banc d’arguin

El Banc d’Arguin és una regió declarada com a Parc Nacional. Està situada al Nord-Oest del país, a uns 250 km de Nouakchott. A Mauritània hi ha un altre Parc Nacional, el Diawling, al Sud-Oest. El Banc d’Arguin és famós per ser la terra dels pescadors Imraguen, tribu que pesca a la zona des de fa centenars d’anys. En col·laboració amb els dofins pesquen llisa llobarrera per fer, sobretot, la putarga (a base dels ous del peix, com el caviar però de color rogenc). Quan els pescadors divisaven un banc de peixos, feien picar les seves pales contra l’aigua del mar; els dofins ho associaven a alimentació i acudien al lloc, de manera que el banc de peixos quedava envoltat de depredadors (d’un costat els pescadors i de l’altre els dofins) i era més fàcil pescar. La putarga és un producte que s’exporta molt bé a Europa. Un altre producte típic és el peix assecat a l’aire, el tichtar. Al litoral del Parc, un dels més rics del món, està prohibit utilitzar embarcacions amb motor; els imraguen pesquen amb unes llanxes tradicionals que segons sempre s’ha dit provenen d’influència canària; ara hi ha historiadors que diuen que realment els canaris van ser influenciats pels mauritans.

El Banc d’Arguin ha estat històricament un punt d’intercanvi comercial. Els imraguen donaven a les faccions de les que eren tributaris peix a canvi de protecció i de carn. Després, els europeus, que van arribar cap al segle XVII, intercanviaven peix i sal (que venia en barres de les caravanes de l’interior del país) per sucre i te.

La carretera que uneix Nouadhibou i Nouakchott és nova,té 8 anys. Abans, l’única via que unia les dues ciutats més importants del país era el litoral. Tenint molta cura de les marees (només es pot circular per la platja quan hi ha marea baixa), cotxes i camions trigaven dies i més dies per anar d’un punt a l’altre. Hi havia alguns pobles que es beneficiaven econòmicament del pas d’aquestes caravanes. Actualment, una carretera d’asfalt facilita el vincle entre Nouadhibou i Nouakchott. Els poblets que es beneficien de la presència de vehicles, doncs, han canviat. La carretera és recta com una barra de pa, i el paisatge desèrtic és, òbviament, el protagonista. Val a dir que les pluges d’aquest any van ser extremadament abundants i que la verdor és protagonista de força paratges. Al quilòmetre 250 hi ha una benzinera. La benzinera, podríem dir. S’anomena Gare du Nord, i és un punt important per repostar gasoil i un lloc de referència per les quedades en grup. Arribats allà, vam omplir el dipòsiot i vam prendre una pista cap a l’oest. Al cap de menys d’una hora ja érem a Cap Tagarit, al campament on ens instal·laríem. Juntament amb Cap Tafarit, Cap Tagarit forma part d’una badia que queda relativament resguardada del vent i extremadament resguardada de les corrents marítimes. Banyar-se allà és una delícia. El campament està format per una desena de haimes, amb les seves estores de plàstic i els seus matalassos.

A Nouakchott s’hi està molt bé. Però el cos i la ment et demanen, de tant en tant, sortir-ne. I us asseguro que acampar al banc sempre va bé. Molt bé.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús