el gargall de la paràbola, o la paràbola del gargall

El meu alumne poli arriba una hora tard. Espero davant del seu despatx, a la segona planta de la Direcció de la Seguretat territorial (DST, no sé ben bé si les sigles equivalen al que dic…). És un edifici força nou. Hi ha uns grans patis interiors de planta rectangular al voltant dels quals s’estructura l’edifici. Tots els despatxos donen a aquests patis.

El llançament d’esputs forma part del dia a dia dels mauritans. Homes i dones. gràcies als entrenaments han adquirit una facilitat per treure per la boca tot el que tenen dins que admiro. Jo no sé ni treure els mocs de la gola més propers a la boca.

Els esputs augmenten durant el Ramadà, perquè hi ha gent que no vol ni empassar la saliva. El cas és que estava avorridíssima i la meva activitat es va centrar en observar els anars i venirs de la gent. De sobte, un home de mitjana edat va aclarar-se la gola amb potència i soroll i va formar un gargall que va treure per la boca formant una paràbola perfecta. El destí de l’objecte volador no va ser altre que el parterre del pati interior, dos pisos més avall. I no projectant la flema en línia recta, no, sinó com ja he dit emulant les corbes gaudinianes…

Realment, va ser l’opció més polida. Però també la més espectacular. Jo m’esperava que els mocs anessin a parar a terra, al costat de l’home. Però van fer un recorregut llarg. I de retruc van dibuixar un somriure a la meva cara. Un passant ho va copsar i em va dir “Està fet per això, eh?”, referint-se al pati interior. Efectivament, el que l’arquitecte por pensar com element per airejar i solejar un espai els usuaris li poden donar la funció d’escupidera gegant. Per què no?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús