un accident, però havia d’anar al port a seguir treballant. Uns 15 km.

JA al port, vaig tornar a obrir el capó i una dotzena d’homes es van atansar. Aquí sempre passa el mateix quí quan una dona sembla tenir un problema mecànic. El fet és que els vaig dir que calia trobar el gat que romania al motor. Després d’una bona estona un el va poder agafar. Però aquí solen tenir tanta por dels animals que el va llençar cap a l’aire. I amb tan mala sort que el gat va caure al turbà d’un dels treballadors del meu equip, que va començar a saltar. Un cop el gatet a terra, volien matar-lo. Per sort tenia una capsa al cotxe i el vaig dur cap a casa meva.

Ni una rascada, ni una ferida. Tan sols bruta pel greix del motor. I espantada per totes les aventures viscudes. LA vaig alimentar i li vaig fer una caseta al repla de casa. Va passar dos dies així, sense marxar i evidentment sense rebre la visita de la seva mare. Li vaig buscar una casa d’adopció infructuosament.

I ara la petita viatgera viu a casa. Peruga però lluitadora. I amiga inseparable del gat que ja vivia a casa.

Twiza ñesl a paraula hassaniya que fa referència als treballs grupals. I com que la vam treure del motor del cotxe en grup, així la vaig batejar. Twiza.

parena!

dilluns, 20/03/2017

L’entrada del meu pis dóna al pati d’una casa on entra i surt molta gent. Al voltant del pati hi ha habitacions que tinc la impressió que lloguen famílies. A l’altra banda de la casa les dones tenen un petit restaurant.

Sempre hi ha moviment. I ho trobo agradable. Els dijous per la nit, i a vegades altres dies, hi ha reunions d’homes de dikr, és a dir, recitació de versets corànics. “La la illa allah, la la illa allah…”. Poden passar dues hores repetint la frase. Els caps de setmana hi ha dones que renten roba al pati. Al principi creia que era la roba de llurs famílies, però ñes una feina que fan de més a més. A vegades hi ha una fuster que repara mobles… i el soroll no és tan agradable.

El meu despatx dóna al pati. I avui mentre treballava he sentit “Pqrena!”. Era un nen. He mirat, i com intuîa, estava assegut a l’orinal. “Parena” vol dir “ja està, ja he acabat”. El nen cridava la seva mare perquè li netegés el cul. Una escena que em fa viatjar al a infantesa.

mohamed lemine

dissabte, 4/03/2017

El propietari dels pisos on visc va decidir fa un mes que contractaria un guardià. Moltes cases en tenen aquí. A vegades pertanyen a empreses de seguretat, a vegades no. Aquest darrer és el cas de Mohamed Lemine,el guardià que ara és a casa. És un vell que no dóna sensació de protegir-nos de res, però que és un element present i dissuasori devant de possibles robatoris. Les bateries dels cotxes, per exemple, van molt buscades. I dels homes vianants que darrerament han pres el nostre pati com a indret on miccionar.

La decisió de proposar-li la feina va venir del propietari. I ens ha augmentat un xic el lloguer per pagar-li un sou. Irrisori. La seva funció és romandre al pati a la nit. Instal·la un matalàs i dorm. Està present. Cap dia de repòs. Durant el dia ara s¡ha muntat una petita taula de fusta on ven tabac, llaminadures i crèdit telefònic.

projectes embrionaris

diumenge, 19/02/2017

Demà començarem la tercera setmana de feina. 32 enquestadors repartits per la ciutat compten vehicles i en alguns punts fan entrevistes als conductors. És un estudi previ a la confecció del nou Pla Director d’Urbanisme.

En la majoria de punts o estacions hi ha 6 persones, que passen 12 hores juntes. Aquesta proximitat ha desencadenat en molts casos en certa amistat. L’ambient que s’ha generat en els equips és molt agradable.

Em crida l’atenció un dels grups perquè entre ells han pactat posar en marxa un petit negoci en acabar la fena que fan amb mi. Es tracta d’un galliner. Aquí n’hi ha força. Cal llogar un local, comprar pollets i criar-los perquè facin gallines. El negoci rau en vendre ous i gallines.

Jo pago per feina feta, i evidentment ni em passa pel cap pensar què faran els treballadors amb els diners. Se’ls han merescut i són seus. A un altre nivell, és com quan dono diners als pidolaires; tampoc faig hipòtesis per jutjar què en faran dels diners. Que se’ls gastin en el que per ells sigui prioritari.

Ara bé, saber que aquests nois i noies, que han estudiat carreres universitàries però estan a l’atur des de fa temps i no tenen gaires esperances de trobar feina, volen intentar engegar un projecte propi que els generi beneficis, m’omple d’admiració i satisfacció.

conciliació familiar sense etiquetes

diumenge, 12/02/2017

Per posar en marxa un nou pla director d’urbanisme cal, òbviament, partir del coneixement de la població en qüestió. La cooperació japonesa vol traçar el nou Pla de Nouakchott, que seria vàlid fins el 2040.

Jo estic participant en la fase prèvia, després de la qual els experts haurien de tenir una fotografia de les característiques de la ciutat. La primera acció que hem fet implica la posada en marxa d’un equip de 32 persones als carrers de Nouakchott. Els enquestadors han de romandre 12 hores (de les quals en treballen 8 i en reposen 4) al carrer.

El primer dia una de les enquestadores va aparèixer amb el seu fill d’un any. Mare de 3 menors, el petit estava malalt i no podia quedar-se amb ningú. Sense demanar autorització ni al supervisor ni a mi, va venir a la feina amb el nen. Res va impedir el funcionament òptim de la treballadora, i vaig apreciar que ho fes com quelcom natural. Això és la vertadera conciliació familiar, la que no s’ha de nombrar perquè flueix per ella sola.

el Japó a Mauritània

dimecres, 1/02/2017

He tinut la ort de guanyar un concurs per fer un estudi sobre la circulació rodada a Nouakchott. El client és la cooperació japonesa.

Avui, abans de firmar el contracte, han hagut de veure la meva oficina. Que és el meu pis. Havíem de firmar el contracte a les 14h a la seva oficina, i an proposar de venir a les 13h30 a casa. Cap problema. Li vaig dir en broma al traductor si volien dinar alguna cosa, esperant-me evidentment que diguessin que no. I van dir que sí. Així que hem menjat a casa i la veritat és que ha resultat agradable. No hem dedicat més de 10 minuts a menjar, perquè van de cul. Han arribat a les 13h30 en punt. Ni un minut abans ni un minut després. Tot és ordenat i sembla sota control, tot i que són divertits i fem força broma. Per la feina, són seriosos i alhora estan molt pendents de les aportacions d’altri. Em fan sentir molt a gust de moment.

He de fer un equip d’una trentena denquestadors mauritans. Comptaré amb dos supervisors, peruqè jo no puc controlar tota la feina i és important vigilar que les tasques es realitzin i es realitzin bé. El supervisor havia de venir a casa a les 17h. A les 17h15 l’he trucat. Sense cap mena de pudor ni volent cercar excuses, m’ha dit que acabava de sortir de la mesquita i que ja venia. M’ha fet somriure… ell és el que ha d’assegurar-se que els enquestadors estiguin operatius a les 7h del matí en punt durant l’enquesta.

Veurem com porto aquesta dualitat de maneres de fer… Sigui com sigui, és una molt bona oportunitat laboral i un aprenentatge accelerat.

verificar la font

diumenge, 22/01/2017

Aquest any escolar un dels pilars de l’educació francesa és l’Educació en els Mèdia i la Informació. És important donar eines als alumnes, i a la població en general, per ser usuaris crítics dels mitjans de comunicació. Premsa, tele, ràdio… i sobretot internet, perquè és el que ells consumeixen més i perquè és molt fàcil que en relació amb la informació et donin gat per llebre. Una de les eines que els intentem donar és tenir el reflex de comprovar sempre la font. N’hi ha? És cneguda? És una persna o un col·lectiu? On ha publicat, en un blog personal o en un diari que compta amb un equip crític?

Aquesta setmana m’he adonat de la importància de verificar les fonts, però també en dificultat que aquest fet comporta aquí a l’Àfrica Occidental. Adama Barrow, el president gambià ha estat finalment investit a l’ambaixada de Gàmbia a Dakar i el dictador Yahya Jammeh ha sortit del país. Es preveu que faci una estada a Conakry per després anar a Malabo. Fins que no hem tingut aquesta informació, tot eren rumors. Que si Jammeh volia sortir, que si no. Que si com que la seva segona dona es mauritana, ja era a Mauritània, que si no. Que si el fill de Barrow de 8 anys mort recentment ha estat víctima del complot, o no. I uns deien una cosa, i els altres una altra. La informació ha corregut per Whatsapp, però també per la ràdio i altres mitjans de comunicació. Les afirmacions severes i les tirades enrere posteriors et mantenen excitat, parles amb uns i amb altres per rumiar en les eventuals confirmacions. Però el que està clar és que és practicament impossible en aquests casos verificar la font del a informació. Resta a saber com hauríem de fer-ho.

d’agència en agència

divendres, 6/01/2017

Els reis m¡han portat un telèfon nou. Bé, l’antic telèfon d’un amic. El meu el donaré també a algú. La qûestió és que ahir per la nit intentant tallar la targeta per adaptar-la a la mida necessària per ser llegida pel telèfon nou, la vam destrossar.

El problema té fàcil solució. Amb una peça d’identitat, vas a l’agència de la companyia telefònica i et fan un duplicat de la targeta per poc més d’un euro. Avui és divendres, així que a les 12h tot tanca per deixar el tems necessari a la gent per anar a la gran pregària setmanal. A les 10h he anat a l’agència on vaig sempre. Una noia amb poques dots comercials m’ha dit que no podien fer-me la còpia, que no hi havia electricitat i que el més segur era esperar fins dilluns. Sort que un company l’ha sentida i m’ha dit que en realitat el problema era tan sols d’aquella agència, que anés a una altra.

He anat, obedient, a una altra agència. Hi havia moltíssima gent, perquè és al centre del barri administratiu. Bé, quan ha estat el meu torn m’han dit que no podien fer-m’ho perquè no tenien xips. M’ha sorprès negativament que una companyia de telèfons no gestioni eficaçment l’estoc de xips per poder fer duplicats. Ja eren les 11h.

He anat a una agència a la que no havia anat mai. Vora de l’antiga universitat. Feia temps que no anava per allí. He estat donant voltes 45 minuts fins que he trobat l’agència. No m’orientava i no trobava ni l’universitat. Sort que no hi havia molts embussos. I, mira, he descobert una casa que no havia vist mai i l’arquitectura de la qual m’ha agradat molt (he de tornar-hi). He arribat a la guixeta d’aquesta tercera agència a les 11h45. Hi havia molta menys gent que a l’agència precedent. De nou, m’han dit que no tenien xips. Li he explicat que venia de les altres dues agències i que si li anava bé busqués bé un xip per fer-me un duplicat. No sé on ha trobat el xip i m’ha fet la meva còpia. Ha estat un matí llarg però finalment he pogut complir l’objectiu que tenia.

espais verds ocupats

dimecres, 4/01/2017

Al barri hi ha una sèrie d’edificis d’un camerunès que té diverses escoles. A principis d’aquest curs va llogar o comprar un edifici que sempre m’ha agradat arquitectònicament. Era una casa abandonada i just davant hi tiràvem les escombraries. La recollida de residus actualment no està ben resolta i les deixalles s’acumulen durant dies de manera ben desordenada. Tenir merda daant d’un centre escolar no és òptim, i el camerunès ha adoptat una estratègia que em sembla fantàstica. Si ho hagués netejat, els habitants del barri per inèrcia hauríem tornat a fer d’aquell punt un contenidor a l’aire lliure. D’un dia per l’altre va convenir amb un noi que ocupés l’espai per fer-hi venta de plantes. Hem guanyat un espai verd, si més no a nivell visual, i ell ha vençut les muntanyes de deixalles. Dic ocupat però realment no sé si el botiguer paga taxes a l’ajuntament o no.

FullSizeRender (4)

L’ocupació d’aquests intersticis urbans, d’aquest marges existents entre l’asfalt i les cases és un fenomen que observem sovint en els darrers temps. No sempre associat a la protecció d’un deterninat punt de la invasió d’escombraies. Sigui com sigui, sempre és agradable veure verd al carrer.

FullSizeRender (5)