de gimnàs i de dones

El dit trencat m’ha allunyat de la meva carrera de jove promesa del futbol sala. Fer exercici a Nouakchott no és fàcil, perquè caminar per la ciutat no és agradable. La sorra dificulta la marxa, així com els cotxes amb la seva circulació desendreçada i imprevisible. Afegim-hi les llargues distàncies d’aquesta ciutat que s’extén dia a dia (de Nord a Sud ara mesura poc més de 30 km) i la calor. Comencem a tenir jornades amb temperatures que ronden els 40 graus. Tot plegat fa que ens movem molt en cotxe particular o en taxi. De porta a porta. De casa a la feina. De la feina al súper. Del súper a casa dels amics… i així tot el dia. Al meu barri almenys puc fer alguns encàrrecs a peu. Però molts dels europeus que vivim aquí coincidim en que el que agraïm en els nostres viatges a les respectives terres mares són les passejades.

El cas és que necessito moure’m. I com que no puc fer esports on calgui córrer, m’he apuntat a un gimnàs. Com al hammam, hi ha horari d’homes i de dones. Nosaltres podem anar-hi tan sols tres cops per setmana. Sempre per la tarda. Crec que podem comptar les sales de gimnàs de la ciutat amb una sola mà. O amb dues… El que he escollit està molt bé. Les màquines estan en bon estat i sempre està molt net. Hi ha vestuari i tot.

Mentre faig bicicleta estàtica observo les dones que participen a les activitats dirigides. Deuen ser una quinzena. Es posen totes a una sala amb música a tota màquina. Una professora de Costa de Marfil condueix l’hora d’aeròbic, o steps, o el que toqui el dia en qüestió. I una altra noia es dedica a córrer darrera les dones que s’escapen. Diguem-ne que no estan gaire acostumades a fer esport. La majoria de les assistents són mores. Fins fa ben poc, i encara en alguns contextos àrabs, el cànon de bellesa femenina perfecte era el d’una dona grossa. Quan a les nenes els venia la regla, les enviaven al desert on una dona es dedicava a alimentar-les amb llet de camella i productes greixosos i procurava que no es movessin gaire. Així, amb poc de temps aquestes nenes s’engreixaven desmesuradament i estaven llestes ja per casar-se. Evidentment aquesta pràctica és nefasta per la salut i comportava mals d’esquena, mala circulació, diabetes, etc. Ara les coses estan canviant. Sobretot per a les mores de classe alta. La majoria de companyes meves del gimnàs ho son. Hi ha des d’adolescents a dones de mitjana edat. Com que es treuen la melefa per poder fer esport, puc veure els seus cossos certament deformats… el greix s’acumula sobretot als braços i de cintura cap avall. Em dol veure que els costa moure’s. Pel pes i per la manca de pràctica… La professora les pesa en arribar i en acabar la sessió. Ho anota en una llibreta. El que em fa gràcia és que s’escapin. Que simulin trucades. Que de sobte hagin d’anar al lavabo… i les trobi fumant al vestuari!

L’altre dia a l’hora de marxar les meves xancletes havien desaparegut. Vaig haver d’esperar sense saber qui les tenia. Va resultar que una de les dones les havia agafat per dutxar-se. Potser vaig haver d’esperar uns bons deu minuts. Tan tranquil·lament les va deixar tirades per terra, em va dir “passi-ho bé” i llestos. Les sabates tenen un fort ús comunitari. Com que en entrar en una casa ens les traiem i queden totes juntes, la gent se’n serveix a voluntat. La guitza és quan vols marxar però has d’esperar que algú, perquè mai se sap qui les ha agafat, torni les teves sabates.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús