a cal psicòleg

Ahmed té 13 anys. És un nen de tamany gran; és més alt que el seu germà de 15 i més corpulent que el de 16. Té uns ulls enormes i molt expressius. A vegades li costa expressar-se verbalment i utilitza, aleshores, la força física. Ho fa amb els seus companys d’escola. De la seva classe o més grans, no importa. Té molta força i té els altres alumnes acollonits.

L’any passat el vaig fer participar en el rodatge d’una pel·lícula i l’experiència va ser una bassa d’oli. A la que té una funció assignada i se sent valorat no apallissa els altres. Amb ell no es pot treballar l’autonomia… de moment cal donar-li ordres molt precises sobre el que ha de fer.

L’any passat molts pares proposaven fer-lo fora del cole. Investigant, parlant amb el seu pare, vam descobrir que el nen havia estat epilèptic de petit i que això li havia deixat seqüeles psicològiques o psiquiàtriques. Parlar de malalties mentals a Mauritània és un gran tabú. Portar un familiar al psicòleg o al psiquiatra és reconèixer obertament que és boig. I ser boig sol respondre a algun malefici exercit pels marabouts amb la finalitat de castigar l’individu i/o la seva família.

Miraculosament, aquest any el pare ha acceptat el consell i el nen tndrà un seguiment per part d’una psicòloga.A part d’aquesta participació externa, al cole no hi ha ni pedagogs, ni psicòlegs, ni res que se li assembli. Tot ho hem de gestionar nosaltres mateixos. I no és fàcil, a més a més de fer les classes, saber portar nens amb dificultats específiques. Aquest any han arribat 4 professors de França que no paren de comparar el nostre cole amb els de l’Hexàgon. Estan escandalitzats… pronostico que algun no arribarà a final de curs. Quan, en tant que europea, em vénen a explicar les atrocitats del nostre cole començant iuna frase amb “A França…” els tallo i responc “No som a França”. Es queden parats, però Mauritània és Mauritània i comparar el funcionament d’aquest país amb França no ens porta enlloc. A França Ahmed tindria unes ajudes de les que aquí no pot gaudir. Ens hem d’adaptar a la situació i intentar fer les coses el millor possible. Això no vol dir que calgui lluitar… però mai queixar-nos i quedar-nos amb els braços creuats perquè a França les coses van millor. I, realment, van millor?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús