El viatge en avió

Si bé els viatges en avió semrpe m’han semblat molt bruscos pel fet de passar d’un context a l’altre en poques hores i sense la referència d’un paisatge canviant, en el cas de Mauritània el viatger participa de la contextualització des de l’embarcament a l’avió de Casablanca a Nouakchott, o de Las Palmas a Nouakchott. Per resumir, són tres els moments que em semblen clau:

Passatgers amb equipatges de mà exageradament gran (tipo les primeres samsonites dures). Aquest fenomen fa que els portaequipatges de la cabina s’omplin de seguida i que l’embarcament sigui força lent degut a les constants reubicacions de les maletes per maximitzar l’espai. En aquestes recolocacions sol aparèixer el típic que diu que la seva bossa no es toca, que evidentment si té el seient 14C el bulto ha d’anar just a sobre seu; el problema és que els passatgers de les cadires 14A i 14B diuen el mateix. I ja la tenim liada.

L’altre moment culminant és quan l’avió toca terra. A una velocitat encara prou elevada i amb la llumeta que indica que cal romandre amb el cinturó lligat encesa, sempre hi ha alguns passatgers que s’aixequen i corren pel passadís a buscar la seva maleta (que evidentment no sol ser a sobre del seu seient). Paral·lelament, part del personal de la RAM corre pel passadís per evitar que aquells passatgers obrin els portaequipatges. I ja la tenim liada. Val a dir que el tracte dels treballadors de la RAM cap als mauritans no sol ser gaire afable. Els espontanis mauritans, per la seva banda, solen aconseguir el seu botí i el deixen al bell mig del passadís. I ja sentim per megafonia “Alliberin els passadissos”, etc.

La pressa per agafar les maletes s’explica perquè tothom vol passar ràpid la duana. Cal omplir la fitxa d’arribada i posar-se a la fila per aconseguir el segell d’entrada al país. Molta gent intenta sortir sense el segellet, motiu pel qual passada la duana hi ha un policia que es dedica a verificar l’existència del segell en cada passaport. La fila… el problema és que no es tracta d’una fila com la solem entendre nosaltres. És una aglomeració de gent on habitualment les més culones i barrudes guanyen. El primer cop que vaig venir al país em vaig quedar literalment l’última. No per poc culona, sinó per poc barruda. Ara podem dir que ja m’espavilo. Al cul li afegeixo la motxilla, que sempre va bé per fer espai. Un cop aconseguit el segell i verificat (jo en tinc uns quants i aquest pas sol ser lent perquè la lectura de les dates sol ser dificultosa) toca esperar la maleta. A l’aeroport de Nouakchott hi ha una sola cinta de recepció de maletes. Sovint s’entaforen unes quantes desenes de maletes a la sortida de la cinta… amb la qual cosa quan la cinta avança no fa més que aportar noves maletes a la muntanya preexistent. La gran novetat dels serveis de seguretat de l’aeroport és l’obertura de maletes per verificar-ne el contingut… Sortosament mai no m’han trobat res il·lícit.

Benvinguts a Mauritània.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús