curs de hassaniya

divendres, 23/09/2016

El hassaniya és la variant de l’àrab que es parla a Mauritània. Quan vaig arribar aquí la primera vegada havia estudiat força àrab clàssic i tenia un nivell acceptable. LA gran diferència entre el clàssic i el hassaniya em va bloquejar. Ara, després d’uns quants anys, he decidit fer un curs intensiu que organitza l’església de Nouakchott.

La primera sorpresa fou trobar un professor que es diu Raymond. I que deu ser de Costa d’Ivori. Té un perfecte domini del hassaniya, i a més es fa assistir per una noia que es diu Aichetou. Ella l’ajuda a donar les classes i és la model dels alumnes pel que fa a la pronunciació.

El primer curs fou desmoralitzador. Dues hores. El mètode comunicatiu, que és el que avui dia està en boga i que intenta que les alumnes es trobin en situacions reals a classe tot presentant un context autèntic, brilla per la seva absència. El professor va explicar somerament l’origen de la llengua hassaniya, vam repetir l’alfabet 4 vegades en grup i una cadascuna de les alumnes (som 6 o 7) i després vam repetir una frase que ens serà molt útil pel dia a dia: “el meu germà menja peix”.

Espero que la cosa s’animi… M’interessa tenir una base de hassaniya. Ara l’entenc però responc com em sembla. És el moment de donar una empenta.

aprofitament de deixalla

divendres, 16/09/2016

L’altre dia veia un reportatge, crec que de TV3 o el C33, que parlava d’un gran problema medioambiental que se silencia molt: la generació de residus. Els abocadors, les incineradores, i la contaminació a gran escala que provoquen. No vaig poder acabar l’emissió perquè era ben depriment.

Part del que a Europa seria deixalla arriba als països africans per ser revenut. Electrodomèstics, roba, cotxes, mobles, etc.

El meu cotxe pateix la calor. I s’escalfa. I perd aigua. I el mecànic fa soldar el radiador i el cotxe funciona alguns dies, fins que tornem a començar el cicle. Divendres el cotxe es va espatllar de nou. Vaig marxar de cap de setmana. Dilluns era la festa del sacrifici, i dimarts era també festiu. Així que fins dimecres no vam poder posar-nos-hi.

Ahir. 13h. Una calor que tirava enrere. I el mecànic que em truca (coneix bé els meus horaris laborals) i em diu:

-Vine al taller. Anem a comprar un radiador.

Després d’esperar una bona estona un taxi, perquè sembla que tots han marxat a celebrar la festa del sacrifici i prenen tota la setmana de repòs, arribo al taller. Esperem un quart d’hora. Encara no he entès què esperàvem. Agafem un taxi i anem al barri de Ksar, especialitzat en mecànica i venda de peces de cotxe. Com un desballestament enorme. Amb botigues a vegades especialitzades en marques, a vegades en tipus de peça, a vegades genèriques. Anem a unes quantes, i no em deixa sortir del cotxe perquè ja se sap que sinó pujaran el preu en veure¡m guiri. Troba un radiador més oxidat que el meu. I un altre a preu força alt. Es veu que amb la calor molts s’espatllen i van més buscats que cap altra peça. Troba un tercer en estat òptim i a un preu raonable. Surto per verificar-lo (no sé què he de verificar…) i pagar. I de sobte ja no hi ha radiador. L’aprenent ens havia donat un preu amb el qual el cap no estava d’acord i com que ja no pot renegociar perquè ha donat un preu, prefereix amagar-lo.

Al cap de força suor perduda, trobem un petit taller d’un senyor especialitzar en radiadors i juntes de cardans. Hi parla i sembla ser que podrà ressucitar el meu radiador. El mecànic m’explica que és la millor opció, perquè el meu és original (vol dir que no és de producció xinesa) i si en comprem un altre ens poden donar gat per llebre.

El taxista em va deixar a casa i al cap d’unes hores el mecànic em va portar el cotxe. Funciona. No s’escalfa. No perd aigua. Veurem quant resisteix.

sacrificis que retornen

dilluns, 12/09/2016

Avui és festiu. M’he llevat a quarts de nou a causa de la calor i dels monòlegs del xai dels meus veïns. Que parli, que parli… poc li queda a la bèstia. Al cap d’uns minuts els veïns de l’altre costat tenien també un nou membre. I en una estoneta els deixaré de sentir, quan el pare de cap família els sacrifiqui o els mani sacrificar. Avui és la gran festa del sacrifici, dia de gran importància per als musulmans.

Ahir tornant de passar el cap de setmana a la platja vam aturar-nos per posar combustible al cotxe i vam veure un taxi col·lectiu que, a més a més dels passatgers humans, transportava 14 cabres, 10 a la baca i 4 al portaequipatges. No cal dir quin és el destí immediat d’aquestes bèsties.

IMG_3437

Aquest any la meva participació a la festa es reduirà a la visita a dues famílies que faré per la tarda. És la part que més m’agrada.

semblava més gran

divendres, 2/09/2016

Tenia ganes de tornar a Nouakchott i veure la rotonda de la tetera. És en una de les vies que uneixen la capital amb la resta del país i, en aquest cas, també amb l’aeroport. Una rotonda on no hi havia res més que pols fou engalanada arrel de la Cimera dels Estats Àrans que tingué lloc a Nouakchott el juliol. Vaig veure’n fotos que circulaven per internet, car els mauritans es feien, i es fan, selfies davant de la rotonda. A sobre d’una safata hi ha una tetera, menta i tres gotets. D¡aparença totalment kitsch, la rotonda pren com a proptagonista el ritual del te, segurament l’únic element a més a més de la religió que uneix tots els mauritans. Per tant, l’elecció del símbol em sembla molt encertada i l’estètica kitsch ja no em sembla kitsch després d’uns anys per aquí.

En arribar al nou aeroport, on tots els tràmits van anar perfectament, anant cap a casa vaig passar la tetera. I em va decebre perquè me la imaginava més gran. I el mateix ha passat a la gent que com jo ha vist primer les fotos i després la realitat. Tot i així, m’agrada i aniré a fer-me uns selfies abans no es faci malbé.

En dies de forta calor, hi ha gent que aprofita l’ombra que projecta la safata de la tetera per fugir del sol.

IMG_3411

de vacances

dilluns, 25/07/2016

Aquest any he aprofitat i he agafat dos mesos de vacances. Un luxe del qual estic gaudint tranquil·lament.

Vaig marxar de Nouakchott des del nou aeroport. Una instal·lació magnànima que ja ha rebut un munt de crítques. Una construcció que ha permès posar fi a l’existència d’un aeroport al mig de la ciutat i que ha generat requalificacions urbanes i especulació, tant a l’enorme espai alliberat al mig de la ciutat com en el terreny que ha esdevingut l’aeroport. Una infraestructura inaugurada el 23 de juny de 2016 per rebre amb candeletes els assistents a l cimera de la lliga àrab, celebrada a la ciutat entre el 20 i el 30 de juliol del mateix any. Cimera que ha comportat una nova “modernització” del centre de la ciutat: capes d’asfalt, pintura, profusió de faroles… una nova capa de maquillatge a la Nouakchott visible pel poder.

En tornar, podré valorar els cavis de la ciutat.

les pomes de la Costa Brava

dimarts , 28/06/2016

Llegeixo a l’Ara un article que parla de l’exportació de pomes de la cooperativa Girona Fruits. Entre d’altres destinacions, diuen, les seves pomes són menjades a Amèrica Llatina i als Emirats Àrabs. I a Mauritània, afegeixo jo.

Em sembla entendre que l’article parla d’aquesta cooperativa i les seves exportacions com una mostra d’èxit. Però a mi se m’encongeix el cor quan vaig a la fruiteria i trobo pomes de Girona. Més enllà de si tenen gust o no, em sembla ecològicament insostenible menjar a Nouakchott una poma que ve de Girona. Certament, Mauritània produeix ben poques verdures i fruites, però posats a consumir producte estranger, fem-ho almenys dels països limítrofs.

Pomes de girona, pollastres del Brasil, patates d’Holanda… Més d’hora que no pas tard, tot aquest sistema petarà.

escena de Ramadan 5

divendres, 24/06/2016

Ahir vaig trencar el dejuni a casa d’una família amiga. Tenim diversos lligams (nens que estudien o han estudiat al centre on treballo, una filla que conec de la nit nouakchottí, l’oncle que és un dels meus amics més propers…).

Es una família adinerada amb una casa enorme lluny del centre de la ciutat, en un dels barris el Nord on es concentra població benestant. Casa de quatre pisos, almenys 6 salons amb els seus sofàs (i jo estic eufòrica perquè vaig comprar un sofà la setmana passada), 6 habitacions cadascuna amb el seu bany i algunes amb vestidor… Ja havia vist algunes cases així aquí, però no solen ser acollidores. La d’ahir m’ho va semblar molt. Em va agradar.

Vam trencar el dejuni tots plegats. Els pares, els fills, una amiga d’una de les filles grans i jo. Cap a les deu el pare va marxar a treballar a la seva consulta mèdica (canvis d’horaris conseqüència del Ramadan) i la mare a la seva botiga, on ha rebut roba per la festa del final de Ramadan. Les filles grans van marxar a veure amics seus.

Cap a la una tots van tornar a veure’s per sopar. A mi em van doanr un plat que vaig dur a casa. I que menjaré avui.

escena de Ramadan 4

dilluns, 20/06/2016

Ahir vaig anar a trencar el dejuni a casa de la família d’una antiga alumna. És una nena a qui feia repàs de castellà a casa i amb qui vam crear un lligam estret. La nena s’ha fet gran i aquest curs ha estat a Anglterra estudiant anglès. El curs vinent començarà Traducció i Interpretació a Londres.

La seva mare és encantadora. Deu tenir uns 48 anys, ara. Mig francesa mig mauritana, el seu pare -maurità- va anar a estudiar a França i va conèixer la seva mare -francesa-. Aquesta es veu que tenia una plaça al CNRS però no la va acceptar per poder casar-se amb el maurità i anar a Mauritània. Escàndol inicial per a les dues famílies, però després es veu que tot va anar bé. Es van instal·lar a Nouakchott i la mare d’ell va anar a viriue amb la parella, cosa que no sempre fou fàcil per la francesa. Així, en una casa amb presència mauritana i francesa, la mare de la meva alumna va adquirir característiques socials dels dos costats.

Ella va fer els estudis universitaris al Marroc i després va tornar a Nouakchott, on es va casar amb un home amb qui té 4 fills. Es van divorciar i es veu que ell no s’ocupa gaire dels fills, que tenen entre 21 i 4 anys. La protagonista d’aquest escrit es va casar una segona vegada però al cap de poc es va divorciar. Ara viu amb els nens i l’he vista millor que mai.

ELs seus fills tenen 25% e sang francesa, però estan ben assimilats a la cultura francesa. Tots han estat o són alumens del Liceu Francès i cap d’ells llegeix correctament l’àrab. A mi em sap molt de greu evidenciar aquest analfabetisme en la llengua oficial del seu país, però passa molt entre els alumnes del nostre centre.

escena de Ramadan 3

dimecres, 15/06/2016

Truco uns amics, i decideixo passar a veure’ls a mitja tarda. Agafo el cotxe. Gran error. Els embussos entre les 17h i les 19h són monumentals. Tothom surt a comprar les darreres coses aparentment imprescindibles per preparar el ftour, l’àpat que trenca el dejuni cap a les 19h40. A més a més, la gent està nerviosa i en la circulació es respira agressivitat.

Un altre dia, surto a fer unes compres a les nou del vespre. Literalment, no creuo ningú en cotxe. Ni una ànima. Un plaer.

Habitualment les famílies trenquen el dejuni a l’hora establerta, com he dit cap a les 19h40. Dàtils, sopa, quelcom per picar, cafè o te. Els aliments depenen de les possibilitats de les famílies. A cops el trencament es fa amb dàtils i un got de llet, a cops és extremadament copiós. Després qui pot va a la mesquita; és un mes on les pregàries es multipliquen i on les dones van molt més a la mesquita que no pas la resta de l’any. Cap a les 22, quarts d’onze, tornen a casa i sopen.

Amb els companys de bàsquet, per exemple, durant el Ramadan comencem a jugar a les 23h, després que han pregat. Acabem a la una de la nit. Tornen a casa i sopen.

escena de Ramadan 2

dimarts , 14/06/2016

L’altre dia vaig asssistir a un taller de restitució d’una consultoria encarregada per la cooperació alemanya sobre el panorama dels parajuristes a Mauritània. ELs parajuristes personifiquen estructures alternatives de resolució de conflictes i acompanyen els justiciables en els seus itineraris per explicar-los els seus drets i deures. Segons la consultant internacional contractada, a l’interior del país n’existeixen significativament. Entre ella i representants del a societat civil mauritana han redactat els estatuts dels parajuristes mauritans. El que no acaba de quedar clar és si els mouslih formen part o no d’aquests parajuristes.

Després de l’acollida per part d’una representant de la cooperació alemanya, el sociòleg Camara va fer una petita introducció abans de deixar la paraula a la consultant, que dirigiria el debat sobre els continguts dels estatuts.

Camara recordà quie ens trobàvem en el mes sagrat de Ramadà, per la qual cosa demanà als assistents de minimitzar els conflictes.