prêt-à-porter Moktar

Darrerament solc portar els encàrrecs de roba a en Moktar. És un sastre que té el taller al costat de la consulta de la metgessa de capçalera més famosa de Nouakchott, madame Cheriff, una francesa casada amb un moro des de fa una pila d’anys. És a prop de casa i puc anar-hi a peu o en bici. El local és molt petitó però està molt ben aprofitat. S’entra per un passadís que deu fer un metre de llarg per mig d’ample i on hi ha un parell de cadires d’autocar que fan les funcions de sala d’espera. Tota la resta d’espai és plena de roba, botons, cintes, etc. Al fiinal del passadía s’obre una cambra a mà dreta d’un metre per un metre de superfície i on hi ha dos sastres treballant, amb les seves màquines i muntanyes de roba acumulada. A mà esquerra s’obre un queixal ben petit on hi ha entaforada una màquina i on treballa un altre sastre que es diu amadou. I, entremig dels dos espais de treball, s’obre el taller pròpiament dit de moktar. Ahir em vaig fixar en la grandària i no crec que superi els dos metres per metre i mig. Però mai no he vist una millor maximització de l’aprofitament de l’espai. Hi ha dues màquines de cosir, la seva i la de la seva veïna -que ha deixat els estudis i ara està aprenent a cosir amb ell-, un sofà, armaris i prestatgeries, un reducte que serveix de vestuari amb el seu mirall i tot… i, evidentment, roba per totes parts, pel terra, sobre del sofà, penjada del sostre…

En Moktar sempre té un somriure a la cara. Mai no s’enfada. Mai no respòn malament. És un bon sastre i té moltes comandes. Però és molt desorganitzat, i no són poques les vegades que m’ha pedut teles, peces de roba, que ha anotat curosament què havia de fer en un paper i les cabres del carrer se l’han acabat menjant… La setmana passada vaig deixar-li una comanda força gran. Dimarts vaig passar per davant del taller i coincidia que ell sortia. Vam parlar una estona i em va dir que tot estava gairebé a punt, que passés l’endemà. Ben obedient, vaig passar dimecres i em va dir que en realitat havia perdut el paperet i que no sabia què carai havia de fer. I, ja hi vam ser… ens vam posar a discutir amicalment perquè encara a aquestes alçades em costa entendre què hi va guanyar mentint-me dimarts. Per què no va reconèixer que no tenia les coses clares? Li vaig demanar tres coses… en va fer una i realment tenia poc a veure amb el que jo volia. Per justificar-se, va dir-me que de tant en tant li agrada ser creatiu i que per això a vegades la seva genialitat passa per davant de la comanda del client. Això no li vaig discutir… no cal. Em va demanar que seiés un moment, que estava atenent un home i quan acabés amb ell li explicaria de nou el que volia fer. Vaig apartar una pila de roba i vaig seure en una cadireta. Mentre atenia l’home van arribar dos clients més, amb la qual cosa ja érem sis persones al seu taller. Un dels clients nous tenia pressa perquè li prenguessin les mesures per fer-se una americana. Tots el vam deixar colar. L’home es va queixar per una banda de la poca especialització de Moktar -treballa per a homes i per a dones- i de la poca intimitat… evidentment, ell requeria de certa intimitat perquè el mesuressin. Els altres dos clients, jo i la veïna aprenent de costurera vam haver de dirigir la mirada cap a llocs no habitats per humans per construir una falsa intimitat pel de l’americana. Encara se’m va colar un altre client, i mentrestant el Moktar em va demanar que l’ajudés fent uns retalls. Per fi, em va atendre. Li vaig explicar en cinc minuts el que volia. Va dir que ho havia entès. Més tard aniré a buscar-ho… aviam què trobo.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús